Plagueta de Bord

És bo per al cos dormir aquesta estoneta més just quan t’has despert, recordar que he somniat en uns penya-segats devora el cap Savall (no sé si eren per devers Ashford Castle, aquell castellot d’Irlanda tan medieval i tan verd on anàreu en viatge de lluna de mel na Concepció i tu fa mil segles i per on va rodar John Huston El hombre tranquilo, i, molt més tard, José Luis Guerin va fer Inesfree, una pel·lícula sobre aquell rodatge, que no has vist i que acaba de sortir en devedé), uns penya-segats pintats de verd carruatge, altíssims, que em feien una porada perquè sempre he tengut vertigen. Sé que m’ha pegat un rodament de cap, el meu cos era com un engranatge que feia aigua per totes parts, i quan m’he vist a punt de caure cap a una mar negra i entrecreuada d’ones, una aguilota m’ha agafat per l’americana i m’ha deixat dins un dos cavalls que vaig tenir de jove que baixava a tota una capavalla d’una camada amb molts de sotracs per la Roca de Manacor amb la meva al·lota de llavors, na Margalida Blanquer. És bo per al cos deixondir-se a poc a poquet i pensar en totes les coses que m’esperen tal dia com avui, que he d’anar a cercar el resultat de la biòpsia. No puc pensar aquesta paraula sense que m’entri l’angoixa i em senti un nus a la gargamella. Això és una vergonya, que un home madur com jo, amb dos fills que ja estudien arquitectura i farmàcia a Barcelona, no sàpiga enfrontar-se amb la possibilitat de covar un càncer. És bo per al cos oblidar totes les obligacions, oblidar també aquest malet de panxa que em produeixen els nervis i les ganes d’anar del cos, i dedicar-me a imaginar les mamelletes de na Jilalai, la criadeta cubana de n’Hèctor i n’Aina, que ahir vespre a la festa em va servir uns mojitos que em llevaren totes les sets i m’estiraren cent cavalls de força. És bo per al cos veure que si na Concepció dins el cotxe de tornada cap a ca nostra es dedicava a fer-me moixonies, això tenia una traducció directa. I com que no vaig d’ella sense cap motiu concret de fa mesos i no em fa enravenera, em vaig haver d’aficar dins el bany dels convidats amb tres play-boys i amb la memòria dels mugrons i el cul arreveixinat de na Jilalai dins el cap, per complir com un home. És bo per al cos estirar-se dins el jacuzzi, posar els brolladors a tota i sentir-se torpedinat per aquells fils calents d’aigua que em renten de totes les brutors i em deixen endormissat amb la boca que tasta aquella pell mulata de cacau i ritme. És bo per al cos berenar totsol a la taula de davall el porxo. Hi ha de tot, la gerra del suc de taronja, l’aigua, els cereals, el croissant acabat de fer, el pa tendre, la llet, el cafè, la sal, l’oli d’oliva, la confitura d’albercoc i aquell blau dels agapants que rebenten devora amb una brisa suau: hi fa un estar d’àngels. És bo per al cos assaborir aquestes menges nutrícies i no pensar pus en els resultats de la biòpsia. Emperò mir el rellotge, avui he dit al banc que arribaria molt tard, i les busques del rolex em diuen que puc berenar tranquil. És bo per al cos anar del cos encara que sigui la tercera estació que faig, i això em molesta molt. 

(...)