Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

A Pep Botifarra li donaren anit un premi a Xàtiva

• cucarella
• enllaç permanent
• Xàtiva
• dissabte, 26 d'abril de 2008 | 13:01h

Vora les tres de la matinada eixírem dels Salons Reina. S’havia acabat l’acte del III Premi de l'Associació d'Amics de la Costera, que enguany se li ha atorgat a Pep Gimeno, Botifarra. Més de dues-cents persones omplien de gom a gom el saló, ben arrimats a les taules. Hi havia molts amics i coneguts, entre els quals molta gent del món polític xativí, amb les excepcions previsibles. Hi havia Paco Muñoz, que va pujar a l’escenari i ens va regalar un parell de cançons. El sopar vam devorar-lo rapidets. Passades les postres i el cafè, devia ser vora la una de la matinada, Clara Vercher va pujar a l’escenari pert conduir l’acte de lliurament. Em va donar pas tot seguit, i vaig llegir unes paraules:

…Dic que fa molts anys d’això, perquè en portes un costal a l’esquena, d’anar cantant, sobretot al ras, per places i carrers. Com ha dit Feliu Ventura, parlant de tu, “el cant popular ha sobreviscut de cacaus i tramussos molt de temps”. Sort tenim que no els has avorrit. Ets exemple de tenacitat, però sobretot de devoció per un país, per una gent, per una cultura popular que amb tu torna a demostrar-se que és art i s’escriu amb majúscules. Més i tot: la teua veu és l’expressió ancestral d’un poble que es resisteix a ser exterminat, a ser oblidat en els pous negres de la renúncia i la desmemòria. Quan tu cantes, Pep, ens recordes qui som, d’on venim, quines són les nostres paraules, en quins màrgens hem espentolat els pantalons, en quins carrers hem jugat a capitulet, en quines eretes hem regolat la mona... Quan tu cantes ens ajudes a traure pit i a alçar el cap, a ressorgir d’entre les cendres, i socarrats i tot –o sobretot per ser socarrats–, negres com un tió de tanta flama –tres-cents anys de flames–, ens fas reviscolar i seguir avant.

Sé que parle en nom de molta gent, de molts que aquesta nit estan ací, i de molts altres que haurien volgut estar, i en nom de tots ells t’he de donar les gràcies, Pep. Tu diràs que no, que no calen, que ho fas i ho has fet sempre pel gust de cantar, i també –perquè ho has dit– amb l’esperança que de la mateixa manera que tu has après de tanta gent, tot això que tu has salvat no s’acabe amb tu i que les cançons tornen a anar de gola en gola, com ha de ser, i que no s’apaguen mai. Gràcies a tu, tenim un grapat d’himnes per cantar en companyia. Amb la teua veu, Pep, ens ha donat una mica més d’esperança en el futur. Per tot això, que no és poca cosa, gràcies.

Tot seguit, Ximo Corts, President de l’Associació Amics de la Costera, va enumerar un llarg llistat de mèrits que feien de Pep mereixedor del premi que li havien concedit, i sobretot de l’admiració i l’estima de la gent d’Aixàtiva i de tota la redor, que és molta redor. Li lliuraren el premi, una escultura de Manuel Boix, i Pep ens va adreçar unes paraules. Com que no és home de discursos, prompte va pujar la seua rondalla (Emili, et trobàrem a faltar) i la seua inseparable Lola, la de la Torre, trenta anys acompanyant-lo. Un moment emotiu: quan la filla de Pep va pujar a l’escenari i li va dedicar una cançó. A la tercera o quarta interpretació, una breu interrupció per llegir el post que li ha dedicat Feliu Ventura al seu blog: Enhorabona "Boti". Més tard va ser quan va pujar Paco Muñoz a l’escenari. I així, de cançó en cançó, totes ben conegudes, i per això corejades, i també ballades, que sempre hi ha mitja dotzena de balladors i balladores que necessiten l’aire per posar-se en rogle… I això: vora un quart per a les tres començàvem a passar mentre Toni Marzal rematava la sèrie fotogràfica. Eixíem contents com uns gínjols, pagats i satisfets d’haver tornat a escoltar, una vegada més, la veu immensa de Pep Botifarra.

• Comentaris: 5
• Vull llegir la resta de l'article