Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

Lliçons de consciència lingüística

• cucarella
• enllaç permanent
• De política però linguïstica
• dimarts, 22 de juliol de 2008 | 20:46h

Segons que ha denunciat Escola Valenciana, en l’ensenyament secundari més del 40% dels docents accedeix a les línies en valencià sense tenir coneixements mínims de valencià. I això passa perquè la Conselleria d’Educació no exigeix la necessària capacitació lingüística del professorat. I no l’exigeix perquè el seu objectiu polític és dinamitar l’ensenyament en català. Al centre de secundària on estudien els meus fills, a Canals, l’anomenada “línia en valencià” s’acaba en arribar al batxillerat. Tant se val que l’alumnat haja fet en català tot l’ensenyament primari i secundari, en arribar al batxillerat gairebé tot s’estudia en castellà. Debades ens hem queixat a la Conselleria d’Educació, a través del Consell Escolar, d’aquesta situació, ja que és la mateixa Conselleria qui es nega a dotar el centre del necessari professorat competent. Ni tan sols responen a la demanda quan se’ls fa per escrit. Se’ls en fot. Ells van a la seua, que és imposar-nos el seu castellà “por justo derecho de conquista”.

Quan l’anticatalanisme estava en el seu moment d’ebullició social, van fer córrer una frase que va fer forat: “No mos fareu catalans!”. Era el temps en què bona part de la societat valenciana va acabar per creure’s que al nord del Sénia hi havia un exèrcit imperialista que volia furtar-nos la paella, la llengua, les taronges i les falles si convenia. Són els mateixos, val a dir-ho, que posen la seua firma entusiasta sota el deplorable, per feixista, Manifiesto por la lengua común. Encara avui, malgrat que el català del País Valencià va perdent pes social i parlants a la carrera, es manté entre la imbecilitzada societat valenciana aquell temor a ser “catalanitzats”, i perdre –quin contrasentit– les nostres essències valencianes.

Nosaltres no hem sabut cohesionar-nos davant l’agressió espanyolista, en bona part perquè hem rebutjat de fer servir instruments “demagògics”. Vull dir: davant l’actitud dels responsables de la Conselleria d’Educació valenciana a ningú se li ha ocorregut d’acusar-los de voler “fer-nos castellans”. I això que no faríem demagògia sinó que expressaríem una veritat política provada i incontestable. Som massa civilitzats, nosaltres, per a fer servir argúcies i arguments viscerals. I morirem civilitzadament: amb la boca plena de sermons amb què intentar convèncer l’enemic inicivilitzat de les bondats de la civilització. Una pretensió tan inútil com mortal (per a nosaltres).

Davant aquesta actitud nostra, tan políticament correcta que diríem, sovint em vénen a la memòria dues persones: Diuardo Duet i mon tio Rull, Mílio el Rull, casat amb ma tia Nieves, germana major de ma mare, i parent encara dels qui obriren, anys fa, la mítica taverna de Ca la Rulla, al capdamunt de la placeta Bonaire.

La família de mon pare eren immigrants provinents de Múrcia. Fugint de la misèria i de l’explotació de les mines de Cartagena, arribaren al País Valencià a mitjan novembre de l’any 1928, concretament a Alcoi. Dic que seria mitjan novembre perquè la meua àvia deia que arribaren al campament de treballadors que construïa la carretera d’Alcoi als quaranta dies del naixement de mon pare. El meu avi Gabino va morir l’any 51, i la seua mort forma part de la literatura dels meus llibres. L’àvia Maria, en canvi, va morir gairebé centenària o potser centenària l’any 1989. Ella havia nascut en un poble fronterer amb el País Valencià, Sucina, i parlava un castellà estrany que, amb el temps, vaig deduir que devia de ser en realitat part de dialecte panotxo.

Mon pare, tot i nascut a Los Nietos, era catalanoparlant, i al poble on vivien, Novetlè, se’ls coneixia pel malnom de “els castellans”. Mon pare va ser el primer dels germans que va tenir casa pròpia. Se la va fer amb l’ajuda dels amics als afores de Xàtiva, al Camí de la Bola, vora els bancals d’ametlers i garrofers de les Eretes. Ens hi traslladàrem quan jo tenia un any o així. Havia nascut al número 6 del carrer Grau o de les Pastes, en l’antic i desaparegut barri jueu de Xàtiva, i em mudava al Camí de la Bola, on hi havia hagut el cementeri musulmà. L’àvia Maria se’n va vindre a viure amb nosaltres, i ma tia Carmen, fadrina, també. Vaig començar a parlar en companyia seua, entre el mig panotxo de l’àvia i el castellà entreverat de ma tia Carmen. Així va ser que mon pare i ma mare, que entre ells parlaven en català, començaren a parlar-me més en castellà que com ells parlaven entre ells. No ho feien per finejar, com altres, sinó perquè no tenien la més mínima consciència lingüística que diríem ara. De fet, quan uns anys més tard va nàixer la meua germana, i la meua àvia i ma tia vivien en una altra casa, a ella sempre li parlaren en català. I jo també. Així, en aquells anys, a ma casa mon pare, ma mare i la meua germana parlaven entre ells en català, amb mi mon pare gairebé sempre em parlava en castellà i ma mare tant en català com en castellà, mentre que la meua germana i jo sempre raonàvem en català. Aquesta situació es va capgirar anys més tard. Primer amb ma mare, i després amb mon pare. Al final de la vida de mon pare (va morir jove, l’any 78) casa meua era una família completament catalanoparlant. I sempre he pensat que Diuardo Duet hi va tenir alguna cosa a veure. Si més no alguna consciència (lingüística) va moure.

Quan va succeir el fet que ara relataré ja no vivíem al Camí de la Bola, sinó al carrer Blanc, al final, vora el calvari Baixet, on els meus pares havien obert una taverna perquè la malaltia de mon pare l’havia convertit en un jubilat forçós (“inútil total”) als trenta-i-pocs anys. Diuardo Duet, molt amic de mon pare, sovintejava la taverna. Jo devia tenir nou o deu anys, i ja trascolava entre mesures de vi, colpets i barrejats. En l’ocasió del cas, ma mare se’m va adreçar en castellà i llavors Diuardo Duet, sempre de broma, va alçar la veu per recriminar a ma mare, i a mon pare, que també hi era present: “Què vol dir això de parlar-li en castellà al xiquet?! Que el voleu fer manxego?!”. A la Costera manxego té el mateix sentit pejoratiu que xarnego. De fet, ma mare, valenciana de moltes generacions, en alguna ocasió se li remou alguna cosa per dins per haver-se casat amb un “castellà”, amb un “manxego”. Malgrat això, to seguit afegeix, com per justificar-se, que mon pare no tenia el caràcter tancat dels castellans, sinó que era obert, alegre i generós com els valencians d’arrel. Crec que aquella expressió aïrada de consciència lingüística de Diuardo Duet va servir perquè la de casa nostra patira una necessària sotragada.

Falta mon tio Rull. El vaig homenatjar a través del personatge Pixera, de Quina lenta agonia…, perquè a l’igual que el personatge de la novel·la tenia la gràcia de fer pixar els animals passant-los la mà per la panxa, i això que ell no hi creia. És a ell a qui li escoltava, de tant en tant, amb accent sorneguer, moderadament despectiu, l’expressió secular que palesava el que els valencians pensàvem dels nostres veïns de ponent, altrament dits manxegos: “Castellans a la gerra!”.

Castellans a la gerra… Manxegos… Cada dia que passa els valencians som més castellans, més manxegos. I no sents a ningú dels nostres aïrar-se com Diuardo Duet, o com mon tio Rull (en glòria estiguen tots dos), disposats a remoure’ns la consciència lingüística des de les vísceres: “Castellans a gerra!” “Camps, manxego!” “No mos fareu castellans!”.

• Comentaris: 7
• Vull llegir la resta de l'article