
Dimarts 20 de maig , es va jugar el partit contra el C. SantRafael BF corresponent a la Jornada 10 i que s'havia de haver jugat el passat 29 de març de 2008. El partit va acabar amb la victòria de Santa Anna. Va ser molt disputat ja que en el partit d'anada havia guanyat l'equip del Sant Rafael. Hores d'ara l'equip de bàsquet del Santa Anna va en segon lloc de la classificació global.
Hem seleccionat com a foto del partit una molt simbòlica. Els dos entrenadors acompanyant als seus jugadors a l'acte esportiu de donar-se plegats les mans. El resultat és important però també ho es molt saber respectar al contrari. Aixó és el que les mares i pares de l'escola Santa Anna volem ensenyar als nostres fills i filles i aixó forma part del projecte "Fent esport fem amics"
Ja està convocada la propera Nit Temàtica, que hem dedicat a la poesia. Serà el divendres que ve, 30 de maig. Després del sopar reglamentari, Toni Espí presentarà el seu llibre 'Reconstrucció', guanyador de la XVII edició del Premi Comas i
Maduell de poesia dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2006. Toni recitarà els seus poemes
acompanyat per Remigi Roca al contrabaix.
En acabant, de la mà de Toni farem un hoemantge a Vicent Andrés Estellés, de qui es compleixen enguany 15 anys de la seua mort. La idea és que qualsevol dels assistents hi puga participar i recite algun poema de l'escriptor de Burjassot, acompanyat també pel contrabaix. Per facilitar la tasca al músic hem preparat un llistat de poemes a triar, encara que se'n pot elegir qualsevol altre. En tot cas, seria interessant que ens avisàreu de quin poema voleu llegir.


Surto per la boca del metro de la Puerta del Sol i el primer que em crida l'atenció és el punt que assenyala el quilòmetre zero de les carreteres de l'estat. Es tracta d'un mapa de la península al terra, just a sota del rellotge de les campanades. Juraria que la part corresponent a Catalunya està més desgastada, o potser ja deliro. Pujo pel carrer de Montera, ple de pilinguis com sempre, fins arribar al famós gratacel de la Telefónica, a la Gran Via. No puc evitar sentir el comentari de dues vianants mentre esperem que el semàfor es posi verd:
- seguro que los pisos más altos se los han reservado los directivos...
Que no en fa d'anys, senyora! Passada la Gran Via, entro al barri de Chueca, tranquil i tolerant com sempre. Ja no criden l'atenció les banderes irisades o les parelles agafades de la mà de bon matí i això és bo. Prenc de nou el metro (que no falti mai) i em planto a la zona del Palau Reial, moment en què comença a guspirejar. Afortunadament, el paraigües que fins ara em feia nosa comença a fer-me servei. La plaça del Palau Reial (la famosa "de Oriente", que està a occident, on el règim congregava els fans del dictador) és avui un animat indret ple de turistes però també amb elements autòctons i castissos, ja que fa dos dies va ser Sant Isidre: nens vestits de chulapón i unes figures típicament madrilenyes: els barquilleros (a la foto).
La pluja moderada es transforma de sobte en torrencial i em refugio al primer edifici que trobo. Es tracta de la catedral de l'Almudena, d'estil pseudogòtic, equivalent de la Sagrada Família per les dècades que va costar acabar-la. L'interior de les naus ofereix algunes emocions estètiques: pintures de sants (mediocres, les pintures, no els sants), vitralls de coloraines pintats pel fundador d'una cosa que es diu "Los Kikos" (horrorosos, els vitralls vull dir) i una estatua d'Escribá de Balaguer (sense comentaris). Estan dient missa i preguen per la "auténtica familia", el "amor puro entre los jóvenes" i la "unidad de España", entre altres. Déu n'hi do.
Continuarà la crònica.
<<Si voleu emprenyar un socialista feu-li una pregunta molt senzilla: ‘¿.. i vostè què ha socialitzat?’ Si vostè és igualitarista… per què és tan ric? Vet aquí preguntes ingènues i quasi infantils –tothom sap que els socialistes privatitzen i els conservadors revolucionen.>>
Ramon Alcoverro
En Berlusconi, o els
Berlusconi boys, parlen de “nou comunisme”. Potser té raó, ja me’n sento de
neo-comunista.

Paraules, pensament i esperit per a la construcció d'un Estat català independent
Catalunya
Acció és un camí a seguir només pels catalans conscients del nostre
país i dels nostres drets, però és clar, que vegin amb bons ulls un
seguit de condicions de tipus pràctic que configuren aquest projecte;
és un projecte dur de plantejaments i possible, però pràctic i rigorós.
Molt pràctic.
Tot i que la Lliga es va liquidar el cap de setmana passat, demà hi ha futbol amb el partit amistós al Camp Nou entre les seleccions catalana i argentina. Quan falten menys de vint-i-quatre hores per al matx, us proposem de fixar-vos en un aspecte extrasportiu que envolta el partit: la data. Entre el 18 i el 25 de maig de 1810, ara fa gairebé dos segles, es va produir al Riu de la Plata, aleshores sota el jou espanyol, l'anomenada Revolució de Maig, l'embrió de la independència de l'Argentina, que arribaria sis anys després. Arran d'una setmana de revoltes, el 25 de maig de 1810 es va destituir l'últim virrei espanyol a Buenos Aires i es va substituir per la Primera Junta de govern. Aquella junta revolucionària era integrada per nou membres, tots d'origen crioll excepte dos comerciants... catalans: Domènec Matheu i Xicola i Joan Larrea i Espeso (o Larreu). Matheu i Larrea formaven part d'una milícia de sometents catalans a Buenos Aires, els Voluntaris Urbans de Catalunya, fundada inicialment per aturar els intents d'invasió anglesa de 1806 i que posteriorment es va sumar a la revolta contra el virrei castellà.
Després de la Revolució de Maig, Matheu va arribar a ser president de la junta revolucionària el 1811; i Larrea
va ser un dels membres més participatius de l'assemblea general
constituent de 1813, en la qual es van eliminar els títols de noblesa,
es va alliberar els indígenes de l'obligació de pagar tributs, es va
abolir la Inquisició i la pràctica de la tortura, i es va establir la
creació de l'esquadra naval argentina, la moneda nacional, l'escut i l'himne (l'acta d'oficialització del qual porta la seva signatura).
La Fundació Catalunya-Amèrica disposa d'un completíssim article sobre la important presència catalana durant el període de la independència de l’Argentina. I el Casal Argentí de Barcelona prepara per al 2010 el bicentenari de la independència argentina.
Imatge superior: retrat pictòric de la Primera Junta revolucionària, amb Matheu i Larrea, obra del pintor català Francesc Fortuny.

Estic completament d'acord amb les declaracions de Joan Ridao. El resentiment no construeix res, només eternitza el mal.
Suposo que es deu referir a...


Banyoles, Girona i Figueres: tres projectes de televisió molt consolidats