Dinant ahir amb la gent del Grup Barnils, vaig descobrir l'admiració absoluta de l'Albert Balanzà cap en Quimi Portet, que passa, entre d'altres coses, per assistir anualment a una bona colla de concerts del músic osonenc, "astre intercomarcal", com ell mateix es defineix. Li vaig demanar que m'escollís una cançó per posar al meu bloc, em va dir "La música dels astres", però no la trobo al Youtube, així és que us poso "La cuixa i l'ala", que m'ha semblat igual de minimalista i interessant.
La gent que no té
sentit de país, o que el país els importa un rave no ho podran entendre mai això,
si algú els ho intenta explicar et posen cara estranya en el millor dels casos,
no ho poden entendre ni ho podran entendre mai, sentir un país, estimar-lo i
voler-ne el millor té aquestes coses.
Els congressos d’ERC
ho tenen això, l’ambient és impressionant, les emocions brollen, i les
intervencions aixequen passions, en un sentit o en un altre, no és pot
racionalitzar i moltes vegades es fa difícil, ja he estat en dos congressos i
la sensació ha estat la mateixa.
Una vegada ho va dir
el periodista Salvador Cot, el problema
que té ERC és que el seu electorat té sentit de país i de llibertat, si l’electorat
socialista fos socialista, llavors el PSOE(c) tindria un problema, si el
problema no el té, ja ens podem imaginar com és el seu electorat.
De fet als altres
partits, els congressos solen ser una bassa d’oli, perquè l’únic que són, és
una reunió de gent sense altre objectiu que intentar fer el trepa, sense el mínim
sentit de servei al país.
Tot i gaudir i
emocionar-me amb algunes intervencions, no m’ha quedat un bon regust, potser ho
fa que cada vegada més hi ha gent amb sentit narcisista que no sentit de país,
en qualsevol cas haurem de treballar molt.
Encara no sé quanta
gent hem va votar per a conseller nacional, en qualsevol cas estic segur que em
va botar moltíssima gent.
És normal, no tenia
cap pacte de sang amb cap corrent, i anar per lliure té aquestes coses.
Adjunto algunes valoracions que complementen les avançades ahir mateix sobre el desenvolupament del congrés d'ERC.


Quan a començament de juny sento els primers petards em poso nostàlgic. Recordo la meva infantesa a Caldes, al Maresme. Un mes abans de la revetlla, amb tota la colla començàvem a passar casa per casa recollint mobles vells: cadires, somiers, bigues... qualsevol cosa de fusta que cremés.
Per carregar les andròmines més grosses el forner del poble ens deixava el seu carretó de traginar llenya. Ho apilonàvem tot sota el pont de la Riera, a la platja del Bassiot, perquè si plovia no es mullés. Un o dos dies abans ja ho preparàvem: fèiem un cercle amb els somiers i al bell mig hi plantàvem un pal ben alt (el màstil, que en dèiem). La foguera la fèiem a consciència, no ho amuntagàvem a la babalà, la volíem fer ben alta, consistent, que s'encengués de pressa i que cremés bé. Els mobles més grossos i pesats a sota, llenya i palla en racons estratègics perquè de seguida prengués la flama i calés els mobles. El resultat, un conus alt i esvelt.
El dia de la revetlla arribava la Flama del Canigó i s'encenia allò que més tard (pel volts del 92) ens van dir que es deia peveter. Allà, al peu del Passeig dels Anglesos, a tocar del Parc Joan Maragall, algú de l'extinta Associació de Veïns llegia el Manifest de la Flama, que any rere any expressava l'anhel de redreçament i d'unitat nacional més enllà d'aquella nit del foc.
Cadascun del nosaltres havia improvisat una torxa, les enceníem amb la flama dels Països Catalans i el foc prenia la foguera. A continuació la disbauxa.
Quan vam començar hi havia nanos grans que dirigien el cotarro. Després nosaltres vam prendre el relleu. Al cap d'uns anys també vam ser rellevats. Alguns ens vam adonar que, malgrat que les platges són un espai comú, per al gaudi i l'aprofitament de tots, ens les omplien de clubs nàutics i que, com en els càmpings de la costa, a dalt dels pals hi havia (hi ha) draps estrangers, alguns dels quals feien més mal als ulls que d'altres (Franki: llibertat total!).
En recollirem acuradament i tal com deia temps enrere en Titot a El Club de TVE3 (un altre clip de Mesclat a 112) continuàrem amb la tradició tan nostrada (draps i paperots) de la Crema Catalana:
(...)
http://es.youtube.com/watch?v=OGWfLiEoG98
divendres, 13 de juny de 2008 - Plaça de l'Ajuntament
Avui actuem a Alfafar, dins d'un cicle de cantautors valencians que programa la regidoria de cultura durant el mes de juny: compartim cartell amb Sergi Contrí, VerdCel i Feliu Ventura. En la Plaça de l'Ajuntament s'ha habilitat un envelat on tindrà lloc l'actuació, amb previsió d'unes possibles pluges que auguraven els serveis meteorològics. Amb tot, l'oratge ens respecta i fa una nit d'estiu ideal per a aquesta mena de recitals a l'aire lliure. En aquesta ocasió portem un format de guitarra acústica, quartet de corda i veu, que tenim poques oportunitats de presentar en directe. Es tracta d'un espectacle ple de matisos: Laura ha escrit uns arranjaments de corda preciosos i, a més a més, el fet d'afegir un cello, una viola i un segon violí a la formació enriqueix bona cosa el nostre repertori. Al voltant de les deu i mitja de la nit, en acabar de sopar, tornem a l'Ajuntament per canviar-nos de roba. Afinem en una de les dependències del consistori i ens disposem a pujar a l'escenari. Sembla mentida, però estic una miqueta més nerviós de l'habitual. Com que Alfafar para a prop de casa, mons pares han decidit vindre al concert. Els pares de Laura, de Mar, de Cristina i de Mireia tampoc no han volgut perdre's l'actuació, i tot i que puga sonar il·lògic, jo em pose més tens quan he d'actuar davant de gent coneguda que davant d'un públic anònim. Supose que li dones molta més importància a les opinions de les persones que t'importen i en les que confies plenament. encara sabent que et jutjaran amb benevolència. Encetem l'actuació Laura i jo a soles, amb Contra el Ciment, la cançó que obri el nou disc. Després de presentar-nos davant dels espectadors, que a poc a poc van omplint les fileres de cadires de plàstic de la plaça, seguim amb un tema de l'anterior disc, sense títol. No podem acabar-lo perquè se'm trenca la quarta corda de la guitarra. Aquesta vegada hem superat totes les previsions: no hem durat ni cinc minuts! Sort que tenim un quartet de corda sobre l'escenari i poden interpertar una peça de música clàssica mentre jo canvie la corda a corre-cuita! En el cadafal, estem una miqueta incòmodes: no tenim monitors suficients i ens costa escoltar-nos i tindre una bona referència, però a poc a poc anem acostumant-nos a les condicions i comencem a gaudir del concert, a passar-nos ho bé tocant. La força que li aporten els arranjaments de corda a algunes cançons com Miratges, Síl·labes de vidre, Línia 1 o Aloma és sorprenent, conviden a emocionar-te i a traure tot el que portes a dintre. En la recta final, fem Euskadi batega, Sense equipatge i Al vent, fusionada amb El cant dels ocells. El públic es mostra una miqueta tímid i dubtós i no col·laboren massa decididament a cantar aquest himne de la transició, de tal manera que, quan arriba l'hora dels bisos, els oferim una segona oportunitat per llevar-se l'espineta clavada i, a més a més, ens serveix de cloenda per al recital d'aquesta nit.

Dijous passat va tindre lloc en Ca Revolta (i simultàniament en el Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi) la roda de premsa on el secretari del jurat dels Premis Ovidi 2008 a la música en valencià, Josep Vicent Frechina, va fer públics els finalistes de totes les categories d'aquest certamen: nosaltres hi participem amb Teoria del caos i estem nominats com a finalistes en la categoria de Millor disc de Cançó d'Autor, amb Clara Andrés, per Dies i dies i Remigi Palmero, per Sense comentaris. Si voleu pegar-li una ullada a la resta de modalitats i nominats, podeu consultar aquest enllaç a l'edició digital de L'Avanç, que coorganitza aquest certamen en companyia d'Escola Valenciana, Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, la Universitat Politècnica de València i, per descomptat, el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià. La cerimònia de lliurament serà el dimarts, 17 de juny, a les 22:30 hores en el Paranimf de la Universitat Politècnica de València. A més dels guardons ordinaris de millor disc (pop-rock, cançó i folk), millor cançó, millor lletra, millor orquestració i els premis de maquetes, n'hi haurà un reconeixement a la trajectòria artística del cantautor Joan Manuel Serrat i a la labor de suport de la música en valencià que realitza dia a dia la gent de Ca Revolta. Si voleu acompanyar-nos en aquesta gran festa de la música en valencià que són els Premis Ovidi, hi esteu convidats!
La meva amiga Marianne Brull, ànima de Ruedo Ibérico, i que amb el seu ull clínic d'editora, des de fa molts anys recopila tot allò interessant que circula per la xarxa, em reenvia la convocatòria general que circula per internet d'una vaga general (revolucionària?) contra el capital, responsable veritable de la crisi que es ve olorant fa temps.
Jo, amb aquestes coses, me les miro molt amb el un punt d'escepticisme. Probablement diversos grups més o menys d'estètica àcrata -els anarquistes autèntics els localitzareu pel tamany de la seva biblioteca!- aspiren a catalitzar el malestar general i la inoperància dels teòrics referents polítics i sindicals.
Malgrat tot, mai no s'ha de menysprear el poder del ressentiment. El "creixement" econòmic ha provocat més perdedors que guanyadors, i ara, quan el Titanic pot enfonsar-se, tothom ja sap què passa amb els turistes de tercera. A tot això, la resistència irlandesa al despotisme neoliberal gravat al Tractat de Lisboa, o les iniciatives dels "laboristes" britànics d'imposar 65 hores de jornada (i els republicans catalans amb sisenes estúpides hores a primària) no deixen d'anar afegint llenya al foc. Potser sí que les convocatòries espontànies, al marge de les organitzacions, i les "vagues salvatges" -les "civilitzades" no solen servir de gaire, ens dibuixin un nou canvi de paradigma. Per si de cas, transcric aquesta convocatòria: