
L'amic i company Carles ha reflexionat sobre el 25è Congrés d'ERC en el seu Bloc personal.
Us adjunto la la drecera perquè pogueu gaudir del contingut.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/97141

En una reunió mantinguda ahir, Jordi Portabella va comunicar al PSC que la decisió d’ERC de no entrar al govern municipal és ferma. En aquesta reunió es va acordar iniciar converses per tal d’explorar la configuració d’un marc estable que permeti arribar a acords positius per a la ciutat i evitar la paràlisi en aspectes imprescindibles per a la qualitat de vida de la ciutadania. Portabella ha destacat que aquestes converses no pressuposen cap escenari final concret sinó que caldrà veure l’evolució de les mateixes per determinar quins podrien ser els acords.


Penjo, amb uns dies de retard, el darrer bloc parlat que he fet per al programa de Carles Tornero a Ràdio Ciutat de Badalona. El post recull la campanya cívica engegada per un grup de badalonins, ja en són uns 190, per demanar que Badalona reconegui com cal la figura de Pompeu Fabra. Aquests badalonins i badalonines recullen adhesions per aconseguir que les administracions públiques acordin donar el nom de Plaça de Pompeu Fabra a l'Illa Fradera. Si us hi voleu adherir heu d'enviar un correu electrònic a adhesions @pompeufabrabadalona.cat.
Per a més informació, la seva pàgina web és http://pompeufabrabadalona.wordpress.com/.
Abans de que m'oblidi volia fer un comentari al respecte del desenvolupament del Congrès Nacional del dia 17. Vaig veure amb sorpresa i preocupació el creixement del holiganisme, la manca de civisme i l'infantilisme d'una part de la nostra militància.
Sembla que ho porten més bé que els de Can ERC, almenys pel que fa als saraus interns. La política s'ha pres un parèntesi mentre uns i altres fan el congrés de torn.
Aviat els de Can PSOE de Catalunya i els de Can CIU faran el seu. Mentre, tot està aparcat i el debat nacional és va.......


Me’n vaig cap a Ciutadella de Menorca, a on com gairebé cada any, seré testimoni actiu de “sa festa de Sant Joan”, expressió d´ un poble que any rera any mostra d´ una manera festiva i protocol·lària les arrels de la seva identitat. Si algú pensa que m’he begut l´ enteniment, al forçar arguments i paraules per a justificar una realitat nacional que molts veuen més virtual que real, segurament és que encara no ha comprovat amb el petit esforç de trepitjar territori, el que uneix els països de parla catalana, amb independència de quins siguin els nivells de consciència col·lectiva , per cert tant mitificats aquí i tant desvirtuats allà. Malgrat els entrebancs i els inconvenients – que es veritat que són molts -, milito en el sector optimista que creu que no ho tenim perdut. Generació rera generació, de llevant a Ponent i de Nord a Sud, hi ha gent disposada a ensenyar i descobrir un país, format per petits espais vitals, que tots junts conformen un únic mosaic nacional, ric i plural. Entendre això, em fa no oblidar el que col·lectivament encara som i allò que en el futur podem ser.
Ben segur que a pocs campredonencs i a poques campredonenques els sona aquest nom, Francesc Vicente. En canvi, estem parlant de qui fou una de les persones més populars del poble durant dècades, lo Siscu.
Nascut a Berga (Berguedà) el 1905, va arribar a Campredó el 1942, ja que no podia tornar al seu poble natal en ser desterrat a causa de la seua militància republicana. Va ser anarquista, vegetarià, pacifista, alternatiu i tantes altres coses. Va morir als 88 anys, víctima d'un atropellament.
Hem triat una sèrie de comentaris seus que poden donar una idea als lectors de la seua grandíssima personalitat:
"Als 17 anys em vaig convertir en secretari de la FAI a Gironella (Berguedà). Vaig llegir els místics russos i els catalans com Verdaguer, Rusiñol i Segarra... com a militant del partit vaig tenir armes a les mans, però en començar la guerra i per por de matar ningú, les vaig llençar al riu. Sempre he pensat que darrera un soldat, hi ha un home, una mare, una dona o uns fills. en guanyar els nacionals, tot l'exèrcit roig se'n va anar a França. Vàrem estar a dos camps de concentració, però tots els meus companys van ser afusellats... Als quinze anys els xiquets del carrer ja em coneixien perquè caminava amb les cames enlaire, feia el salt mortal, el pi, la roda, etc.. Si fins i tot als 87 anys abans de llevar-me faig tots els matins els meus exercicis i em sento d'allò més bé".

Ahir vaig fer una repassada pels cognoms o llinatges del meu entorn familiar, en quina situació estan dins del Institut Català d'Estadístiques. En relació a la seva implantació al Principat.

ARTICLE DE BARTOMEU MESTRE QUE ENS FORMA I INFORMA, CLAR I CATALÀ, SOBRE LA CÚPULA DE BARCELÓ