La toscanització de Girona.

• jmsansalvador
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 23:29h

Hi ha una mena de poètica i mítica entre la Toscana i les terres gironines que ja fa temps que va en un augment imparable, irresistible.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

música per un any

• gou
• enllaç permanent
• cultura
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 23:17h

fa poc que faig servir el reproductor de música iTunes, m'agrada més que els altres. vaig posant música a la biblioteca del programa, i avui he vist que tinc cançons per 396 dies,,, per tant tinc música per anar escoltant seguit més d'un any, m'ha fet gràcia el càlcul en hores de reproducció seguida. diuen que sense música no hi ha vida, doncs per ara em queda música...!

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

(417) La pela és la pela, primer els diners i més tard l’orgull d’ésser espanyol

• jpuig
• enllaç permanent
• Independència
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 23:17h

Sector professionals de la publicitat valoren en un mínim de 500.000.-$ el que ha cobrat Pau Gasol per ressaltar l’orgull d’ésser espanyol, prova evident que primer és la pela, que Espanya.

Però tranquils, en les darreres olimpíades, en que va participar l’ex-  Iugoslàvia, tot el país va celebrar entusiàsticament els seus èxits, pocs mesos després, tots eren Eslovens, Bosnis, Croats, Montenagrins, Serbis o fins tot Kosovars.  

S’acaben els jocs olímpics, avui la selecció espanyola de bàsquet ha perdut la medalla d’or davant els EEUU, cal dir que ha fet un gran partit i que els americans s’han tingut que esforçar per guanyar.

M’han sobrat els comentaris dels periodistes que retransmeten els jocs, fora de lloc, d’una agressivitat extrema i amb una exacerbació del nacionalisme espanyol més retrograda.

Com que la meva selecció, la catalana, no la deixant jugar (Espanya segresta els nostres jugadors per guanyar les medalles, segrest econòmic) veig els jocs com a persona a qui li agrada l’esport i puc dir clarament que el dia que tinguem la selecció reconeguda, estic segur que no farem com Espanya. Amb el seu lema “a por ellos” tornant a les arrels i els hi surt aquell esperit guerrer i invasor (el de les matances colonials) que diuen, els hi va donar anys de glòria.

La debilitat d’Espanya és demostra amb les actituds racistes, el COE ha donat instruccions clares de no utilització de símbols catalans o bascos en els seus atletes (confirmat per gent catalana de la delegació a Pequín) us han recordeu de Barcelona 92?, els atletes catalans celebraven les victòries amb les senyeres, setze anys després el colonialisme espanyol les ha prohibides sota amenaça de retirar les beques als esportistes.

I aquesta és la meva crítica a la falta de valentia dels atletes catalans (claus en la majoria de medalles) la manca de compromís amb el seu País, ni un detall, ni un somriure per Catalunya, cal valentia, cal compromís, una cosa és jugar i l’altre col·laborar amb qui a la vegada prohibeix que teu País pugui participar.

Espanya no sap perdre, ho ha demostrat sempre, políticament i esportivament té por històrica, però no podrà impedir que un dia Catalunya jugui uns jocs olímpics, si països no reconeguts com Samoa Americana, territori d’EUA, Aruba, pertanyent a Holanda, Bermudes, territori de Gran Bretanya, Illes Verges Britàniques, territori de Gran Bretanya, Illes Caiman, territori de Gran Bretanya, Illes Cook, autonomia associada lliurement a Nova Zelanda, Guam, territori d’EUA, Hong Kong, regió especial administrada per Xina, Antilles Holandeses, territori holandès, Palestina, territori no reconegut encara com a país internacionalment, Puerto Rico, Estat lliure associat a EUA, Illes Verges Americanes, territori d’EUA, participant en uns jocs, com és possible que Catalunya, Escocia, Euskadi o altres no ho facin.

• Comentaris: 114
• Vull llegir la resta de l'article

QUIM SOSTRES & RAMON ARQUÉ

• loburinot
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 22:04h

Benvolgut Ramon,

Ja veus que això de compartir un bloc és complicat. Jo escric quelcom sobre tu, o qualsevol altra cosa, i el meu company de pàgina Quim em contradiu a la primera de canvi, o simplement és dedica a fotre's allà on no el demanen, però que hi farem, el noi es així, ara ja saps d'on ha sortit el seu fill, no?
Pel que fa al teu bloc, vull tornar a felicitar-te, perquè a part de curiós i divertit, està molt ben escrit, amb una prosa molt fluïda i amb un ritme perfecte. La veritat és que has fet un bloc amb estil que, si continues amb ell, pot acabar tenint una bona repercusió en aquella gent que s'interessa per la musica en directe, la festa popular,... No sé, però no és gens fàcil escriure, i menys descriure com tu ho fas. No facis com jo, que em passo mesos sense escriure i de cop en dos dies ho vull fer tot, sigues constant perquè seré el teu primer lector fidel.

Benvolgut Quim,

No et vull pas recriminar que hagis escrit sobre el Ramon Arquè sense coneixe'l ni haver-lo llegit abans, Deu me'n guard, aquest és el teu bloc i pots fer i escriure el que et doni la gana, només faltaria, però si que trobo pobre que després de tants mesos sense escriure res, tant que jo t'he insistit, acabis fent-ho d'aquesta manera. No et vull fer la pilota, però quant t'hi poses, escrius articles molt bons, amb moltes faltes d'ortografia com jo, però molt bons, així que torna't a seure davant l'ordinador i escriu com saps fer-ho i com fa tant de temps que no fas.

A tots dos, gràcies per expressar, cadascun a la seva manera, les vostres paranoies mentals. Escriure ajuda a desfogar-te, a alliberar-te de tantes coses que et volten, a compartir els teus sentiments i passions, i llegir és com ficar-te en la pell d'algú altre, és com viure experiències que no has viscut, i tot plegat ajuda a sentir-te membre d'un club, d'una comunitat, que és la nostra, la d'aquells que no en tenim prou quedant-nos tancats a casa jugant a la playstation.

Ramon Aytés

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

Els Jocs Olímpics, la Xina comunista i la causa tibetana

• jrenyer
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 21:09h

Avui s'han clausurat els Jocs Olímpics de la Xina comunista, la potència emergent d'aquest inici de segle, sense què el ressò mediàtic assolit per la causa tibetana obri perspectives a la llibertat d'aquesta nació ocupada.

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

“EL PALLASSO I EL FÜHRER” d'Eduard Cortés

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 20:26h

L'absurda, ridícula i paranoica fòbia anticalana dels darrers anys, que va començar pràcticament després dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, exemple perfecte de convivència entre dues maneres de veure la vida, l'espanyola i la més moderna i europea (la catalana), ha provocat la progressiva marginalització del cinema català a nivells gairebé testimonials. Igual que passa amb les pel·lícules franceses, que sovint, per exigències comercials, s'ha ignorat el seu origen per a intentar vendre-les com americanes (em refereixo a les de cinema “de gènere”, i algunes franceses d'acció tipus “Taxi” o “Transporter”, produïdes per en Luc Besson). I les catalanes el mateix: hi ha algunes pel·lícules espanyoles fetes a Catalunya o de producció catalana que en l'estrenar-se fora del nostre país s'ha ignorat o amagat la seva procedència, sovint d’una manera ben ximple i barroera, com desenfocar els rètols dels carrers. Per això les excel·lents pel·lícules d’en Ventura Pons es van quedant cada vegada més per a pocs cinemes i gairebé com a recurs per a cobrir la quota de cinema europeu als cinemes espanyols per a així poder estrenar pel·lícules americanes supercomercials. A la mateixa Catalunya, el cinema català també té greus problemes de distribució i de poder projectar-s’hi, a part les calúmnies de que el cinema estranger doblat al català “margina” al cinema en castellà (mentida, aquestes pel·lícules tot just tenen un total d'una dotzena de còpies per a repartir per tot el territori català, amb més de mil sales), així que la Generalitat de Catalunya ha decidit invertir bona part dels diners destinats a pel·lícules catalanes per a la Conselleria de Cultura per a telefilmes, és a dir, pel·lícules per a televisió, i ser emeses per TV-3, amb el que arriben a molta més gent.

La pel·lícula que comento aquí és una d'elles, que encara que té doble versió, catalana i castellana, haurà pogut veure's fora de Catalunya, però en algun canal televisiu d'aquests temàtics, de pagament i reduïda audiència, cosa del tot injusta, ja que es tracta d'un telefilme de molta qualitat, tot i que fet amb pocs calers, tot a interiors i intercalant imatges d'arxiu per als exteriors. Conta la història real de quan el genial pallasso català Josep Andreu, mundialment conegut com en Charlie Rivel, el 1944 va actuar a l'Alemanya nazi i un oficial de la GESTAPO li ofereix actuar per l’Adolf Hitler el dia del seu aniversari. En Rivel actuava llavors acompanyat del pallasso alemany Mitzi. En Rivel accepta, encara que l'oficial no acceptava els números que volien interpretar, per considerar-los ofensius o contraris al Tercer Reich. Tot davant la perplexitat d’en Rivel, que dubtava si acceptar treballar o no. Un dia, en Mitzi és detingut per la GESTAPO en descobrir-se que és mig jueu, i és deportat a un camp de concentració. En Rivel, horroritzat, no compren pas, el que passa. Va arribar al seu camerí un misteriòs home, que li ofereix ser el seu company a l'actuació davant el Führer… La pel·lícula està basada en una obra teatral, però està feta amb una qualitat superior a la mitjana dels productes televisius que es fan a l'Estat espanyol. Per això va estar en diversos festivals de cinema. En Ferran Rañé (“Locos por la tele”, “Quico”…) interpreta magníficament al Rivel, tant en el seu maquillatge, els seus gestos, el seu pentinat i la seva roba com en la seva veu, sobretot amb aquella barreja d'accent català i francès que el gran pallasso tenia de tants anys residint a França. En Manel Barceló ho broda igualment com l'oficial de la GESTAPO, amb un adequat accent alemany sense exagerar-lo gens, i els Jordi Martínez i Pere Arquillué com els dos pallassos companys del Rivel. Un exemple de cinema diferent al que es fa ara, amb la invasió de l'estil de telecomèdia d'usar i llençar o de dramó efectista del que t'oblides als cinc minuts. Aquí no passa el mateix, amb un bon guió i uns diàlegs magnífics. D'escenes impactants, per la seva senzillesa i alhora la seva duresa, els esgarrifosos monòlegs d’en Mitzi quan li deporten al camp de concentració, i les dels assajos del Rivel i la seva actuació final. En Charlie Rivel, per tot el que va passar aquests dies, va quedar deprimit i va estar retirat de l'espectacle gairebé deu anys. Es compren. Però va tornar a actuar amb el mateix èxit d'abans. Un homenatge a un grandíssim artista, que vaig veure actuar quan jo era un nen a Barcelona. I un exemple que a l'Estat espanyol es poden fer de pel·lícules diferents al que “és moda” ara, amb la dictadura de l'estil sortit de les telecomèdies.

EL PALLASSO I EL FÜHRER: * * * *

http://www.imdb.com/title/tt0862799/

http://es.youtube.com/results?search_query=El+pallasso+i+el+F%C3%BChrer&search=Buscar

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

“CONTE D'ESTIU” de Éric Rohmer

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 20:23h

El cineasta francès Eric Rohmer, que encara és actiu als seus 80 i més anys, va tenir en diverses etapes de la seva carrera les seves pel·lícules dividides per cicles, com a “Comèdies i proverbis” i la que hi fair el comentari, en “Contes de les quatre estacions”. Aquí es poden apreciar les virtuts i defectes d’en Rohmer: primer de tot, la seva mestria en contar la vida quotidiana tal qual és, la qual cosa influeix al seu ritme narratiu, que si alguna cosa a la vida real dura dues hores, doncs aquí el mateix, per a fer-li més realisme. El segon és precisament això, la seva lentitud, sovint és tanta que t'avorreix i et desconnecta de la pel·lícula, excepte que aparegui alguna cosa que capturi la teva atenció. Aquí, en contar l'arribada d'un noi, que vol ser músic, a un poble de la costa de la Bretanya francesa per a trobar-s’hi amb la seva núvia, el seu estil és això: fins a cinc minuts de pel·lícula passen fins que s'escolti la primera conversa, i abans li veiem arribar, instal·lar-se a una casa, endegar-ho tot, endegar-se ell, sortir… Després, quan surt, ja comença la història. Es troba amb una noia que l’ensenya tot el poble. Poc després coneix a una altra noia, i hi ha un fletxàs entre ells. Més endavant, hi arribarà la noia a la qual esperava. Tot enmig de converses llargues de to intel·lectual, habitual en Rohmer. El que té de bo la pel·lícula és el retrat gens paternalista de la joventut, aquí mostrada com a gent intel·ligent, sensible i amb inquietuds, al contrari de les pel·lícules d'adolescents americans i la seva obsessió de glorificar a gent ximple, capcot i de encefalograma pla. Abans de veure-la, cal llevar-se prejudicis de sobre i veure-la amb molta paciència. Després, quan comences a identificar-te amb tal o qual personatge, sigui amb el noi o amb alguna de les tres noies, hi entres més. Interpretacions correctes i una manera de veure diferent a la joventut, que encara que aquí a alguns els semblarà massa francesa i impossible de traslladar a altres països. No és així, he conegut gent aquí igual. Hi ha nois sensibles i noies maquíssimes amb cervell en qualsevol lloc del planeta. El repartiment no l’esmento pas perquè són actors desconeguts, com moltes vegades fa en Rohmer, buscant la màxima naturalitat, sobretot entre la gent jove. Del millor de la pel·lícula, els magnífics paisatges bretones, la cançó que el prota hi havia compost i l'aire de veracitat absoluta, encara que després ens sembli tot fascinant o avorrit, no hi ha terme mig, amb en Rohmer.

CONTE D'ESTIU: * * *

http://www.imdb.com/title/tt0115940/

http://es.youtube.com/watch?v=FRvBiMeYBR8

http://es.youtube.com/watch?v=B9FI8SjBCQg

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

El nacionalisme espanyol "galopa"

• marp
• enllaç permanent
• Catalunya
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 20:22h

El nacionalisme espanyol "galopa" sobre l'ona dels exits de les seves seleccions nacionals. Quan rehivindiquem el nostre dret a participar en les copeticions internacionals representant al nostre país, Catalunya. Som culpables de voler fer politica amb l'esport. Cosa que per altra banda, els espanyolistes poden fer sense cap problema, sense haver de justificar-se ni demanar perdó.

Quasevol exit d'una selecció esportiva espanyola es torna per art de magia en un exit de Espanya contra l'independentisme. O parlant en propietat historica i des del seu punt de vista: un triom de l'Espanya contra l'anti-espanya (antaño judio-masonica-separatista, ara només separatista).

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

ABÚS DE POSICIÓ DOMINANT

• G008lib2014
• enllaç permanent
• Economia
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 20:08h

Utilització o explotació en benefici propi, per part d'una empresa, de la seva hegemonia en el mercat d'un producte o servei, en detriment de la lliure competència i dels interessos dels Clients (consumidors o usuaris).

• Arxius: Informe de l'OCDE relatiu a l'abús de posició dominant
• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Retorn, i deutes

• raulromeva
• enllaç permanent
• Miscel·lània personal
• diumenge, 24 d'agost de 2008 | 20:07h

Demà el Parlament Europeu reprèn la seva activitat. Tot just ara estic acabant de revisar alguns documents que necessito per a les comissions que em toca seguir demà mateix (Drets Humans -DROI- i Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats -FEMM-). He estat uns dies voluntàriament absent del debat a la xarxa per poder concentrar-me en la família, i especialment en el meu fill acabat de néixer (per cert, que avui El Punt publica un interessant reportatge d'Emili Agulló sobre Política de família: casos pràctics). No obstant, són nombrosos els temes que han estat protagonistes aquest estiu i els quals mereixen un comentari específic, com també mereixen una resposta molts dels comentaris que han rebut diversos dels posts d'aquest bloc. A tot plegat m'hi dedicaré en els propers dies. (segueix...)

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article