
L’arribada del so va trasbalsar el cine còmic. Charles Chaplin, que odiava el sonor, va continuar fidel al mut, però només va fer dos films als anys 30; Buster Keaton va quedar tocat i enfonsat; i Harold Lloyd, que va aguantar prou bé alguns anys, no va retrobar l’esplendor del passat. Ben al contrari, Stan Laurel (1890-1965) i Oliver Hardy (1892-1957), el Gras i el Sec, després de triomfar en el mut, es van adaptar al sonor amb una facilitat extraordinària i van viure uns anys 30 apoteòsics. Potser el motiu és que ells feien comèdia de personatges -el tanoca pompós i el tanoca ximplet- i no es basaven tant en l’slapstick. Tot el cine còmic es conserva com el primer dia. També el Gras i el Sec. Només aparèixer ja et fan somriure. Aquest, per exemple, és un llargmetratge (bé, tampoc no tan llarg: 62 minuts) molt divertit. Hi ha tocs d’humor surrealista (el dit-encenador -a la foto-, els enfonsaments successius de Hardy en un riu aparentment poc profund, Laurel menjant-se un barret…), seqüències tronxants (la baralla a quatre pel títol de propietat de la mina, la mula pujant al balcó i baixant per les escales), i diàlegs absurds marca de la casa ("Jo també sóc del Sud!", diu Laurel; "Tu, del Sud?", exclama Hardy; "Sí, del Sud de Londres"). Els números musicals, amb la parella cantant i ballant, també són sensacionals. Resumint: una obra mestra de l’humor. Laurel i Hardy no mereixen ser oblidats. La canalla es peta de riure, ho puc asegurar. (De nou, es llàstima que el cinema còmic de l’època daurada ja no pertanyi al gran públic, sinó tan sols als aficionats que comprem els DVDs).