
Fa encara no una setmana que el Congrés comarcal

NO ES TRACTA DE LA DEFENSA DEL CASTELLÀ COM A LLENGUA COMUNA, TAL COM ENS VOLEN IMPOSAR ELS DEL MANIFEST DE L'ATENEU DE MADRID, ES TRACTA DE LA UTILITZACIÓ POLÍTICA I MERCANTIL DE LA NACIÓ CATALANA PER PART DEL NACIONALISME ESPANYOL I AVIVAT PER L'EXTREMA DRETA.
Recordo ser de les poques persones de Sant Quintí que no veia clara la construcció d'un polígon industrial a l'entrada del municipi. Més d'un disgust i algun que altre moment de tensió ha provocat que defensés aquesta postura. Ara però veig que potser aquella presentació feta per CiU abans de les eleccions de les empreses que es posarien al polígon no els hi faria tanta gràcia i no sé si tindria els mateixos resultats. No va ser del tot dolent ni es pot jutjar per la porta gran, alguna cosa han aportat. Ara, però, llegeixo una nota de la CGT. El sindicat ha publicat un comunicat que diu això, no conec la versió de l'emrpesa, però sí gent que ha fugit d'allà perquè no hi estaven massa bé.
Es pot veure en el link aquest. O aquí sota. Poseu, si us plau, tot plegat entre mil i un parèntesis, segur que l'empresa podria donar una explicació que no li hem demanat. Podria ser que tot fos mentida, per què no? però "cuando rio suena..." deu ser que porta aigua, no? Ostres, l'acusació que li fan és molt forta, bé, és el que diu el sindicat.


R.M.RILKE
XIX
Bé que es transforma el món, rabent,
com mar de núvols,
tot el perfet retorna al si
de l'antiquíssim.
Per sobre el canvi i moviment,
més vast i lliure,
perdura encar ton previ cant,
déu de la lira.
No es reconeix el sofriment
ni es fa d'amor aprenentatge,
i el que en la mort ens fa llunyans
no se'ns revela.
Sols en la terra la cançó
santifica i celebra.
(Trad. Joan Vinyoli)
Tris, tras, tris, tras, pueril, tras, tris, trurrurum!
Digital Bath
Em va passar a Kaielisha. En aquesta township, un barri negre oficialment inexistent, a la vora de Ciutat del Cap la policia havia entrat un matí disparant i matant qualsevol persona que trobava pel carrer. Va ser una de les darreres massacres de l'apartheid, un vessament de sang tant horrible com inútil. Jo hi vaig acudir al dia següent. M'imaginava que hi hauria un funeral així que em vaig adreçar a la missió, un edifici una mica més robust que els altres amb un campanar xicotet que el distingia i feia impossible la confusió. Per a mi aquell viatge era un viatge difícil. Des de feia molts anys la lluita contra l'apartheid havia estat un dels meus compromisos concrets i quan vaig tindre l'oportunitat d'anar-hi com a periodista em va costar decidir-me, tenia massa implicació personal. I a Kaielisha vaig trobar-me de cara una de les lliçons de la meua vida.
Vaig baixar del cotxe davant de l'església. No es veia ningú i vaig cridar a una porta xicoteta de vidre que hi havia al costat. Vaig deduir que devia ser la casa del rector. En fer-ho vaig escoltar uns passos que s'acostaven i una veu de xiqueta que cantava amb una certa alegria ...fins que va veure la meua cara. No oblidaré mai que la ganyota que va fer en veure el meu rostre va ser terrible i que abans que jo poguera reaccionar havia tancat dos forellats, arrencava a córrer casa endins i cridava espantada. Quedí atordit. Sec. Em va costar entendre què havia passat i mira que era fàcil: jo sóc blanc i per a aquella xiqueta era indistingible dels malparits que el dia abans havien sembrat la mort en el seu poble.
Poques vegades m'he sentit tan abatut. A aquella criatura no podia explicar-li quantes nits havia travessat el pont del trenet a València amb un exemplar de Jeune Afrique a les mans, que invariablement em parlava d'aquell home que era un mite, de Mandela. No podia contar-li que em vaig esforçar a entendre el francès per a entendre l'Àfrica i que aquelles revistes les llegia els primers anys amb un diccionari a la mà mentre Sari devorava els seus inacabables apunts de medicina i queia la nit sobre València. No podia llegir-li els articles que havia escrit blasmant contra l'apartheid o les manifestacions a que havia anat. O la il·lusió amb la qual vaig descobrir 'Mandela Song' de The Special Aka en un vell tocadiscos allà a la casa on assajava Apocalipsis. Manolo me la va ensenyar i em va ensenyar també a cridar "Free Nelson Mandela" amb aquella cadència de carib londinenc que enganxava la solidaritat. La meua història li valia de ben poc a aquella xiqueta que en mi només veia un blanc. Que és el que sóc.
Poc temps després em recorde a casa emocionat mirant per la CNN com Nelson Mandela eixa de la presó. La Txell era menuda, de bolquers encara, i jo l'aguantava en braços dient-li: mira!, Txell, mira!, és Mandela! és lliure! I recorde haver-me quedat quiet pensant en la xiqueta de Kaielisha, de sobte amb l'alegria glaçada. Vaig dubtar. Vaig creure que allò no ho podria canviar ni Mandela. Que en un món on una xiqueta corria espantada només en veure una cara blanca el missatge del vell presoner, la crida a construir una nova Sud-àfrica de tots, sense colors ni passats, només mirant el futur amb optimisme, era un somni impossible que ni Mandela, el rei xhosa, el líder del poble, la veu de la dignitat, l'home recolzat pel món sencer, podria portar a terme. M'equivocava. Mandela ho va fer. En va ser capaç.
I avui ell ha fet noranta anys i jo com faig cada any li he enviat un correu de felicitació -que mai no he sabut si llig i que ben bé m'importa molt poc si llig o no. L'escric perquè el necessite jo. Simplement per donar-li les gràcies.
Avui 15,5 km. Ritme mig fort - Pujades, canvis de tot una mica :-)
No he pogut baixar encara el Gràfic :-)
Demà ens veiem a l'Estadi Olímpic.
Calendari setembre del grup de fons de Barberà: ... Mitja de Sabadell, Cursa de Ripollet el 31, Mercè, Matagalls...
Salut !

El passat dissabte 12 de juliol a Riba-roja del Túria , se celebrà el Congrés Extraordinari del BLOC per triar la nova executiva comarcal per als propers
tres anys. Foren elegits:
Rafa Cotanda (Llíria), com a Secretari de Polítiques Locals; Bernat
Garcia (Riba-roja), com a Secretari d'Organització i Finances, i Joano Baudés (Bétera), com a Secretari Comarcal.
més notícies a EDETA

Aviat es consumarà el fet. El PSPV serà una
sigla definitivament morta i enterrada. Tot i amb això, ha durat més del que alguns
prevéiem. Perquè crec recordar que en algun congrés dels anys 90, potser
abans i tot, ja hi va haver qui va reclamar coherència (sobretot estatutària) per liquidar les
sigles. De fet, hi ha hagut votades en què s’ha ocultat la històrica sigla
valenciana i en els cartells electorals solament ha aparegut la del PSOE.
El PSOE consuma així no solament la mort
desitjada de l’històric PSPV i del que en un temps passat va representar, tanca
alhora la seua particular transició. Del que abanderava en aquella primera
època el PSPV al que abandera ara hi ha una abisme. I com en tots els abismes,
en la fondària resten, espenyades, idees i persones. Aquest
trajecte que ara conclourà ha dut el PSOE valencià, avui encara PSPV però aviat
PSCV, a convertir-se en una redundància del PP.

A qui interesa no celebrar el 80è aniversari de la Constitució de l'Habana?