Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Salta al menú principal
Salta al menú de serveis
Salta al contingut de la pàgina
Salta a les planes de peu

Serveis

Cercador per data

« Juny 2008 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30

La novel·la històrica: París 1793

anselm
enllaç permanent
dilluns, 2 de juny de 2008 | 17:31h

La novel·la històrica: París 1793

Per Miquel López Crespí, escriptor

La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007), obra que obtingué el Premi Internacional de Narrativa Aiguals de Izco el 2006. Ens trobam altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit La conspiració. En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825). Un personatge real que, a l´hora de fer-lo protagonista principal de La conspiració i de París 1793 ha estat convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària. [Continuar]

De l’antifeixisme a la nòmina institucional (pàgines del meu dietari)

anselm
enllaç permanent
dilluns, 2 de juny de 2008 | 08:20h

De l’antifeixisme a la nòmina institucional (pàgines del meu dietari)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Més d'un quart de segle s'ha esvanit davant els nostres ulls i cap d'aquelles coses per les quals lluitàvem en temps de la dictadura, excepció amb el poder anar a votar cada quatre anys, s'ha encarnat en la realitat actual. Parl, evidentment de la República, el socialisme o el dret dels pobles a l'autodeterminació. Els pactes entre els franquistes reciclats i els nous aspirants a les nòmines institucionals barraren el pas a la ruptura amb el règim anterior. Avui, dècades després, sense anar-ho a cercar, he trobat una vella fotografia d'aquell temps. Era dins d'un calaix juntament amb altres records indestriables: antigues cartes d'amor, entrades de teatres fa molts d'anys esbucats, retalls d'incertes notícies... La fotografia, esgrogueïda pel pas de les estacions, té més d'un quart de segle. [Continuar]