"fiscalitzar amb rigor i contundència" BIC =133.581 visites

EL BIC del Berguedà, treballa per la Independència de Catalunya i pel proper Estat Català. El nostre referent nacional és www.catalunyaaccio.org, però les opinions expressades en aquest blog són exclusives de la gent del BIC.

Sense pastor, com xais cap a l'escorxador ... BIC 1179

• smolins9
• enllaç permanent
• diumenge, 13 de juliol de 2008 | 21:54h

Quan Partal fa una valoració i un anàlisi del camí actual que estant prenent les coses en la mala relació que hi ha ja fa centúries entre Espanya i Catalunya, el que no importa tant és l’anàlisi i el qui fa l’anàlisi, ambdues coses són mereixedores de respecte per part meva i perquè no de crítica per part d’altri, el que importaria de veritat és que els fets en veritat vagin per on esbossa en Partal.

Des de Catalunya Acció veiem clarament, i ja fa temps que ho veiem, que les coses no van gens bé i que encara aniran pitjor i per això des de la nostra web i des dels nostres blogs, així com també des de tots els medis que tenim a l’abast fins el moment present hem anat avisant dels perills amb que ens trobarem en un futur més proper del que molts ens podem imaginar. Sí! Catalunya Acció ja ha avisat que les coses s’espatllaran i que cal que en siguem plenament conscients i així preparar-nos per avançar-nos als esdeveniments que ens poden explotar ja no a les mans sinó potser fins i tot a la cara quan menys ens ho esperem.

A l’exIugoslàvia sols va sortir-ne ben parat qui en va marxar primer i qui va agafar el brau per les banyes. Aquell polític, metge, que brandava la bonhomia i el bon rotllo amb Sèrbia va ser qui va abocar el seu propi poble a la pitjor carnisseria.

Partal com a bon professional fa un article excel·lent·lent però com a persona d'èxit i ben posicionada en els àmbits nacionalistes, «sobiranistes?» i independentistes catalans fa un primer error, per a mi greu, obvia que ell, director d’un potent medi de la premsa virtual catalana -Vilaweb- també amaga i calla o silencia realitats catalanes transcendentals com ho és Catalunya Acció.

Vilaweb, davant de l’independentisme rupturista i separatista gira el cap cap a una altra banda i es fa el despistat, calla i silencia una de les úniques sortides vàlides de l’atzucac en que està entrant la relació de dependència forçada que sotmet Catalunya a Espanya. Què ho fa que la classe periodística ens faci vores a Catalunya Acció? Fem nosa? Ens fem antipàtics? Ataquem massa als nostres -als catalans-? o simplement no som notícia ... o és que juguem a la segona o a la tercera divisió i no val la pena perdre-hi l’estona? Qualsevol d’aquestes preguntes podria ser afirmativa, però la classe periodística és molt menys exigent amb altres organitzacions com Sobirania i Progrés o la PDD que ja són sovint estrelles de bona part de la premsa catalana.

Hauríem de mirar el que ens ve a sobre i superar les antipaties o simpaties que ens puguin provocar les maneres de fer dels altres. Està clar que això també és vàlid que també s’ho qüestioni la mateixa Catalunya Acció. Bé, aquest error d’en Partal, no parlar mai de l’independentisme i en canvi parlar molt del «sobiranisme» és més aviat un error formal sobre el qual tal vegada m’he estès més del que calia.

Hi ha un segon error molt més greu i no vull pas jutjar els encerts o desencerts d’en Partal com a autor d’aquest escrit que estic comentant, de veritat que no es tracta d’això. Es tracta d’aprofundir en l’anàlisi del fet greu que s’està donant en aquest racó de món que ocupem freg a freg Espanya i Catalunya.

Aquest segon error és un error propi d’una manera de fer dels catalans massa estesa i contagiosa. És la mania de fer pedagogia als altres enlloc d’enfocar la situació de cara i amb la disposició d’esforç i patiment necessaris.

Diu en Partal en el valuós escrit que ens ocupa que els qui han de prendre nota de la situació són Espanya i els Espanyols perquè si la cosa segueix així perdran la seva «Una i Grande». Però, compte! en Partal, potser innocentment, obvia plantejar-se i plantejar-nos el que perdrem els catalans dins de tota aquesta moguda. No valdria més, enlloc de fer tanta pedagogia a qui no la vol ni escoltar, que ens preocupéssim de com assolir de pressa la nostra llibertat nacional que és la nostra vera i plena sobirania?

El recurs de convenciment indirecte emprat per Partal en aquest escrit -espanyols, si feu el tonto ho perdéreu tot- és molt útil per arrodonir l’escrit i donar-li un caire de racionalitat però no és gens útil per afrontar els perills que ens venen a sobre als catalans, els catalans som i són els qui Partal ha d’avisar i com a home compromès amb la nació -periodista i català convençut- són als que ha de defensar, no pas als espanyols que de tot plegat segur que n’hauran d’assumir la part humanament menys costosa. Els perills a que ens haurem d’enfrontar seran d’una dimensió gegantina i per això n’hem de ser ben conscients. Hem de saber com a Poble adult a que hem d’aspirar -no podem romandre en la perpètua adolescència- hem de saber com són i que han de fer els pobles adults i naturalment lliures, hem de saber-ne els beneficis, els costos i les obligacions, és l’obligació de tot ésser plenament constituït: esdevenir en plenitud el que per naturalesa s’és, el que es vol ser.

Però avui, encara, a casa nostra les coses no són així, els catalans som com un poble física i espiritualment capats, mesells d’una covardia profunda amollada pel cap baix des de fa 350 anys, des de quan vam callar davant el furt i segrest de la Catalunya del Nord el 1659.

Com som els catalans? què ens passa als catalans? què ens pot fer sortir de nosaltres mateixos? Què ens pot ajudar a plantar cara als fantasmes propis i aliens que ens tenallen?

Hi ha una imatge que podria donar sentit i explicació a això que ens passa als catalans. A això que ens transforma en un ramat de xaiets que caminem refiats via de l’escorxador.

Com a exemple, qui de vosaltres no reconeix en els jueus una gran intel·ligència i capacitats de reeiximent en tots sentits, la seva terra la han transformada més d’una vegada al llarg de la història d’una terra erma en «una terra que regalima llet i mel» Tots sabem que són un poble molt vàlid i intel·ligent, ho sabem i ho diem, això sense entrar en una valoració ètica de com facin o deixin de fer les coses avui en dia. Doncs bé, els recordeu en fila india entrant a les dutxes comunitàries tots nusos? pujant als camions ... transportats com xais amuntegats dins aquells trens o entrant a les càmeres de gas que els portarien com ramats fins als forns crematoris. Ho recordeu això? Ho heu vist escenificat moltes vegades. I ells, els jueus, no deien ni «mu», callats, atemorits, obedients, humils, mesells ... com es pot arribar a una situació així? -s’hi pot arribar-hi de cop? -no! Per arribar a aquesta situació, no s’hi arriba de cop, cal baixar el cap moltes vegades i fer moltes genuflexions, moltes! però per sobre de tot el que cal per ser un ramat de xais camí de l’escorxador o a l’abast de les urpes del llop és que el propi pastor ho vulgui així o que en realitat hagi abandonat el ramat a la seva sort.

Els catalans hem de preparar el nostre particular èxode cap a la terra promesa, un estat propi dels catalans que ens permeti protegir i edificar les nostres coses amb plena normalitat, seriositat i respecte verament democràtics.

Perquè per refermar la veritat de les nostres intencions i projectes i la bondat de les nostres intencions he de fer servir tans adjectius d’afirmació i reafirmació? Doncs perquè qui ens sotmet i per qui ens deixem sotmetre fins ara és el campió de la mentida, de l’engany, de la trampa, el poble del «donde dije digo, digo diego».

El perill de les maneres d’Espanya i els espanyols que venen contra nosaltres i estant agafant carrera, amb els símptomes que ens detalla amb precissió en Partal, és un perill real i molt greu. No hem d’avisar als espanyols de que els passarà si fan la malifeta sinó que hem d’avisar a la nostra gent perquè en prengui consciència i amb seny es prepari de pressa per afrontar la situació i fer de pressa el que ens cal fer, separar-nos i edificar el nostre propi estat amb les regles d’estanderització que avui a 2008 han de tenir i s’exigeix als estats europeus.

Tot el món ho sap, que Euskadi i Catalunya no estan bé dins d’Espanya. Fins els mateixos «españoles con mando» ho saben. Només hi ha una colla d’ineptes que no ho saben, o fan veure que no ho saben, o amaguen el cap sota l’ala com ho fan els estruços quan veuen un perill que els fa mandra afrontar, ja sabeu que parlo de la majoria dels polítics catalans que avui regenten la colònia i seuen als escons del Parlament esclau.

Als jueus els va passar el que els va passar perquè no tenien uns polítics que exercissin de defensors de la seva gent. Mirem que no ens passi el mateix a nosaltres. Cerquem homes i dones lliures que estimin de veritat Catalunya i que la vulguin lliure, homes dignes i responsables capaços d’encarar-se a Espanya amb fermesa defensant la llengua i tots els drets i constitucions catalanes, les que han de conformar el proper estat lliure dins d’Europa: Catalunya!

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article