UN canal de televisió ofereix futbol, en directe, les vint-i-quatre hores. Imagineu un campionat que durés vint-i-quatre hores, set dies la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l'any? Amb periodistes de dretes i de més a la dreta, amb l'Àngels, el Francino, la Nierga, el Puigbó, fins i tot el BonaFont, o el Font a seques, tu, l'altre i el de més enllà: futbol en carn viva, a qualsevol hora, per sempre, laborables i festius… Innovació? Això ja ho feia el franquisme, adobat amb documentals de Terra, mar i aire, si voleu, però s'ha avançat tan poc com vulgueu mesurar. Cuatro, la Sexta, i les altres, són cadenes que es moren pel futbol, per l'audiència, per fer-la progre, la dictadura espanyola: perquè es tracta d'això al remat, de fer el mateix que van fer els franquistes, però amb uns acudits pel mig, per l'entremig, i poqueta cosa més. I banderes, un paisatge fet a banderes. Falangistes, pronazis, amb bous i sense, amb escuts, amb aligots, banderes i places, places farcidetes de gent reclamant cultura, a cabassades la cultura col·lectiva exigida, connectem, conectamos con: plaza Cibeles, plaza Oriente, plaza España, plaza Colon, plaza Jose Antonio… un munt de places i de referències democràtiques (!), roges, totes aquelles places, roges i borbòniques, de reis, de prínceps, de marianos, de zps, places de referents ben nostrats: com deia al començament, futbol i poqueta cosa més.
(Allò que havíem d'avançar, en democràcia, ja ha tocat terra… Què? Que ja hem tocat sostre. No espereu gaire res més: futbol i poqueta cosa més.)
Del mas de Noguera, quaranta músics, com quaranta lladres, homenatgen la mar. La Mediterrània és una mar entre terres, domèstica i salvatge, una cruïlla de pobles i cultures. Sobre l'aigua, un pont de veus, de pasteres, de crits i de cants, de música, d'un viure a vora mar que trenca fronteres, una quimera d'encontres –mar enllà, en el secà–, de ports, de vinyes, d'alzines i d'oliveres. Una mar de naus, d'herois i de mortals, primera pàtria d'aquella història d'Homer, que va decidir enviar els argonautes a l'atzar de l'aventura, a trobar la mort. Ulisses, que va buscar en va les respostes al coneixement, perdut en una mar d'illes, de llengües. Mar i mare, Thàlassa, Yam, Deniz, Mediterrània. Àfrica, Àsia i Europa, vet ací la trilogia mediterrània, una aigua que banya més de vint països a través de milers de quilòmetres i de costes. Conec uns rius que van a morir-hi, conec uns rius, i uns barrancs, que dòcils van a morir. Aquesta és la mar interior més gran, mar de poetes, font inesgotable de mirades. Mare o mar. Mediterrània, mar de penínsules, de caps, de costes urbanes, mar d’amenaces. De música, sobretot, aquesta setmana, de polques, de masurques i tarantel·les, de bourrées, i de més encants i regsitres. Des del secà de Castelló, aquests quaranta músics, encara tendres, no li giren l'esquena a la mar. Que la visita de Miquel Gil i els Obrint Pas els destape la gerreta de les muses.