Homenatge a Wilebaldo Solano
El triomf de l´optimisme revolucionari
Per Lluis Rebell (Fundació Andreu Nin)
"El capitalisme globalitzat desferma guerres terribles de pillatge contra els pobles d´Orient, dessagna i asserveix les nacions d´Àfrica. Si no li ho impedíssim, demà portaria la barbàrie fins al cor d´Europa. Més que mai, es tracta de reconstruir un moviment obrer internacional que, davant els reptes del nou segle, posi de nou a l´ordre del dia la fita alliberadora del socialisme". Així parlava Wilebaldo Solano, dirigent històric del POUM, en la cloenda de l´acte d´homenatge que, aprofitant l´avinentesa del seu 90 aniversari, li retia la Fundació Andreu Nin, el passat dijous, 19 dOctubre, a l´Ateneu barcelonès. La veu del vell revolucionari es trencava d´emoció en evocar els companys i companyes morts al front durant la guerra contra el feixisme, caiguts en el maquis... o assassinats pels agents stalinistes. La lucidesa de l´anàlisi prenia de seguida, però, el relleu del record personal: "La burocràcia soviètica odiava i temia al POUM. No pas per la nostra força numèrica o pel que estàvem en condicions de fer de manera immediata, sinó per l´exemple que representava la nostra lluita al bell mig de la revolució espanyola. Els ideals dun socialisme democràtic, sorgit del moviment i l´autoorganització de la classe obrera, feien tremolar els privilegiats de Moscou. Perquè aquests ideals enllaçaven amb els somnis de la Revolució d´Octubre i amb les reivindicacions de llibertat i igualtat de l´oposició d´esquerres russa a Stalin. I això era una amenaça mortal per a la seva autoritat.. Aquest règim odiós es va ensorrar definitivament fa uns anys, després d´haver llençat oprobi i desconsideració sobre la bandera del socialisme. Però la lluita continua, contra un capitalisme que ens vol arrabassar drets i conquestes, que amenaça el futur de tota la humanitat...
[Continuar]
Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta: la narrativa experimental catalana (i V)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Davant els nostres ulls l’"experimentació" artística popular, la creativitat demostrada pels col·lectius de teatre d’afeccionats, pels grups musicals, pels pintors i documentalistes que posaven les seves capacitats al servei de la revolta nacional i social superava qualsevol "recepta" de Brecht, Meyerhold, Artaud i del mateix Piscator. Creació cultural espontània; ruptura del concepte burgès d’art: uns que "en saben" i altres que "no en saben" i són solament espectadors, consumidors passius del que els "especialistes" van fent i els intel·lectuals de la superstructura cultural burgesa "consagren" com l’art que pertoca fer, demonitzant les experimentacions revolucionàries. Però en alguns d’aquests moments especials de la transició ja no hi havia divisió entre artistes, creadors i la resta de la societat. Marx havia teoritzat la necessitat de rompre la divisió burgesa del treball, d'anar abolint la frontera entre dirigents i dirigits, entre el treball manual i l’intel·lectual, entre creadors i no-creadors. Ara, com en el Maig del 68, com en els anys inicials de la Revolució del 17, en alguns moments de l’esclafi revolucionari de juliol del 36 a l’estat espanyol, ho podíem veure. [Continuar]