Cercador per data
049 Festa de la Primavera a Can Deu (Sabadell)
Avui hem tornat a la Masia de Can Deu. Ara, tornat, tornat, només hem tornat tres: la quarta, la menuda, era la primera vegada que hi anava.
A vegades fas plans per al cap de setmana i penses (o ja planifiques): agafarem el cotxe i anirem cap aquí o cap allà, es desplaçarem a tal comarca o a tal població, que per arribar-hi cal fer entre dues o tres hores de camí. I en canvi, ben a prop, a la mateixa població, tens llocs interessants per passar el dia.
La Masia de Can Deu és propietat de la Caixa de Sabadell, és la seu de l'Espai Natura. Suposo que després que la Biblioteca de la Caixa (en la qual tants sabadellencs i sabadallenques han anat a llegir el diari, a estudiar o a agafar llibres en préstec) hagi tancat portes per l'entrada en funcionament de la Biblioteca Municipal Vapor Badia, aquest espai, és el programa més important de l'Obra Social [incís: algun dia n'hauríem de parlar de l'obra social d'aquestes entitats beneficoaltruistes que són les caixes d'estalvis catalanes -tanquem l'íncís].
(...)
Josep Rausell mig segle després de l’Ausiàs March
L´any vinent,malgrat ser una data en què semble que no
es vaja a commemorar la desaparició d’un dels principals
lletraferits valencians de tots els temps (tal i com es féu en 1997
amb motiu del seu naixement), el monumental Ausiàs March
de Gandia farà cinquanta anys com a escultura pública, ja que
un dels pocs escultors que l´ha representat és Josep Rausell
i Sanchis (Meliana, 1929). Fill de l´imatginer Josep Maria
Rausell i Montanyana, entre el 25 de gener i el 2 de març de
1951, a instàncies del tribunal de l´oposició de la pensió d´escultura de la Diputació de València, realitzà un esbós i la corresponent estàtua de l´escriptor. Obra d´escaiola (1,20x0,50x0,52 m.)–de la qual és una rèplica en pedra de majors dimensions la de la capital de la Safor, des de 1959, i d´altres més recents en bronze a Beniarjó i Meliana- que mostra a l´espectador un March inspirat en el Sant Sebastià de la taula atribuïda a Jacomart que es conserva en la Col·legiata de Xàtiva, però posseïdor d´una força expressiva que va més enllà de lamatèria.Doncs, encara que se’l representa amb una posició similar –excepte que canviada-, anàleg vestuari –ara de rica, equilibrada i contrastada conjugació- i diferents atributs –la ploma i el llibre substitueixen les sagetes i l´arc-, l´aconseguida anatomia i actitud altiva, decidida, elegant, malenconiosa, poderosa i torbada, venen a palesar la personalitat del noble Ausiàs. Fins i tot, sembla que es dirigeix a l´espectador dient:
«A temps he cor acer, de carn e fust...Io só aquest que em dich Ausiàs March!».
L´exercici obtingué els vots a favor de Manuel González Martí, Ignasi Pinazo Martínez, Lluís Roig d´Alós i Francesc Cerdà, gràcies als quals Rausell guanyà la beca. Premi que li va possibilitar viatjar a Madrid, París i Roma per a completar els estudis que temps enrere havia començat en el taller del seu pare, continuats en l´Escola d´Arts i Oficis i, finalitzats, en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València.
En tornar, exercí de professor ajudant de dibuix en l´esmentada facultat, fins que en 1956 fou destinat a l´IB Ausiàs March de Gandia –curiosa coincidència-, localitat on, junt el seu poble natal, continua desenvolupant la seua activitat creadora basada en la llibertat de moviments i plànols, la flexibilitat, la proporció i la idealització.
A més, a Gandia fou un bon professor de molts jovenets dels
anys 60, entre ells, i se’n recorden molt, Nèstor Novell, Ximo
Company o Ignasi Mora.
Rausell cultiva indistintament materials de diversa textura, des
de l´alabastre a la pedra, passant per l´argila, la ceràmica, l´escaiola, la fusta o el marbre, reflex dels quals són l´esbós i la magnífica obra abans esmentades, així com les altres escultures realitzades per a la Diputació de València, col·leccions, esglésies, germandats i els municipis de Bètera, Gandia, Llombai, Massamagrell o Meliana.
Aquests dies, a més a més, la ciutat ducal ret a Josep Rausell
merescut homenatge per l´excepcional empremta humana i mestratge que des de fa tants anys ha anat conreant coma persona, com a docent i com a escultor allà on ha estat –particularment a Gandia-. Des d´aquestes breus però sentides línies ens afegim ben de cor al reconeixement públic unànime a un conciutadà honest, humil i essencialment bo que també en nosaltres ha deixat encesa la flama de la curiositat per aprendre i, sobretot, de ser millors persones.
Gràcies i per molts anys professor!!!
* Albert Ferrer i Ximo Company
són professors a les universitats
de València i Lleida.
- Comentaris: 2
Demanar unitat, fer el ridÃcul i el ploricó
El món de la política té molts personatges ridículs,
i Catalunya no n’és una excepció i si hi afegim que el govern de
Però per mi que s’emporta el premi d’aquesta ridiculesa és el conseller Antoni Castells, el personatge s’ho val, tot i que presenta un currículum acadèmic impressionant i que fins i tot CiU en el moment del seu nomenament en va cantar lloances, cada vegada que surt als mitjans de comunicació fa posar vermell qualsevol persona amb un coeficient intel·lectual per sobre de 70 (que és molt baix).
La setmana passada a Can Bassas demanava unitat a tots els partits polítics catalans per a la negociació del nou sistema de finançament, no sabia si riure plorar, o pensar que paio anava fumat.
De vegades, ho pensa que aquesta colla de sàtrapes es deuen pensar que la gent som imbècils, tanmateix ho desconec si ho som o no. Però que a aquestes alçades de la pel·lícula que algú demani unitat i no li caigui la cara de vergonya, vol dir que la cosa està fotuda.
Fot vergonya veure al conseller d’economia i finances fent el ploricó i el ridícul als mitjans de comunicació, el mateix que va avalar el fantàstic sistema de finançament del nou estatut, i el mateix que cada any negocia un finançament miserable i lesiu pel país.
Però el pitjor és que el paio pertany al mateix partit polític (el PSC) que va ser el primer en trencar la unitat en el moment de negociar l’estatut, després en Mas ho va acabar d’adobar.
Demanar unitat i fer el ploricó i el gamarús pels mitjans de comunicació, quan hom pertany al mateix partit polític que disposa de la cau de la caixa, i quan ho feien o ho fan d’altres i se’ls tractava o se’ls tracta de victimistes, demostra la baixesa moral del personatge.
Si
Al menys podrien tenir una mica de vergonya, i esborrar la paraula unitat del seu diccionari.
PS: la imatge és del de Polònia, és molt millor.
- Comentaris: 2
ET FARÉ PONCELLAR
INTERIOR NIT
Bon vespre!
Ja has escrit el quadre de paraules: La rosa macada.
Demà comences la setmana de santjordialestotesialesmadures.
Courage, mon ami!
Penj un dibuix de Miquel Barceló perquè em doni marxa.
Record les vint-i-tres espècies de males herbes que he mirat en el meu passeig d'horabaixa.
Si tingués força les escriuria una devora l'altra.
Si les sabés de memòria, de cor (hauria d'anar a consultar per la internet o els llibres) les escriuria una ben devora l'altra.
Els camps de blats eren un tapís en acció.
El gust dels ametlons, una màquina de records.
La visió de les espasetes lila i de les roselles, uns renoirs casolans.
Si sabés mirar millor ho veuria tot més enfocat. Si sabés llegir les ratlles del món d'una forma més simple, més vertadera, descobriria universos en les terenyines que hi ha dins els esbarzers.
(...)
- Comentaris: 1
El premi a la ingenuïtat
no podem queixar-nos
25 anys de la LUEV (i 2)
El “cerrazón” polític dels nostres governants és com una espasa de Dàmocles. El control de les institucions, des de la transició ençà, els ha permés vigilar, reconduir i arraconar el valencià al sistema educatiu i fer-lo invisible, innecessari i anecdòtic en la societat valenciana.
Caliu de poble, foc sincer
Diumenge a la tarda el cel xopa la terra per a que tregui llavor.
Al vell teatre de la Rectoria, una quarantena del veïnat s'apleguen entorn del caliu d'un poble que se'n sap, però no li diuen. Flama encesa de rimes i solfa, sentiments i proximitat. Escenari improvisat, quatre cadires i molt carinyo. Es respiren aires de llibertat.
Novetats digitals: sms25, directe i Mediaclic
MAIG DEL 68
Els aniversaris són fites banals que els humans interposem en les nostres carreres cap al no rés. Els animals no tenen aniversaris. Els animals no han descobert la historia.
Aquesta any en fa 40 d’allò que hem simplificat com maig del 68. Una revolució que el sistema va volgué que tan sols fos una revolta. Però el 68 no va ser l’esperança perduda d’un grapat de parisencs, va ser la crisi guanyada per un jovent que va redescobrir el valor de les idees i la imaginació.
I ens ho varem creure, i el món era nostra. El món sempre és teu quan tens vint anys i creus en alguna cosa i tens gent al teu costat que comparteix allò pel que tu lluites.
El 68 és una etapa llarga que abraça anys i territoris, en una carrera un xic innocent i romàntica per canviar les coses. Va ser a Paris, a Mèxic, a Praga, a Rio, a Montevideo, a Berlín o a Washington aquell any. Va ser 68 la revolució portuguesa dels clavells de l’any 1974, i ho van ser les lluites dels anys 70 i
El 68 es el naixement d’un nou estat de coses. El 68 és la síntesis del triomf de les banderes i del internacionalisme; de les actituds de tots els rebels de totes les èpoques; i en aquesta síntesi varem creure que amb la joventut rebel naixia una nova classe social. (quan el món encara parlava de classes).
I al darrera – o al davant- intel·lectuals, homes de lletres que anaren omplin de raons filosòfiques allò que el carrer transformava amb llambordes. Un aiguabarreig filosòfic que aglutinava Herbert Marcuse, Jean Paul Sartre, Marx, Marta Harnecker, Rimbaud, acompanyaven les nostres passes. Les lluites del Che, Ho Chi Min, Mao, i fins i tot els escrits del dictador Stalin sobre les nacionalitats eren el nostre aliment espiritual. Per primera vegada a la historia preníem consciència que com a joves (instruïts i privilegiats), podíem dir alguna cosa, i que havia moltes coses per les que lluitar.
A Grècia, a Portugal o a l’Estat Espanyol, aquest discurs arribava en comptagotes i mediatitzat pel filtre de les dictadures. A casa nostra els viatges a Perpinyà o a Paris ens apropaven a la nova realitat. Els grans debats intel·lectuals que és vivien arreu quedaven desdibuixats per la lluita diària i clandestina contra el franquisme.
La praxi revolucionaria ens omplia de contradiccions; ens impedia pensar que més enllà de la caiguda de la dictadura calia la creació d’una administració, volíem una universitat per tothom i rebutjàvem els títols.
Al 68 tot va entrar en una gran crisi, en un gran sotrac: els partits, la universitat, la religió, la família, el sexe, el sistema. Però rés no és va poder consolidar com alternativa i el pèndol de la historia a anat esborrat els aquells avenços.
Quaranta anys desprès, ja no queden llambordes a Paris,
Catalunya no és independent, els pantalons texans (símbol de protesta) han estat assimilats pel propi sistema comercial, els estudiants lluiten per un títol, dirigents de la dreta duen barba, els partits tornen a estar centralitzats, els treballadors cada cop son menys proletaris i el consumisme es el nou alienador.
Però rés va ser un fracàs, ens varem demostrar que la imaginació podia incorporar-se a la vida quotidiana. Potser perquè rés és un fracàs quan tens vint anys.
“No pot tornar a dormir tranquil aquell que una vegada va obrir els ulls”
Universitat de Nanterre 1968
Les castanyoles asturianes
Aquestes castanyoles, de fusta de cirerer, són un regal que em va fer la Yoli aquest estiu, quan estàvem voltant per Astúries. Trobar-les, no va ser fàcil, i com veureu, la casualitat va tenir-hi un paper fonamental. Estàvem sopant en una fonda de Xinestosu (Genestoso, en castellà) i, envoltats d’objectes i mobles vells, de quan la casa era encara un mas dedicat a les feines del camp, vam veure unes castanyoles molt xules penjades de la paret del menjador. Eren unes castanyoles molt grosses, de fusta negra, i molt ben polides, alhora que lleugerament treballades, amb dibuixos senzills i geomètrics. A diferència de les castanyoles que podríem anomenar “clàssiques” (si Emma Maleras no hi té inconvenient), aquestes eren molt altes, amb una cavitat interior molt pronunciada. Es notava la seva fàbrica rústega, i una certa antiguitat. Vam preguntar per elles a l’amo, i ens les va ensenyar, i tot seguit vam posar-nos a parlar amb ell sobre l’artesania asturiana de la fusta, on encara avui sobreviuen vells artesans, que ja no troben aprenents que vulguin seguir amb l’antic ofici. Finalment, ens va parlar d’un escloper que, amb una mica de sort, potser ens podria oferir unes castanyoles com aquelles.
El dia següent, havent dinat, vam agafar la carretera cap a Cangas del Narcea, i d’allí vam prendre cap al nord la carretera de Tineo. A mig camí, una carreterota, cada vegada més estreta, que es dirigia, dit amb cert optimisme, vers les Llamas del Mouro, deixava a la dreta, en un revolt, el taller-botiga de fusteria artesana. Els esclops -madreñas- són el producte estrella de l’artesania asturiana dirigida als turistes, i això era ben present en aquell racó perdut de la mà de Déu on, segons ens va dir l’home que ens va atendre, un cop de tant en tant hi arriba una furgoneta que s’endú unes quantes caixes d’esclops per a vendre’ls a Cangas de Onís, un dels pobles amb més visitants d’Astúries.
Vam visitar el taller i la botiga, i en aquesta darrera, entre esclops, esclops, més esclops, i alguna altra peça de fusta, vam enamorar-nos d’unes castanyoles que penjaven d’un dels prestatges. El fuster, molt amablement, va ensenyar-nos les plantilles que utilitzava, que, segons ell, va copiar d’unes castanyoles velles que tenia per casa.
Amb les castanyoles a la butxaca, vam acomiadar-nos i, aprofitant que érem en aquell cul de món, vàrem seguir la carretera fins més enllà de Llamas del Mouro, on una deliciosa carena, amb el sol ja de retirada, va obsequiar-nos amb un bellíssim horitzó de muntanyes verdes i poblets de pedra i pissarra.
Per cert, les vetes de les castanyoles no són d’Astúries, ja que el bon home les havia lligades amb un cordill elàstic d’aquests que es posen a les carpetes. Per sort, ho vam poder solucionar, i ara, a més, han guanyat una coloraina molt divertida!
Imatge: les meves castanyoles asturianes, ben assegudes al sofà de casa.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
TENIM EL QUE ENS MEREIXEM
Jordi Carbonell Segura
ELS MÉS LLEGITS DE NOVEMBRE 2008. I SE M'HA COLAT UN VIRUS
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- Barcelonès
- BerguedÃ
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Món
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
