http://nz.youtube.com/watch?v=kXU39Ruhi28

De les crítiques, ressenyes i altres articles d'interés que es publiquen entre el 25 i el 31 de juliol de 2008 en trobareu l'enllaç o la referència, anant a Vull llegir la resta de l'article.
El sumari:
CRÍTIQUES I RESSENYES.
A Bruges (In Bruges / Escondidos en Brujas / Bons baisers de Bruges / In Bruges. La coscienza dell'assassino), de Martin McDonagh: Judith Vives.
Allibereu-nos del mal (Deliver us from evil / Líbranos del mal / Delivrez-nous du mal), d'Amy Berg: Antonio José Navarro, Nando Salvà.
Doomsday (Doomsday. El día del Juício), de Neil Marshall: Carlos Losilla, Nando Salvà.
El Superagent 86 (Get Smart / Superagente 86 de película / Max la menace / Agente Smart. Casino totale), de Peter Segal: Carlos Losilla, Quim Casas.
Hyazgar. Somni del desert (Hyazgar (Desert dream) / Sueños del desierto), de Zhang Lu: Núria Vidal, Desirée De Fez.
L'illa de Nim (Nim's Island / La isla de Nim / L'île de Nim / Alla ricerca dell'isola di Nim), de Mark Levin i Jennifert Flackett: Quim Casas.
X-Files: us vull creure (X Files: I want to believe / X-Files: Creeer es la clave / The X-Files. Régénération / X-Files: Voglio crederci), de Chris Carter: Núria Vidal, Quim Casas.
ALTRES ARTICLES.
Orson Welles contra l'Oficial X: Imma Merino. Su seguro servidor, Orson Welles: Pere Meroño. El retorn de Luís Buñuel: Carlos Losilla. Luis Buñuel, la llibertat de la imaginació: Imma Merino. L'esclat d'aquells obscurs objectes del desig: Àngel Quintana. Testaments de Buñuel: Esteve Riambau. Del cinema al teatre, un viatge invers —"Su seguro servidor" i "El ángel exterminador"—: Quim Casas. Els clics d'una nova era —El cavaller fosc—: Jordi Costa. Un Batman d'avui —El cavaller fosc—: Andreu Gomila. Un Batman més fosc, madur i eclipsat —El cavaller fosc—: Xavi Aguilar. El film 'Vampir-Cuadecuc', de Pere Portabella, s'estrenarà al cinema 38 anys després de ser rodat: Cultura21.
ENTREVISTES.
Christian Bale · Andreu Gomila.
FOTO Steve Carell, a El Superagent 86, de Peter Segal.
http://nz.youtube.com/watch?v=0gQ31m4Yt0s&feature=related
El meu pare fou cridat a files amb la quinta "del biberó". Tenia només disset anys quan, amb una colla de jovençans de Vilanova de Bellpuig, s'incorporà a l'exèrcit de la República.

Acabo el recorregut per Indonèsia a l'illa de Sulawesi, les antigues Célebes dels portuguesos.

No coneixia gens el sud del país (fa molts anys no vaig passar de Gandia) i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i l'Euromed per Tarragona, em vaig dir "tito, cap a Alacant".
El viatge en ferrocarril no és digne de comentari, ni a l'anar ni al tornar. Puntual (oh!), fins i tot ens donen caramels. L'única peculiaritat és que quan passa per l'estació de València, que és terminal, el tren fa el recorregut fins Alacant a l'inrevés, de manera que viatgem de cul com si diguéssim.
Alacant se'm presenta com una ciutat tòpicament mediterrània: és lluminosa, blava, plena de palmeres... El primer punt d'interès és la famosa platja del Postiguet ("La manta al coll i el cavasset..."), plena de gent tot i ser relativament aviat. Davant per davant es troba el que més m'interessava de veure: l'última parada del tramvia d'Alacant. Estava intrigat amb aquest mitjà de transport i comprovo que té trampa. Han allargat la línia de tren que arriba a Dénia i han fet un mix que denominen Tren-Tram amb una freqüència de 30 minuts! Una altra branca és un petit túnel que arriba fins el mercat de la ciutat. Denominen a tot plegat, amb evidents ínfules, metropolità d'Alacant. Ho trobo molt valencià.
Inevitable recorregut turístic: l'Ajuntament (a la foto), amb preciosa façana barroca i famós per marcar oficialment el nivell del mar de l'estat espanyol, la Catedral, xapada com tots els edificis que intento visitar últimament, el Passeig d'Espanya, plena de xiringuitos d'artesans, el parc Canalejas, amb un curiós mapa de la península ibèrica en relleu (Tarragona n'havia tingut un també)...
La tarda la dedico al castell de Santa Bàrbara, el Montjuïc alacantí, al qual s'ascendeix per un ascensor excavat a la roca. A dalt, impressionants vistes de la ciutat, el mar i la comarca, especialment des d'un lloc denominat "Recinto del Macho del Castillo". Em guardo el comentari. La fortalesa la formen diferents nivells i espais, plens de bancs, quioscs de begudes i multitud de plantes i cactus, amb divertits rètols com per exemple "Prohibido tocarme. A mi sólo me toca el jardinero".
Acabo la crònica del viatge i ho faig lamentant l'estat de la llengua a Alacant. La seva precarietat, que ja sabíem, es constata per exemple en la retolació de les vies urbanes: "Carrer San Francisco", i es queden tan amples. No cal dir quin és l'ús oral. Arribaran aquí els laments dels signants del Manifiesto o faran els ulls grossos? Em dóna la sensació que, en termes de país i de llengua, hem deixar la ciutat una mica abandonada. Alacant és important, com deia l'encertat lema d'una manifestació, i encara la hi trobo més des que he tingut la satisfacció de passejar-m'hi.

"La llengua és l'eina de comunicació per excel·lència; gràcies a ella és possible la societat, és possible el món on vivim, el món que fem cada dia. Però també és cert que la llengua diu més sobre nosaltres del que ens podem imaginar..."
I fins ací vos puc llegir....
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.
La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973). [Continuar]