2/5/2008 INICIATIVA DEL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Madrid aplaudeix la Colometa

• 'La plaça del Diamant' aterra al castís barri de Lavapiés en català

Els sentiments superen qualsevol barrera. Inclosa la de l'idioma. La plaça del Diamant va aterrar dimecres en versió original (amb subtítols en castellà) al castís barri de Lavapiés de la mà del Centro Dramático Nacional. La sala del Teatre Valle-Inclán no estava ni de bon tros plena. Mal dia per a la cultura. Per si algú no ho sap, els madrilenys fugen en estampida de l'urbs al més mínim indici de pont. No obstant, els assistents van aplaudir i van victorejar amb tantes ganes que semblava que el teatre estava a vessar. Entre el públic hi havia molt català emigrat a la capital. Però també molt madrileny obert de ment. Que n'hi ha. I molts.
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, és una de les novel.les més conegudes de la narrativa catalana. L'obra s'ubica al barri de Gràcia i explica la vida de Natàlia, la Colometa, una dona que només desitja tenir una família i ser feliç. No obstant, la guerra civil i el feixisme li parteix la vida en dos.
La història no és tan coneguda a Madrid. Per això, té molt mèrit la iniciativa del Teatre Nacional de Catalunya, que brinda als madrilenys la possibilitat d'emocionar-se amb uns diàlegs en català. Això sí, durant cinc úniques funcions, ja que aquesta obra s'acomiada de Madrid demà passat.

Dona forta i rebel
Josep Maria Benet i Jornet és el responsable de l'adaptació teatral, mentre que la direcció va a càrrec de Toni Casares. Sílvia Bel és la Colometa, una dona més forta, més rebel i més sensible que la que va protagonitzar, en el seu dia, Sílvia Munt. De fet, la protagonista de l'obra teatral es va emportar gran part dels aplaudiments i els enèrgics crits de "¡guapa, guapa!".
El públic es va emocionar amb els crits, les penes, la innocència i la manera de lluitar per la vida de la Colometa. El sentiment és sentiment amb independència de l'idioma en el qual es parli. Així ho va sentir Ana María Olivares, una estudiant de català que va acudir al Teatre Valle-Inclán amb diverses companyes de classe. Totes elles, residents a Madrid, estan aprenent català per diversos motius. Des dels professionals fins als personals.
Veure La plaça del Diamant en versió original és una divertida manera de fer els deures. "Si aprenc català podré treballar en més autonomies", va assegurar Olivares, acabada de llicenciar en Comunicació Audiovisual. "Tinc molts amics catalans i vull entendre'ls quan parlen en el seu idioma", va afegir Rosa. Al finalitzar l'obra, que dura tres hores i mitja, una altra de les estudiants va afirmar orgullosa que no havia mirat gaire els subtítols, col.locats a dalt de l'escenari. "La història és preciosa i s'entén molt bé", va destacar.
Entre el públic també hi havia cares molt conegudes, com el dels actors José María Pou (Barcelona, un mapa), Pepe Viyuela (Mortadel.lo i Filemó. Missió: Salvar la Terra) i Xabier Elorriaga (Tesi).

Vaig anar a la funció de Dijous, i va ser magnífica. Igualment que Dimecres, hi havia catalans i madrilenys, però tothom va ser educat, no vaig sentir cap comentari groller o irònic. Un exemple de gent oberta la que va anar cap al Teatro Valle Inclán.

Felicito als responsables de l'obra, que va ser emotiva i excel.lent. Va tenir cinc minuts d'aplaudiments.

La foto d'amunt la vaig fer jo, en acabar l'obra. I els vídeos adjunts també. No vaig treure res de l'obra perquè és prohibit.

http://es.youtube.com/watch?v=GV352LTFiSA

http://es.youtube.com/watch?v=nIRMAL56P20

2/5/2008 EDITORIAL

EDITORIAL:

El 2 de maig, un debat obert

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

Quan es compleixen dos segles de l'alçament popular del 2 de maig de 1808, persisteix el debat al voltant del significat històric i ideològic d'aquella data i dels successos que hi ha concatenats. Davant de la impressió molt estesa que l'efemèride va ser el punt de partida del naixement d'una nació, que es va concretar quatre anys després a les Corts de Cadis i l'aprovació d'una Constitució de caire liberal, no és menys sòlid el parer dels que només veuen en els successos del 2 de maig un moviment popular contra l'ocupació napoleònica de la Península i a favor de Ferran VII. Menys controvèrsia hi ha pel que fa al caràcter homogeni de l'oposició a l'ocupant i, per aquesta mateixa raó, a la ràpida complicitat amb la revolta dels millors caps liberals, sense distinció de territoris. Només cal repassar els fets d'armes o les inquietuds dels diputats de Cadis per arribar a aquesta conclusió.
L'herència artística, assagística i literària del segle XIX espanyol recull amb enorme riquesa i varietat de registres aquest panorama, no poques vegades deformat per la calor de la discussió. Potser l'única gran coincidència de tots els corrents de pensament és la de conferir al 2 de maig un caràcter seminal. El va tenir, en tot cas, per als liberals de Cadis, que van veure en la guerra contra l'ocupant l'ocasió de fundar un Estat modern i unitari, hereu de les Llums. I el va tenir per als afrancesats, que van creure arribada l'ocasió d'escombrar l'antic règim de la mà d'una dinastia nova, encarnada en la figura de Josep I Bonaparte. Ni uns ni altres van aconseguir que els seus somnis es fessin realitat, i la restauració borbònica va comportar el pitjor obscurantisme.
La historiografia catalana no és aliena a aquest debat. L'anomenada aquí, com en molts altres llocs, guerra del francès va respondre a pautes similars a les de la resta d'Espanya, tant en la
guerra com en l'expressió política de la resistència a l'ocupant. Els diputats catalans van tenir un paper destacat en el naixement de la Constitució del 1812 i el poble en armes contra la invasió es va atenir als paràmetres propis del nacionalisme preromàntic espanyol. No va ser fins entrada la segona meitat del segle XIX quan van aparèixer els primers teòrics del catalanisme polític i del nacionalisme modern i, amb ells, la revisió no tancada sobre quin va ser el sentit que van tenir per a Catalunya les jornades de maig de fa 200 anys.

2/5/2008 ELS DIES VISCUTS // XAVIER FEBRÉS

Afrancesats

A casa meva sentia dir, de petit: "Si el timbaler del Bruc s'hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos". Ho deien en un sentit d'oportunitat malaguanyada. Devien ser uns afrancesats.
Avui es commemora el bicentenari de la revolta popular madrilenya del 2 de maig contra l'ocupant napoleònic, quan el rei espanyol Carles IV havia fugit i abdicat, l'exèrcit mirava cap una altra banda i les classes dirigents dormien. A Catalunya, el primer aixecament es va produir el 2 de juny a Manresa.
Va ser el detonant d'allò que els espanyols anomenen guerra de la independència i els catalans, guerra del francès (1808-1814). En realitat, ho va ser de moltes coses més que avui encara es debaten, perquè som un Estat format de mala manera. El país es va dividir entre absolutistes i liberals, entre patriotes i afrancesats. Al moment de finalitzar la guerra, la restauració borbònica i el retorn de l'absolutisme en la persona de Ferran VII va allargar les malformacions de l'Estat espanyol durant prop de dos segles, fins a l'altra restauració borbònica, més liberal, de la Constitució democràtica del 1978 i la seva decidida vocació europea.
Durant els dos segles de modernitat perduda, els historiadors espanyols van polemitzar sobre les dues visions esquemàtiques del conflicte, sobre les dues Espanyes de sempre. Ara ha sortit a la palestra un periodista i novel.lista d'èxit com Arturo Pérez Reverte per desfer el nus gordià com sempre s'han desfet els nusos gordians, d'un tall net. És a dir, parlant clar. En la seva última novel.la Un día de cólera sobre el 2 de maig madrileny, recorda l'escriptor que quatre gats marginals i desarmats es van sublevar heroicament a la capital contra l'exèrcit més poderós del món i van desencadenar la resta. En una entrevista afegeix: "Paradoxalment, una jornada admirable en ella mateixa ens va deixar inútils per a la modernitat".
Els liberals espanyols, qualificats d'afrancesats, van viure com van poder la tragèdia d'haver d'optar entre l'invasor carregat d'idees modernitzadores o el compatriota que s'hi enfrontava en nom de la tradició, el rei i la terra. La majoria es van exiliar i l'Espanya moderna es va construir d'aquella manera tan ranquejant i excloent. De petit, a casa, encara eren una mica afrancesats.

Bar Pastís

No crec que l'afrancesament genètic hi tingui res a veure, però em sumo al miler de signatures que ja ha recollit el propietari José Ángel de la Villa contra l'amenaça de tancament del bar Pastís de la rambla de Santa Mònica, després d'una denúncia per excés de soroll. Que un establiment històric, petit com un didal, amb les seves actuacions de música en viu, pugui ser inquietat per excés de soroll, sembla una mesquinesa impròpia. Al bar Pastís se li ha de fer un monument, no un expedient.

Jordi Lara

Si volen paladejar el plaer que proporciona la lectura dels llibres que estan ben escrits, no es perdin els set relats autobiogràfics de Jordi Lara titulats Una màquina d'espavilar ocells de nit (Edicions de 1984). Els personatges reals són uns músics de cobla i compositors de sardanes amb els quals el jove autor ha compartit l'activitat professional. És un tema que pot semblar poc cosmopolita, poc modern. No s'enganyin, es tracta d'una alenada d'aire renovador.

2/5/2008 OPUS MEI // JOSEP PERNAU

Bales de Napoleó contra el poble

Vivim en el país del debat permanent. El pensament és lliure i de la discussió sobre les idees en surt la llum. Espero que la bombeta de la raó es deu haver encès en un tema que no quedava gens clar els últims dies: ¿assistirà Mariano Rajoy a la recepció que ofereix avui Esperanza Aguirre amb motiu del 2 de maig, festa de la Comunitat de Madrid?
Es compleixen dos segles de l'aixecament del poble de Madrid contra els soldats de Napoleó i la presidenta autonòmica presenta un front sòlid de madrilenys contra francesos, que els historiadors desmenteixen. Eren les classes populars contra els ocupants, mentre que els absolutistes i els nobles es van quedar a casa. I aquí apareix Alberto Ruiz-Gallardón amb una declaració que contradiu la versió d'Esperanza: "El 1808 no es va afusellar cap aristòcrata". Els nobles pacten. Les víctimes dels afusellaments eren esparracats. Al seu famós quadro, Goya els va immortalitzar amb amor i admiració.
¿Assistirà Ruiz-Gallardón a la recepció? La presidenta de la Comunitat el deu considerar descendent d'un afrancesat. El seu besavi va ser el compositor musical Isaac Albéniz, que va viure els últims anys de la seva vida a França, on va morir. Per cert, que el mateix
Isaac va néixer a Camprodon. Nascut a Catalunya i amb llargues temporades a França. Alguns deuen opinar que això s'ha de notar. Les diferències amb Esperanza deuen tenir una explicació.
La commemoració del 2 de maig de 1808 ha estat polèmica des d'abans de començar. Hi haurà una gran varietat d'actes i perquè tota la població, sense distinció de classes socials, senti l'orgull dels seus valerosos avantpassats, el canal autonòmic de Telemadrid prepara una sèrie.

Ja he parlat sovint del tema, i coneixeu la meva opinió, que és semblant a la dels tres articles. Però preparo un comentario semanal que parlarà alhora dels dos Maigs que es commemoran, ara: el Maig del 1968, també polèmic, i aquest altre.