Antoni Soy

Eunomia

Estatut, aeroports i ports de peix al cove (i II)

• joandeserrallonga
• enllaç permanent
• Estatut
• dijous, 28 de desembre de 2006 | 09:30h

Com deia ("Estatut, aeroports i ports de peix al cove (I)"), estic molt d’acord amb les tesis fonamentals -des del punt de vista de l’anàlisi econòmica, tècnica- del darrer llibre del professor Ramon Tremosa. En canvi, estic força lluny de les seves conclusions polítiques, algunes explícites i la majoria implícites.

Primer, no crec que "la política de peix al cove" hagi donat resultats espectaculars, tenint en compte que el que es va aconseguir va trigar un total de 25 anys, i va ser especialment nefasta els darrers 8 anys del pujolisme. En general, només el President Pujol i alguns fidels pujolistes la continuen defensant. Abans de les eleccions de 2003 tots els partits polítics de tradició democràtica defensaven una reforma a fons de l'Estatut i del model de finançament per superar, justament, la política de "peix al cove".

Segon, alguns, massa influïts per la Il·lustració i el despotisme il·lustrat, ens diuen que no calia tot l’esforç de la passada legislatura per a reformar l'Estatut i el model de finançament, perquè ja sabíem "a priori" fins a on podia arribar el PSOE. No hi estic d’acord. Si del que es tracta, com jo crec, és de construir una majoria social per a la sobirania del nostre país, no n'hi ha prou en que uns quants il·lustrats o il·luminats ja sapiguem que el PSOE no es capaç d’anar més enllà. Del que es tracta, justament, és que la majoria de la gent, que la major quantitat de persones possible, prenguin consciència d’aquesta realitat. Per a avançar en la creació d’aquesta majoria social sobiranista. Crec que aquest procés, llarg, dolorós i a vegades frustrant, hi ha, tanmateix, contribuït.

Tercer, no comparteixo la visió que el suport d'ERC al PSOE a Madrid en aquesta legislatura hagi estat gratis. Són moltes les coses que s'han aconseguit, en infraestructures, immigració, suport al català, inversions pels municipis, etc., en unes circumstàncies complicades en que sovint el PSOE preferia pactar amb CiU o el PNB.

Quart, el President Zapatero no va complir la seva paraula d’acceptar l'Estatut que s’aprovés al Parlament de Catalunya. Dit això, deixem-nos estar de punyetes, Zapatero, el PSOE (amb els Guerra, Rubalcaba, Solbes, MAFO, Chaves,...) van fer la seva feina i la van fer bé: defensar els poders i els privilegis fonamentals i essencials de l’estat espanyol centralista, del seu estat, davant de l'intenció de Catalunya de recuperar-ne o aconseguir-ne una part. Era en part ingenu esperar-ne una altra cosa. Recordo perfectament aquella reunió a Madrid entre representants d'ERC i del PSOE, per parlar del model de finançament, en que aquests darrers ens van dir dues coses que em varen quedar gravades: primera, "el Estado espanyol no os va a dar nunca un modelo de financiación como el que proponeis en l'Estatut del Parlament"; segona, "nosotros no somos federales ni creemos en el estado federal para España". Tanmateix, calia que la majoria més àmplia possible de la gent -els de la manifestació pel "dret a decidir", els que varen votar no en el referèndum de l'Estatut, molts dels que es varen abstenir, varen votar en blanc o fins i tot dels que varen dir que si amb desgana- prengués consciència de fins a on és capaç d’arribar el PSOE i l’estat espanyol en la seva relació amb Catalunya. I cal que això ho anem recordant, cal que la gent no se’n oblidi, cal que la gent en mantingui la consciència i l’escampi perquè d’altra gent també en prengui: per anar avançant en la construcció d’una majoria social per a la sobirania de Catalunya.

Cinquè, a l’endemà del 30 de setembre de 2005 el PSC pràcticament va desaparèixer per amagar-se a darrera el PSOE; tanmateix, tots sabíem que el PSC no ha estat mai, ni és sobiranista. Si les coses no anaven bé en el tràmit del Congrés a Madrid hi havia la possibilitat de retornar amb l'Estatut del Parlament cap a casa, esperar temps millors i, com a mínim, no malgastar una oportunitat. Tanmateix, això només ho podien fer ERC i CiU de forma conjunta; existia la possibilitat legal, però calia la voluntat política. Al contrari, però, i desprès de dinars i sopars amb alguns poders fàctics, la nit del 20 de gener de 2006 Artur Mas pacta amb Zapatero la gran retallada a l'Estatut del Parlament: apareix l'Estatut de la Moncloa. Com hem vist abans, Zapatero fa el que més li convé des del punt de vista de l’estat espanyol centralista i també del PSOE; Artur Mas, en canvi, pacta la gran retallada a canvi d’un plat de llenties. Això al nostre país té un nom: botifler. Ell, que immediatament rep el suport de CiU, PSC i ICV-EUA, és el màxim responsable de la traïció a l'Estatut del Parlament, que incloïa un nou model de finançament força adequat per a Catalunya. Ara, ni ell ni CIU poden demanar al govern de Catalunya ni a Esquerra que vagin més enllà de l'Estatut esquifit i del mal model de finançament que varen pastelejar. Ara, malauradament, ens tocaran uns quants anys de desenvolupar el migrat Estatut de la Moncloa, intentant portar-lo al màxim, procurant anar fins i tot més enllà, quan sigui possible; i això voldrà dir pactar una bona LOFCA, un bon grapat d'inversions en infraestructures per a Catalunya, la màxima sobirania catalana en la gestió dels nostres ports i aeroports, i el màxim que es pugui en les lleis que han de desenvolupar les competències exclussives, compartides o executives que preveu l'Estatut de la Moncloa.

Sisè, Catalunya no és Euzkadi, CiU està molt lluny de ser el PNB i ICV-EUA igualment d'Ezker Batua. No crec, doncs, que el "pacte nacional" o l'"esquerrovergència" en paraules del mateix Tremosa sigui la millor solució, en les condicions actuals, per a governar Catalunya o per a desenvolupar el nou Estatut. Primer, perquè quan tocava, com hem vist, CiU va pactar la gran retallada en lloc de plantejar la retirada de l'Estatut del Parlament de Madrid. Segon, perquè la primera opció de CiU era governar en solitari amb la complicitat del PSOE, la segona pactar amb el PSC i, només la tercera era pactar amb ERC. Tercer, perquè la màxima preocupació d’alguns dels seus dirigents, especialment dels que estan a Madrid, no és teixir complicitats amb ERC o desenvolupar l'Estatut, sinó entrar al govern de Madrid.

• Vull llegir la resta de l'article