
No hi havia cap dubte, aquella dona estava interessada amb ell. Probablement molt i molt interessada. No havien intercanviat cap paraula, però no feia falta, les mirades, els gestos,... els símbols, com a ell li agradava sintetitzar, eren inequívocs.


Amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló (més val tard que no pas mai!) s’han aixecat algunes veus per fer referència al que podríem anomenar la invisibilitat de les poetesses.
Personalment penso que aquesta invisibilitat és deguda a diversos motius, el més important dels quals és que aquesta qualitat d'invisible afecta i és aplicable en general a la poesia, independentment que sigui escrita per homes o per dones. Tret de situacions que no em reca considerar com excepcionals, com ara la Setmana de Poesia de Barcelona, en què el gènere arribà a ocupar suplements quasi sencers de diaris i fins i tot espais culturals dels telenotícies, la poesia (i per extensió els poetes i poetesses), és gairebé inexistent a les referències culturals dels nostres mass media. I això no deixa de ser curiós en un país que té fama que quan piques a terra, surten poetes de sota les pedres. És clar que una altra de les fames que tenim és que hi ha més poetes que compradors de llibres de poesia. I això podria ajudar a comprendre, si més no parcialment la situació.
Parlant de poetesses, n’hi ha hagut al segle
XX i n’hi ha al XXI de molt bones. Jo per no ferir susceptibilitats motivades
per involuntaris oblits no n’esmentaré cap de les actuals, encara que val la
pena mirar els premis literaris que es concedeixen i veure com poc a poc hi va augmentant
la llista de guanyadores. Però sí que vull fer un recordatori, nominal a quatre
dones que, al llarg del segle XX van fer poesia i molt bona:
L’obra de Mercè Rodoreda i MM Marçal, ha tingut una mica més de ressò mediàtic (si és que se’n pot dir així). No obstant això, el coneixement del vessant poètic de Rodoreda és molt recent (quins sonets, déu meu, quins sonets!) i el reconeixement real de la qualitat del treball de Maria Mercè Marçal no ha arrencat amb força, al meu modest entendre, fins fa també relativament poc temps.
Clementina Arderiu i Rosa Leveroni són dues poetesses a reivindicar. Confesso que tinc debilitat per Leveroni, potser per la forma i la mètrica de la seva poesia, pel subtil erotisme que traspuen molts dels seus versos. D’ella és el poema que podreu gaudir si continueu llegint l’apunt

Com que la política s’ha convertit més en l’art d’imposar una interpretació de la realitat que en la capacitat de transformar-la, sovint és la mateixa política la que queda atrapada en la teranyina d’especulacions que ella ha alimentat. Crec que aquesta fet explica bé la situació en què es troba ERC en aquests moments. Que la “teoria” de la seva imprevisibilitat s’hagi acabat imposant com una evidència indiscutible fa que ara, passi el que passi, tot serveixi per confirmar la imatge prèvia que se’n té. Certament, ERC no és víctima de res que no hagi contribuït a fer créixer amb una tossuderia absurda. O no van ser els dirigents d’ERC els que, per plantar cara als qui els feien responsables del desori del primer tripartit, van dir d’ells mateixos allò del “som com som”? Un missatge que va deixar entendre a l’electorat que, efectivament, no tenien remei. Però potser ja és hora de començar a revisar els tòpics, no tant per afirmar que ERC és el contrari, sinó per deixar-la respirar prou per demostrar si ja no són com eren, i per veure si el seu mal té o no té remei.


Fa un parell de setmanes vaig tindre la sensació -crec que per primera vegada en 10 anys- que el PP d'ací havia aconseguit perdre la iniciativa i l'oposició estava en condicions de donar el salt decisiu cap a la formulació d'una alternativa. Camps va ser acorralat a les Corts inquirit sobre Canal 9, que no té cap argument defensiu; les pluges intenses del mes de maig havien aconseguit que callaren d'una vegada les veus reclamatòries de cada dia sobre el transvasament; la crisi interna del PP estava afectant Camps en tant que el primer a posicionar-se al costat de Rajoy i podia empitjorar la cosa perquè el congrés del PP és a València; el govern d'ací porta molts anys abonant la idea de que els valencians som els que més creixem, el més alts, guapos i rics de l’Estat, però ara és on més ocupació es perd; el deute amb les universitats no es resolia i podia afectar a la consciència dels universitaris; cada vegada és més gent l'afectada pel boicot del PP d'ací a la llei de la dependència o la d'emancipació dels joves; la situació del València C.F., on Camps clavà la cullera i tothom ho sap; les vagues del metro, els autobusos i els taxis de València; l'ocurrència anglesa de l'assignatura "Educació per a la ciutadania"; el deute que ofega la capacitat de maniobra i d'invertir... en fi, que per un moment vaig pensar que el govern valencià estava cada vegada més a la vora de no poder dedicar-se a cap altra cosa que a la que millor sap fer: oposició de l'oposició. Però va ser per només un moment. De sobte vaig caure en el compte que l'oposició d'ara ni està ni se l'espera. El PSOE valencià està de repartiment de càrrecs, salaris i col·locació de fidels (que és una altra manera de dir "procés congressual") i Compromís... Després també em vaig adonar que quan el PP no mane ho farà el PSOE, a soles o acompanyat. Vaig tindre una sensació poc perdurable. Serà que estaria pensant en un disc que està preparant-se...
El Tribunal Constitucional pot reduir les competències assolides en l'Estatut, mentre l'Estat encara és hora que compleixi aquesta llei de rang superior. Sembla que el nou model de finançament pactat a l'Estatut, que molts considerem insuficient, no vol ser assumit pel ministeri d'economia.
La democràcia demana, que quan els governants no compleixen les lleis, i encara menys compleixen el que mana el sentit comú, que els ciutadans es manifestin.
Per això, cal que tots els que som sensibles a aquesta qüestió, fem pinya junts a l'acte que organitza Òmnium al Teatre Nacional el proper dimecres 25 de juny.

Abans d'ahir a la nit, l'Assemblea de Joves de Reus, en el marc de la campanya "Jove desperta! Per un oci popular i alternatiu",
va realitzar una acció consistent en enganxar papers blancs de grans
dimensions perquè les entitats de la ciutat les utilitzessin com a
cartelleres. Amb aquesta acció pretenien denunciar la repressió que la Guàrdia Urbana de Reus porta
realitzant des dels últims anys contra les entitats de la ciutat per
enganxar cartells als carrers. Com us hem explicat diferents voltes des
de Pobleviu, l'Ajuntament es va
comprometre l'any 2005 a crear noves cartelleres a la ciutat per a l'ús
exclusiu de les entitats ciutadanes. No obstant, l'Ajuntament lluny
de complir amb la seva paraula s'ha dedicat a multar a les entitats que
porten demanant espais des de 1989. La darrera ocasió va ser el passat
mes de maig al Club Esportiu Despertaferro.