
La voravia és plena de flors roges i liles, com gotes de sang sobre el ciment gris, sang que era viva fa una estona, sang de dona assassinada.
Cauen les flors, incessants, com la flor romanial, per cantar la ignomínia, per reencarnar la vida.
Ha estat assassinada una altra dona, la víctima 29 . Un assassinat preventiu, com les guerres preventives, com els transvasaments preventius, com la ràbia preventiva. Al s.XXI han inventat aquesta paraula abominable. L'ha mort un home que es feia dir el seu home, a trets. Ha fet servir el canó de la pistola perquè no té cap més canó que li funcioni, ni cap neurona condreta.
Preventiu de què, aquest assassinat? preventiu de la llibertat que no es pot suportar perquè és d'altri, preventiu de la pàtria potestat que es fa engrunes, preventiu de la fatxenda ferida, del caos interior, de la frustració mal païda.
Vídeo de la interpretació d'una versió de Russian Roulette durant un concert de Pascal Comelade i els seus músics al Teatre Bartrina.

Parlava ahir amb una amiga, una persona amb la qual tinc una confiança excel·lent i que sempre ens fem rabiar -encara que no ho sembli, és la manera que tenim de dir que ens apreciem, som capaços de dir-nos coses que d'altres persones no ens dirien-. Vam coincidir en una feina on tots dos vam passar-ho pitjor del què voliem, i sempre ens diem allò de que dins de tot el què ens va tocar passar vam treure'n una amistat. És veritat. Vaig treure moltes coses d'aquella experiència, i fer amistat amb ella és potser la més important. A través del Mesenger vam estar xerrant. Força estona. Deia que estàvem fent una nit de coixins virtual. Un concepte interessant. Arrel d'això vaig estar estona donant voltes a com a vegades un petit pas pot comportar moltes altres coses, i potser molt més interessants que el nostre objectiu primer.
A vegades anem passant per la vida sense ser conscients de tot allò que anem fent, anem creant o anem perdent. A vegades, una simple mirada ens pot obrir una porta, un comentari, tancar-ne una altra. Anem fent camí, moltes vegades avancem sense mirar endarrera, sense reflexionar del què es queda i què perdem. Creiem que hi haurà un demà millor, busquem un futur esplendorós que no deixa que es gaudeixi del present. Fem camí, i gràcies a aquest camí, trobem grans persones. Moltes vegades no ens adonem del què tenim fins al cap d'un temps, del què hem perdut fins que és irrecuperable. Però seguim caminant, avançant, sempre segurs que el futur és demà i potser no prestant l'atenció necessària al present. A l'aquí i l'ara...
Uff, potser avui estic pensant de més. Intentar analitzar tot això potser és una altra manera de no fixar l'atenció en el present. Quin embolic!
En resum, que a vegades sense voler un pot trobar gran persones allà on menys s'ho espera, i això, és gratificant, és genial... Potser sí que estem massa tous...
Imatge: www.feec.cat
Ho han anunciat els gazetillers locals i sembla que ara va de bo, el Camp de Túria tindrà una Escola Oficial d'Idiomes, xicoteta, en horari partit, i mancada de tot tipus de recursos però el nom serà el d'EOI. S'han anunciat triomfalment els idiomes que s'ensenyaran i entre tots no hi ha el valencià perquè sembla que o bé tothom coneix els racons i amagatalls de la llengua o és que no interessa que s'ensenye i jo, malpensat com sóc, em decante per aquesta segona raó, si més no a tenor de les últimes actuacions del govern municipal del PP que en qüestions culturals no ha tingut més bona idea que patrocinar un premi de crítica en castellà, fet per una associació d'escriptors en castellà, i atorgat a escriptors en castellà.

Mataró, té una forta tradició en el món del cooperativisme, ja sigui l' industrial o el de consum. Era doncs normal, que els partits de tradició catalanista i democràtica presents a la ciutat, recollint aquest sentiment, signessin a l' abril de l' any 1977 un document on es comprometien a fer tot el possible per recuperar el patrimoni de la Unió de Cooperadors. En el manifest s' expressava la " voluntat de treball i lluita per a salvar per a la democràcia un Patrimoni que tornant a les cooperatives es recuperarà per a tota la ciutat". Trenta-un anys després, cal reconeìxer que el procés ha estat excessivament, amb celebrats passos endavant i llastimosos passos enrera. La creació de la Fundació Unió de Cooperadors, fou una de les conseqüències positives d´aquell compromís. La definitiva la recuperació del patrimoni cooperatiu es troba en un altre moment complicat. L' anomenada "cultura" del totxo ens ha contaminat a tots. El Cafè del Mar recuperat, no s´està utilitzant per l' us cooperatiu, contradient el que havia estat l' inicial compromís municipal. Diuen que més endavant. Una altre part del patrimoni, enderrocats els vells edificis, es destinen a aparcament. Altres, han estat útils per esponjar la ciutat, però també per construir-hi pisos. Ara sembla que el Cafè Nou Mar - això és el que m' expliquen -, l' administació municipal se'l mira amb els mateixos ulls que fa vint anys i potser si no hi ha suficient sensibilitat, acabi generant similars problemes i conflictes. El compromís escrit, per ERC, PSUC, PT , PSC ( Congrés), PSC ( Reagrupament), UDC, CDC i Centre Català, no va deixar lloc al dubte. Llegir-lo ara, serveix per a recordar, com i qui va intentar trobar solució, a una injustícia produïda pel franquisme, que encara esta pendent d' una concreció definitiva.

Recomane un llibre acabat d’eixir d’impremta:
El Delfí, de José Cardoso Pires.
(Peso, 1925–Lisboa, 1998). L’ha publicat Edicions
del Salobre del Port de Pollença, dins la col·lecció Els argonautes. La traducció del portuguès ha estat a càrrec d’Anna Cortils Munné. Heus-ne ací un
tast, el capítol XIV:
(…) Un llaurador d’arrossars, João B. de L.,
ramader i president de concursos hípics, afirma amb decisió que mai no va
acceptar un rebut del personal de la casa, perquè, amb setanta-vuit anys fets,
encara creu en la paraula aliena. La nit de Nadal reuneix la família i els
criats a la taula i, sigui on sigui, immediatament després del naixement d’un
fill d’un treballador de la casa del pagès, mai no s’oblida d’enviar-li el dot:
una cadeneta d’or, si és noia, dues accions de
També hi ha el cas d’un altre –aquest
és molt antic– que sembrava bastards entre el servei i que a cada amant li
regalava un mocador vermell. Ve de lluny, aquesta història. La sentia explicar
al Capellà Jove, que, al mateix temps, l’havia sentida contar a algú quan anava
a l’institut. En una de les versions, l’home moria cosit a trets d’escopeta; en
una altra, la fi era la bogeria: acabava vell i deteriorat, somniant amb
processons de mocadors vermells. Prefereixo la segona.

Aquesta és una superproducció, sí, però barateta. Justament es va rodar a Itàlia perquè sortís per la meitat de preu. Ara, això no vol pas dir que les coses no siguin de primera classe. Els decorats de carrers, mansions i palaus del Moscou, per exemple, són impressionants, molt convincents. El mateix es pot dir de les escenes de batalles, que són impecables i amb un gran desplegament de personal (llavors no es podien fer soldadets digitals, com ara). Tot és excel·lent en aquesta pel·lícula, començant pel guió, que és capaç de concentrar la monumental novel·la de Tolstoi en només tres hores. Sis guionistes van treballar-hi i en comptes de fer un poti-poti, que és el que sol passar en aquests casos, van escriure un guió admirable, que evidentment deixa molts episodis i personatges fora, però que recull de meravella l’essència dramàtica de la novel·la, tota la seva intensitat emocional, que és la que sorgeix del trio màgic format per Pierre, Natasha i el príncep Andrei. També hi ha espai per a Napoleó, i sens dubte a Tolstoi li hauria encantat el pla final de l’emperador, a qui veiem completament derrotat, cadavèric, immòbil al seu trineu de retorn a França. La direcció del veterà King Vidor és absolutament magistral, a l’alçada de la ploma de Tolstoi. Hi ha moltes seqüències memorables. En podem destacar algunes: Natasha al balcó mentre Andrei l’observa, la panoràmica que relaciona el passeig de Pierre amb la batalla de Borodino, o la conversa entre Pierre i Natasha després del frustrat intent de fugida de la noia. La pel·lícula, però, no seria la mateixa sense un repartiment estratosfèric. Audrey Hepburn, potser en el seu millor paper, és la més perfecta Natasha imaginable, el somni de qualsevol lector de la novel·la. Mel Ferrer té tot l’encarcarament, la retenció emocional i la tortura interior del príncep Andrei. I, per acabar, Henry Fonda, que no s’assembla gens físicament al Pierre de la novel·la, que és molt gros, feixuc i lleig; però Fonda era un actor superlatiu, i amb una sola mirada sap expressar tots els dubtes morals del personatge i se’l fa seu.

Comença el compte enrere pel tret de sortida de la gira del FesTOUR Estrella Damm 2008

Des de dissabte 17 de maig el meu poble torna a tenir La Lliga. Ja els agradaria a molts culers!
Però jo em refereixo a la sala de Teatre de la Societat La LLiga, una entitat fundada l'any 1901 i que durant molt segles ha donat una cobertura prou acceptable a les diferents iniciatives capelladines, sobretot teatrals però també lúdiques i festives.
Després de tres anys en què imperdonablement la sala ha estat tancada per unes obres de remodelació que una mica més i no acaben mai, el meu poble torna a tenir un pulmó que oxigenarà les seves artèries culturals i associatives.
Potser des de lluny i sense el just coneixement de causa, aquest post deu semblar buit de contingut i ple només de sentit comú, però...