Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

Salta al menú principal
Salta al menú de serveis
Salta al contingut de la pàgina
Salta a les planes de peu

Serveis

Cercador per data

« Maig 2008 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

Un estat de dret no empara la tortura

cucarella
enllaç permanent
De política opinió
divendres, 16 de maig de 2008 | 23:21h

Un estat de dret no empara la tortura. Un estat de dret no justifica la tortura. Un estat de dret no indulta els torturadors.

El Parlament basc ha aprovat aquest divendres una iniciativa en la que acusa el govern espanyol d'"emparar sense excepció" i de manera "sistemàtica" les forces policials davant les denuncies de tortures i mals tractes de detinguts, i ha demanat que aturi la concessió d'indults a agents condemnats per aquest motiu

Llegiu la notícia sencera a l'AVUI.

El ministre torturador

Mariano voldria fer amics

cucarella
enllaç permanent
De política opinió
divendres, 16 de maig de 2008 | 12:55h

Com acabarà el proper congrés del PP? Amb pa i ceba? Com el ball de Parra? L’eixida del duo Caixa i Faixa (Zaplana i Acebes) ha suposat un aparent canvi estratègic important, però a Rajoy encara li queda molta cuca viva i molt de verí escampat. La María Sangil i altres encara tenen ganes de croada a mata’m o et mataré. De fet, en la ponència política del PP –de la qual Sangil n’ha estat redactora en cap per més que ara se n’haja desdit– flueix encara molt de verí guerracivilista. El mateix verí que ha convertit el PP en un partit empestat i sense amics. Ha jugat sempre al tot o no res i contra tothom, i amb no res s’ha quedat. Millor per al PSOE, val a dir-ho, que sap que al PP no més li val la majoria absoluta si vol fer-lo fora del poder, i ara ja s’ha vist que l’estratègia de la confrontació guerracivilista té un sostre que, de moment, sembla insuperable. El PP ha aconseguit fidelitzar una milionada de vots d’un electorat en guerra permanent, però tot i amb això no n’ha tingut prou per fer-se amb la majoria absoluta, i potser també farà curt dins de quatre anys. Li ha deixat el llit tan ben fet al PSOE que aquest s’ha permès el luxe de tenir un govern en minoria, sense haver de pactar amb les oposicions minoritàries. I les oposicions minoritàries, que dins l’Espanya Uniforme i Constitucional tenen com a única aspiració la de ser frontissa per a poder traure’n resquit –digueu-li almoina o bé propina–, s’han quedat com la nòvia de Pinet, amb la cara llavà i el monyo fet. Aquestes oposicions pactistes a tota ultrança necessiten un altre escenari que els permeta deixar ser el que ara són: frares de cabotada.

No fóra estrany, doncs, que, malgrat el verí guerracivilista que encara destil·la la ponència política del PP contra els altres nacionalismes, Rajoy busque al juny abandonar l’actual marca ultraguerrera i decidesca refer amistats ara contrapuntades que li puguen permetre tornar a governar, és a dir, a fer negocis, ni que siga en coalició. Més val això, pensarà Rajoy, que no l’actual llebrosia de la qual li fuig tothom. Aquesta situació manté inoperatius CiU i PNB, entre d’altres, que agraïrien un canvi d’escenari, una nova disponibilitat de l’altre partit espanyol que els permetera tornar a ser visibles i necessaris.

Amb tot, Rajoy no té bona peça al teler. Pot obtenir una victòria en el congrés perquè Aguirre no és alternativa, i els qui voldrien nous ariets contra el castell del PSOE poden pensar que mentre no troben un líder amb una banya més dura i esmolada que en Rajoy és preferible no desgastar més el partit i que Rajoy vaja fent la viu-viu. Encara hi ha quatre anys de coll. Però Rajoy sap que, guanyant i tot el congrés, el seu escenari és el d’una carronyeria, i ell la carronya que tots els voltors del seu partit volen cruspir-se. No fóra d’estranyar si després del juny Rajoy intentara refer amistats i, posem per cas, aprofitara alguna esquerda per moure alguna moció de censura amb els nous amics i posar al por al cos de Zapatero. Així, mostrant la possibilitat d’un retorn al poder, ni que siga en coalició, alegraria la parròquia dels qui volen tornar a manar i fer negoci i coronarien Rajoy nou emperador del PP, posant en la picota els reductes més actius del guerracivilisme. Trobe que aquesta és l’única possibilitat que li queda a Rajoy per no convertir el postcongrés en un calvari sense futur: abandonar el guerracivilisme que ha marcat fins ara l’estratègia del PP i tornar a fer amics. Si això no passa, el PSOE pot continuar tranquil en el poder. Ara i dins de quatre anys. Veurem com queda al final aqueixa ponència política tan continuïsta: si és esmenada per poder obrir un nou escenari, si s’aprova per a consum intern i l’acció política serà tota una altra, o si Rajoy continua captiu dels guerracivilistes i fent, doncs, d’àngel bovo fins que li troben un relleu; un relleu que tornarà a entropessar en la mateixa pedra.