
Amb motiu de la participació en Fira del
Llibre de Frankfurt tinguérem un debat general, sovint esbiaixat i enganyós per
part espanyola, sobre l’abast lingüístic de la cultura catalana, més
concretament sobre qui forma part de la literatura catalana. Sembla ser –dic:
sembla ser– que al final va guanyar la posició que defensava que la cultura
catalana –literatura, cinema, música…– és la que es fa en català i prou.
Ara tornem a tenir un burro semblant en
l’herba de la discusió: en aquesta ocasió al voltant de l’adscripció nacional dels
esportistes. La “roja” va guanyar la copa d’Europa de futbol i els jugadors
d’origen català s’apressaren a pronunciar fervents declaracions d’espanyolitat,
i Gasol i Nadal i tants altres han dit i diuen idènticament, i fa temps també que els corredors
de moto s’embolcallen sense escarafalls amb la “roja y gualda”; n’hi ha,
d’exemples, que abasten tota de l’escala de l’elit esportiva.
Ara imaginem-nos tants noms d’escriptors i
escriptores en llengua catalana, i cantants i grups musicals, que, com els
esportistes, s’hagueren arrapat, i s’arrapen avui tot d’una, a la llei aquesta
que s’han empatollat de no barrejar esport i política per justificar la general adscripció
nacional espanyola. Imaginem-nos una literatura en català ocasional, de
costellada, com els partits de la selecció nacional de Catalunya. Imaginem-nos Jesús
Moncada, Jaume Cabré, Joan Lluís Lluís, Lluís Anton Baulenas, Maria Barbal, Vicent Andrés Estellés,
Miquel Martí i Pol, i Raimon i Lluís Llach i Maria del Mar Bonet i Els Pets i
Obrint Pas i etcètera i etcètera, imaginem-nos que, com els esportistes que
diuen que no s’ha de barrejar la política (nacionalista) amb l’esport, tots s’hagueren
embolcallat en la “roja y gualda” i hagueren escrit i cantat tota la seua obra
en espanyol. No hi hauria cultura catalana!
És ben paradoxal escoltar aquest discurs que
fronteres enllà lloa la resistència de la cultura catalana, el seu coratge, el
seu vigor i tota la mandanga, i no obstant això en el món de l’esport tothom
“entèn” els esportistes que s’abanderen amb Espanya. Si els qui han fet la
literatura catalana que avui tenim, i de la que ens enorgullim, hagueren pres
la decisió nacional dels Puyol, Xavi Hernández, Nadal, Gasol o Gervasio Deferr, la
literatura catalana ja fa temps que seria cadàver. Si tenim literatura catalana
i, per contra, esport espanyol, és només perquè uns són d’ací i els altres,
malgrat el seu origen, són d’allà. I un cap no pot portar dos barrets, ni una
esquena dues banderes.

La narrativa mallorquina de la generació dels 70 i la memòria històrica