
Enguany s’ha creat la Comissió del centenari de la senyera estelada. Aquesta comissió, oberta i transversal, pretén impulsar diverses activitats de divulgació històrica del que suposa cent anys d’independentisme català al voltant de la seva icona més representativa.
Per aquest motiu el Grup Municipal d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'Ajuntament de Castellvell del Camp ha fet la següent proposta:

El proper divendres dia 5 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre a la sala polivalent de l'Ajuntament de Castellvell del Camp, tornarem a reemprendre les sessions de treball, desprès de les vacances, tenim moltes coses a fer, i cal posar-s'hi amb ganes.

Amb motiu de la participació en Fira del
Llibre de Frankfurt tinguérem un debat general, sovint esbiaixat i enganyós per
part espanyola, sobre l’abast lingüístic de la cultura catalana, més
concretament sobre qui forma part de la literatura catalana. Sembla ser –dic:
sembla ser– que al final va guanyar la posició que defensava que la cultura
catalana –literatura, cinema, música…– és la que es fa en català i prou.
Ara tornem a tenir un burro semblant en
l’herba de la discusió: en aquesta ocasió al voltant de l’adscripció nacional dels
esportistes. La “roja” va guanyar la copa d’Europa de futbol i els jugadors
d’origen català s’apressaren a pronunciar fervents declaracions d’espanyolitat,
i Gasol i Nadal i tants altres han dit i diuen idènticament, i fa temps també que els corredors
de moto s’embolcallen sense escarafalls amb la “roja y gualda”; n’hi ha,
d’exemples, que abasten tota de l’escala de l’elit esportiva.
Ara imaginem-nos tants noms d’escriptors i
escriptores en llengua catalana, i cantants i grups musicals, que, com els
esportistes, s’hagueren arrapat, i s’arrapen avui tot d’una, a la llei aquesta
que s’han empatollat de no barrejar esport i política per justificar la general adscripció
nacional espanyola. Imaginem-nos una literatura en català ocasional, de
costellada, com els partits de la selecció nacional de Catalunya. Imaginem-nos Jesús
Moncada, Jaume Cabré, Joan Lluís Lluís, Lluís Anton Baulenas, Maria Barbal, Vicent Andrés Estellés,
Miquel Martí i Pol, i Raimon i Lluís Llach i Maria del Mar Bonet i Els Pets i
Obrint Pas i etcètera i etcètera, imaginem-nos que, com els esportistes que
diuen que no s’ha de barrejar la política (nacionalista) amb l’esport, tots s’hagueren
embolcallat en la “roja y gualda” i hagueren escrit i cantat tota la seua obra
en espanyol. No hi hauria cultura catalana!
És ben paradoxal escoltar aquest discurs que
fronteres enllà lloa la resistència de la cultura catalana, el seu coratge, el
seu vigor i tota la mandanga, i no obstant això en el món de l’esport tothom
“entèn” els esportistes que s’abanderen amb Espanya. Si els qui han fet la
literatura catalana que avui tenim, i de la que ens enorgullim, hagueren pres
la decisió nacional dels Puyol, Xavi Hernández, Nadal, Gasol o Gervasio Deferr, la
literatura catalana ja fa temps que seria cadàver. Si tenim literatura catalana
i, per contra, esport espanyol, és només perquè uns són d’ací i els altres,
malgrat el seu origen, són d’allà. I un cap no pot portar dos barrets, ni una
esquena dues banderes.

Fitxa tècnica Emissió del 8 de juliol de 2008. Estampació en offset. Paper estucat, engomat i fosforescent. Dentat 13 3/4. Format 40,9 x 28,8. Valor facial 0, 31 €. Tirada 1.000.000 de segells.
Comentari segell Correos de España ha dedicat únicament aquest segell a l'esdeveniment esportiu més important de l'any. Hi destaca les sigles de "Asociación Deportes Olímpicos", el pla ADO, que ajuda els esportistes d'èlit i d'alta competició. El segell reprodueix la imatge d'un atleta saltant. La participació espanyola a Beijing 2008 va aconseguir 18 medalles no arribant a les 19 com alguns havien previst i fins i tot apostat.

AFERRAT AL TROC SALAT D'UN PI QUE TOCA LA MAR
Cal tocar els vell arbres i els vells monuments (de lletra, de marbre, de guix, de tendresa...)
Escolt els cants del peix roquer (cabots, esparralls, tords i oblades, vaques i donzelles, salpes i marbres...), allà davant el cap Pinar;
veig les erosions dels fons marins;
sent, aquí, a Telloc, el flobiol mozartià dels sebel·lins;
he arribat a casa?;
l'òliba, ara, em xiula silenciosament com uns niguls de cotó fluix als tímpans;
allà la nit amb els murmuris de les ones sobre les arrels dels Pi de la Posada;
aquí la mà oberta que només desitja un poc de serenitat entre tempestes i naufragis (he naufragat per la Xarxa entre vanitats de saló i informacions escarrufadores...);
copii un poema de jaime gil a poc a poc mentre Costa i Llobera em tutel·la com un pinot macís, robust, ran de l'espadat i dels temps;
je suis fou d'être amoureux, pens a Formentor amb l'objecte de desig, l'Hamat, a dues passes, a l'infinit;
no tenc enfront, l'escriptura no té enfront.
(...)
(Foto de Joan Estelrich a Formentor. Arxiu d'Andreu Manresa)

Ja era gairebé fosc quan he pogut treure el refugiat. Desgraciadament, el de 'lifeguard' ja feia estona que se n'havia anat

La narrativa mallorquina de la generació dels 70 i la memòria històrica