Blocs

MÉSVilaWeb

Menú principal

divendres, 5 de desembre del 2008

Cercador per data

Cercador per data

« Abril 2008 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930        

El mal

El mal és el veí qui aprofita l'avinentesa d'un conflicte ètnic qualsevol per treure's la careta i triar-se el kalashnikov de l'armari amb intencions inevitablement funestes. Els altres mals, com el de queixal, són mals menors encara què molt molestos.

"TAXI DRIVER" de Martin Scorsese

Robert De Niro, actor italoamericà, va saltar a la fama als anys 1970, i aquesta pel·lícula va ser la que li va consagrar, i també al seu director, igualment italoamericà. En De Niro, que acabava de guanyar l'Óscar al Millor Actor de Repartiment per la seva genial interpretació d’en Vito Corleone a la seva joventut en “El Padrí 2”, on es passava el temps parlant en italià, aquí ho broda com un ex combatent del Vietnam, en Travis Bickle, que sofreix d'insomni i entra a treballar com a taxista, preferentment en horari nocturn (per raons òbvies). Amb el temps coneix a la Betsy (Cybill Shepherd, “Luz de lluna”), amb la qual comença a sortir, però la seva incapacitat per a relacionar-se com cal amb el sexe oposat i les seves neuras sovint insuportables fan a ella tallar amb ell, que no aguanta bé, això. Troba per casualitat a la jove prostituta Iris (Jodie Foster), maltractada per el seu pinxo, en “Sport” Mattew (Harvey Keitel, “Smoke”). Intenta començar una relació sentimental amb ella i convèncer-la perquè dugui una altra vida, però ella no vol. Tampoc això ho aguanta bé, i comença a caure per una estranya espiral de voler prendre's la justícia per la seva mà i alhora d'autodestrucció… En Martin Scorsese maneja bé l'acció i encerta en no anar més enllà del toc costumista que ens mostra una Nova York molt dels anys 1970, amb aquelles robes, pentinats i vehicles que ja no hi ha. Té molt bon ambient d'aquell “cinema negre”, posat al dia, i compte amb una gran banda sonora del gran Bernard Herrmann (“Ciutadà Kane”, “Psicosi”, “Fahrenheit 451”…), de bon tros aire de jazz, que va morir d'un infart el Dia de Nadal de 1975 abans de l'estrena, pel que va ser l'última. Se li dedica la pel·lícula pòstumament als títols finals. L'inconvenient de la pel·lícula és que es contradiu una miqueta en el seu “missatge”, una miqueta reaccionari en alguns moments, vist avui dia, és clar, del guió del també cineasta Paul Schrader, que de nen els seus pares, puritans radicals, li prohibien anar al cinema. Això potser li quedaria encara a l'escriure'l, però queda una bona mostra del desconcert de la societat de llavors, bé mostrat en les neurosis d’en Travis.


TAXI DRIVER: * * *

Tràilers:

http://es.youtube.com/watch?v=P_2uJWMvA60

http://es.youtube.com/watch?v=-bTyL8a_4BE

http://es.youtube.com/watch?v=bqLyTdcMLhc

“De què” penses?

No sé si te n’has adonat, però últimament s’ha posat molt de moda, si més no a la ràdio, “pensar de què”. Els tertulians, els entrevistats, i per contagi els oients que hi truquen, han començat reiteradament a “pensar de què”. És un fenomen que no em sé "de què" explicar. Fins i tot al Puigcercós li ho vaig sentir dir, l’altre dia, amb el Basté: “jo penso de què”, “jo crec sincerament de què” (i sobretot que no m’hi descuidi el “jo”). Fins ara només ho havia sentit dir als castellans, i ja em xiulaven les orelles. No, dic mentida: me’n recordo que a l’institut hi havia una nena força repel·lent, de qui per cert vaig arribar a ser-ne gran amiga, que feia servir un vocabulari molt enrevessat pel nostre nivell de coneixement, i de la mateixa manera que parlava del “pensament ponderatiu”, també “pensava de què”, cosa que m’estarrufava el clatell. Mai no li vaig comentar res sobre la qüestió, suposo que ja m’estava bé que els seus discursos sobredotats de tant en tant es precipitessin sobre el fang pel pes del grinyol d’aquella expressió tan malsonant. Qui ha dit que l’enveja ha de ser sempre sana? ;-)

"LA PLAÇA DEL DIAMANT" de Francesc Betriú

L'escriptora catalana Mercè Rodoreda, de la qual se celebra el centenari del seu naixement, va escriure diverses obres mestres de la literatura, traduïdes a molts idiomes. La Rodoreda va viure molts anys en l'exili, entre França i Suïssa, fins que va regressar a Barcelona als anys 1970. El 1981, dos anys abans de la seva mort, es va dur al cinema, i alhora en format mini-sèrie de televisió, la seva novel·la més famosa, que retrata la coneguda Plaça del Diamant de Barcelona, en l'humil barri de Gràcia, des dels anys 1920 fins al 1952. La Natàlia, coneguda per la Colometa (Sílvia Munt, la germana d'Andrés Pajares en la sèrie “Tío Willy”) trenca amb el seu xicot en conèixer l’impetuòs fuster Quimet (Lluís Homar, “La mala educació”). Es casen i tenen dos fills. Arriba la II República, la Guerra Civil i la dificilísima postguerra. Aquesta última tindrà la Colometa que passar-la sense en Quimet, mort durant la guerra, i finalment es casa amb el bondadòs i impotent Antoni (Joaquim Cardona). No sé si serà per que la pel·lícula, com he dit, va tenir dues versions, l'estrenada en cinema de dues hores de durada i la de format mini-sèrie de televisió, més llarga, però la primera hora de la versió que he vist recentment, la de sales cinematogràfiques, em semblava una mena de resum de la novel·la, ja que passava d'una escena a una altra sense gens aprofundir en elles, per a quedar-nos amb apunts costumistes de l'entranyable barri de Gràcia, començant pel ball de la Festa Major de Gràcia en el qual es coneixen la Colometa i el Quimet, ella trenca amb el seu anterior xicot, es casen, van tenint els fills, les seves relacions amb amistats d'ella i d'ell, i amb la pintoresca mare i el seu fill a la casa del qual va ella a fer neteges (a ell ho encarnava el veterà Alfred Lucchetti, l'entranyable Andreu Molins de la sèrie “Poblenou”), l'esclat de la Guerra Civil… Després s'estabilitza un poc l'acció i ja vas assimilant-lo tot. Aquest és el hàndicap de la pel·lícula, encara que aquest aire entranyable de mostrar un barri de Gràcia i una Barcelona que ja no existeixen li fa un suficient encant per a interessar-nos. La Sílvia Munt està correcta com la Colometa, igual que en Lluís Homar com en Quimet, quan tots dos començaven en això, i ara són dos actors molt respectats al teatre, sobretot. La resta del repartiment (Paca Gabaldón, Alfred Lucchetti, Joaquim Cardona, etc.) està més d'embalum que no pas altra cosa. Serà millor llegir la novel·la, per descomptat, però aquí queda una honesta versió. Destacaria com millors escenes la de la manifestació a la proclamació de la II República, a la qual hi era en Quimet, amb tots cantant “La Marsellaise” en català, la de l'andana de la Estació de Gràcia (actualment forma part dels Ferrocarrils de la Generalitat) amb la gent refugiada allí sofrint els bombardejos de la ciutat a la superfície i la del ball de la Festa Major on ells es coneixen. Està assolit, això sí, l'aire malenconiós i de com passa el temps inexorablement.


LA PLAÇA DEL DIAMANT: * * *

Vídeos sobre la Plaça del Diamant:

http://es.youtube.com/watch?v=jCZQq3UvUZs

023 Enganxat o enganxada a la mare

Títols alternatius: Mono de mama; Tatuat als gens: amor de mare; opiància  maternal [per lactància]; la mare és l'opi dels fills...

Si algú no té una proposta millor ho traduiria com: "L'afecció a la mare s'associa amb les adiccions" (els sinòmims que dóna el diccionari castellà-català de l'Enciclopèdia són tirada i inclinació), encara que jo el terme afecció el considero una aproximació perquè no trobo cap mot amb les connotacions equivalents a la paraulota "apego".

(Per llegir millor el titular i l'entradeta de la notícia cliqueu la imatge i maximitzeu la finestra que apareix)

(...) 

Paròdies i errors

"Se llama Thomas y está embarazado"

ELPLURAL.COM

Antena 3 confunde a Eduardo Zaplana con un transexual

 

“Se llama Thomas y está embarazado” afirmaba Matías Prats en el telediario de Antena 3 Televisión mientras involuntariamente aparecía una imagen del ex portavoz del Grupo Popular en el Congreso de los Diputados.

Según recoge Netoratón, Matías Prats no tardó en rectificar, pedir disculpas a Eduardo Zaplana y explicar que la noticia abordaba la polémica decisión de un transexual estadounidense que ha optado tener un hijo tras conocer que su mujer es estéril.

Sin embargo, no es la primera vez que en las noticias de Antena 3 se produce un error similar. El pasado mes de diciembre, cuando Matías Prats informaba sobre “558 nuevos delincuentes” que habían sido detenidos por “conducir bajo los efectos del alcohol o demasiado deprisa” según las nuevas leyes de tráfico, se coló una imagen de Mariano Rajoy.

28/03/2008

El Plural / Visto en la red

VISTO EN LA RED

“Jesusito de mi vida, dame fuerzas para superar este penoso trance”

Rajoy en Pólonia: "Acebes, vete ya"

ELPLURAL.COM

“Jesusito de mi vida, dame fuerzas para superar este penoso trance”, suspira Mariano Rajoy antes de pedirle a Ángel Acebes que se vaya de una vez por todas del PP. “Lo mejor es ordenar el partido” y dejar la primera línea de la política a nuevas caras, concluye muy nervioso Mariano Rajoy.

Se desconoce si esta divertida situación podría ocurrir próximamente en la vida real. De momento, nos tenemos que conformar con una divertida recreación que protagonizan los guionistas de Pólonia, programa que aborda la política con un particular sentido del humor en TV3.

“Salvar a Acebes”
Han sido también los humoristas de Pólonia los que, ante la posibilidad de que Ángel Acebes abandone la primera línea de la política, han creado una página web que propone “salvar a Acebes” del supuesto desmoronamiento del PP.

En vías de extinción
“Después de salvar las ballenas, ha llegado el momento de salvar otra especie en vías de extinción: nuestro estimado Ángel Acebes”, ironiza la web Save Acebes.

Dos divertits vídeos, uno involuntari i l'altre de debò divertit.

 

Clausurar l'esport

Sempre explico que durant anys Sant Quintí havia viscut en un ordenat desordre. Per exemple, la gent aparcava allà on anava bé però sense molestar mai del tot. Això, amb el temps s'ha anat perdent i s'ha arribat a una situació on ha tocat posar ordre. No em sembla malament i crec que potser s'han fet algunes accions massa contundents (Com fer venir els Mossos i començar a posar multes a tort i a dret) però crec que es pot considerar que s'havien fer fer algunes accions com aquestes.
Similar amb això va passar amb el Poliesportiu. I finalment es va haver de posar tanques a la pista poliesportiva per així evitar que s'hi entrés a totes hores i que es degradés. Bé, no passa res però encara quan s'hi volia anar es podia saltar d'alguna manera i feia que les persones que volien practicar esport ho poguessin fer. Ara però, han tancat també aquesta possibilitat i ja no es pot jugar. Entrem de nou al control absolut del municipi, es perd un altre d'aquells elements de descontrol controlat que sempre em feien sentir orgullós del poble. Per sort, encara hi ha alguna cistella per jugar a bàsquet. En una urbanització a tocar del poble. Amb cotxe s'hi pot anar bé.

RESTAURANT

GOTTFRIED BENN

Les edats del rock

Mark Knopfler, Palau Sant Jordi (Barcelona), 2 d'abril de 2008

Els fotògrafs sortíem del Palau després de les tres primers cançons i els xiulets se sentien des de fora. Es veu que no se sentia una merda. Pel que he pogut comprovar des de més enllà de primera filera, allà on fèiem les fotos, el públic tenia raó.

Els fans de Knopfler més susceptibles que no entrin a vull llegir la resta de l'article

LORRAINE ELLISON . Stay With Me

Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Josep Pastells

Josep Pastells

Josep Pastells

Dones i paraules (IV): Set d'aprendre

Oriol Izquierdo

Oi?

Oriol Izquierdo

Una crònica de la presentació

Marc Roca Verdaguer

MARCÚS

Marc Roca Verdaguer

Previsions TIC pel 2009 (I): LinkedIn

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.

CC

RSS

OJD

IQUA