ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”
Han
coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament
contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement
per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al
reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el
Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals
nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot
d’una cadena de televisió.
Dues iniciatives que si les comparem
amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància,
producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista.
Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador
de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de
l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé
la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima
presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa:
«…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte
à l’identité nationale».
Acadèmics francesos i intel·lectuals
espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions
nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la
“grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a la nació
espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i
obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan
fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli dominant– sobre
les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova
Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de
conquista». Terminologia d’un referent històric que tot sovint
nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris,
“conquistadors”, ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els
intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente
cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells
mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de l’espanyol, sinó
la seua condició de llengua de rang políticament superior en els
territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les
armes.
més notícies a EDETA
El dissabte 28 de juny, Gabriela Toledo de 31 anys, va ser morta a ganivetades per el seu ex-company. Ella havia denunciat la violència de l'home i el maltractament.
Els hospitals valencians atenen uns dos millons i mig d'urgències cada any i unes 75.000 són a vida o mort. El temps d'assistència volta les quatre hores i el d'espera depèn de com estiga el malalt de greu però allò que sembla important és que als serveis d'urgència dels hospitals valencians es necessiten entre 350 i 400 metges.
Amb aquest títol Alfons López Tena publica al diari Avui un article en el qual analitza, amb profunditat i rigor, l'evolució del nacionalisme espanyol en els darrers anys.
Aquest mes de juliol se sabrà les pel·lícules que van als festivals de Locarno i Venècia. I de mica en mica, es farà pública la programació de Mont-real i Toronto, tot seguit es completarà la de Sant Sebastià, més endavant la de Sitges... Som ja a la segona meitat d'any i fins a final de novembre, hi ha l'habitual mascletà de festivals. Ara, anant a Vull llegir la resta de l'article, trobareu el calendari cinèfil de tots aquests mesos.
FOTO Brad Pitt, a Burn After Reading, dels germans Coen, que inaugura Venècia 2008
Fa unes setmanes em va semblar una bona notícia que designessin a una periodista vocacional com Mònica Terribas com a directora de TV3. Ara ja no ho tinc tant clar, al cap i a la fi, s’ha allunyat del contacte directe amb el poble.
I ara és el torn de l’Antoni Bassas, un gran professional que ha demostrat que el periodisme és quelcom més que “difondre informació”, “aguantar un micròfon” o llençar missatges pamfletaris. L’Antoni Bassas ha desenvolupat un periodisme reflexiu, el que té com a objectiu la recerca de la veritat, però que mai te la dóna mastegada en la forma de “así son las cosas y así se las hemos contado”. A través del micròfon transmet una il·lusió que només tenen aquells que tenen clar quina és la feina del periodista, i la fan. En uns moments en que el periodisme és una professió gairebé tant devaluada com la política, ha demostrat què significa “informar un país” en el sentit més ampli de la paraula. I els oients, que no som tontos del tot, l’hem situat com a líder d’audiència. Però, en contra de tota lògica, des de les “altes esferes”, li qüestionen el què fa.
Quin és el seu pecat capital? Algú, algun dia, ens hauria d’explicar què representa exactament això de la “crosta nacionalista”. Representa potser que la Ràdio Nacional de Catalunya tingui autocentrament amb Catalunya? Amb qui l’hauria de tenir? Amb la República Democràtica del Congo? La Generalitat ja no té president, té un masover. I ara, a la franja radiofònica principal per informar el país, amb tots els respectes per Manel Fuentes, a qui també considero un gran professional dintre del seu àmbit, hi tindrem un humorista. Així, millor que riem, per què, en el món en que vivim, pensar fa posar de molt mal humor.
Ignasi Termes, 1 de juliol del 2008
ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”
Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han
expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada
unànimement per tots els seus membres– de l’Académie
française contrària al reconeixement legal del català dins
Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que
totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat
totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i
francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en
la declaració de l’Académie: «Depuis
plus de cinq siècles, la langue française a forgé
Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols
comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars.
És el concepte superb i uniformador de la “grandeur”
per a la nació francesa i de l’“imperio”
per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i
obligatòries, de rància herència colonialista,
atès que estan fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli
dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret
de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista».
Terminologia d’un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que
ells, fidels als seus instints totalitaris, “conquistadors”, ni obliden ni
abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata
de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente
política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de
l’espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en
els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.
En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que
només a través de l’obligatorietat constitucional del francès i l’espanyol és
possible la conviència democràtica, i que la imposició d’una llengua única en
tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és
garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i
tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què
s’empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas
es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una
lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua
principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben
orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i
companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats
polítiques.
Però
encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues
declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades
“llengües regionals” són un patrimoni «merecedoras de protección institucional
como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre
patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro,
marquen els límits d’aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües
de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en
família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El
dret superior, que per a l’espanyol i el francès emanana de les respectives i
sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de
conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las
lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa
coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que
diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres.
L’asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi
superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i
llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior
de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio
nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos
españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de
estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.»
«…las
comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc...
en
dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es
recomendable
que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente
en la
lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la
administración
central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus
funciones
institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro
de
España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones
características».
En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria,
ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir
la llengua que té
els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels
vencedors. No
han inventat res de nou. És la vella història sempre.
Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las
lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a
imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación,
instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s’apliquen aquesta llei
seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una
flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua
persistent mentida, que la presència de l’espanyol i del francès als Països
Catalans en detriment del català propi i secular s’ha aconseguit a través de la
continuada coacció, com ara aquella “instrucción secreta” als corregidors
borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló
MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS
Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins
francesos de l’Académie no poden
suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua
compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que
el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de
conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.
El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples
d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de
superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades
en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues
inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a
subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus
objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre
llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició
democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per
ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de
vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels
detestables drets de conquesta.
És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística
que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable
conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per
a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a
viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en
espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències
ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.
Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto
i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant
acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els
intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra
el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de
superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat,
i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi
Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.
I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.
Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans,
defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar
permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes
de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per
voler-ho i defensar-ho.
No
caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen
la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions
hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i
l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora
forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns
dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.
Pel
dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins
espanyols i francesos.
Països Catalans, 29 de juny de 2008
Najat El Hachmi, guanyadora del Premi Ramon Llull 2008 per aquesta novel·la, ens relata la història, per veu de la filla gran d'una família marroquina fictícia, que emigra a alguna població de l'interior de Catalunya. A la primera meitat de la novel·la se centra en la vida del pare, mentre que a la segona explica la seva pròpia vida en primera persona, motiu pel qual (i tenint en compte els orígens de l'autora) és fàcil pensar en molts moments que la novel·la pugui ser autobiogràfica, fet que ha estat desmentit per l'escriptora en diverses ocasions...
Com recull oportunament l’article a vilaweb, avui fa exactament 150 anys que es presenta en públic idees sobre la teoria “l’evolució de les espècies” de Darwin i Wallace.
Aquests 150 anys han impregnat el coneixement humà per bé i, a voltes, per mal. Tal i com sempre ha passat. I sempre passarà irremediablement. Perquè el coneixement científic el trobem sòlid en els fonaments del pensament econòmic, social i polític de cada època (conjuntament amb d’altres formes de coneixement, com l’espiritual/religiós i l’artístic).
La foto del cartell adjunt correspon a un dels primers actes de Catalunya Acció a les primeries de l'any 2005 (9 de febrer).
El que segueix ho he extret del Blog d'en Cucarella. Salvador Molins.
"El parlamentari del PSOE a Catalunya Joan (sic) Ferran va exigir que a les emissores de
ràdio i televisió de
El
que passa, es que hi han molta gent que viu, i viu bé, del "momio". El
PSOE i el PSC en saben molt d'això. Ni ideologies ni punyetes, el que
interessa es manar i estar al lloc que s'està. Aquesta es la raó de ser
de tota aquesta fanfarria que s'autotitulen "d'esquerres" i que per
aquest sol fet, sembla que ens perdonin la vida. Els de ERC ho han
aprés ràpid. Tant o més ràpid que tots aquells que amb el neixement de
"l'autonomia", van descobrir que ser funcionari no era tant penós, i
que comportar-se com un funcionari espanyol, encara menys.
Alguns
argumenten que això, "ens apropa al poble" o que fa "pluja fina" per la
independència. Que penós. Quina estafa. Quin engany....... quin parany!
