

Ahir vaig veure que a TV3 la tornaven a fer. Una mica més i m’hi enganxo una altra vegada, perquè és molt bona, el thriller més rodó que mai hagi dirigit Clint Eastwood. La història és realment força inversemblant però la pel.lícula, des de la impactant escena inicial de l’assassinat -amb en Clint amagat- fins al final a la clínica, és un engranatge perfecte de seqüències molt treballades. Cada seqüència és per treure’s el barret: el sensacional ball entre Hackman i Judy Davis, la conversa al bar entre Eastwood i Harris, el descobriment de Linney de les fotos que el seu pare li ha fet durant anys, l’intent d’assassinat a la terrassa del bar, etcètera. És un plaer contemplar, en una segona o tercera visió, la direcció de Clint Eastwood, i la manera com va conduint el nucli emotiu del film, constituït per la relació entre el seu personatge -el lladre Luther- i la seva filla. Laura Linney, molt guapa i gran actriu, interpreta de meravella aquesta fiscal que detesta, enyora, recrimina i estima el seu pare, tot alhora. Hi ha ferides acumulades al llarg dels anys, que al final es curen. Hi participa també Ed Harris, policia malencònic que ràpidament s’enamora –i qui no ho faria?- de la filla del lladre. Lluny del nucli emotiu, però en el centre de la trama, hi ha una parella sensacional, la que formen l’hipòcrita president Gene Hackman i la seva histèrica cap de gabinet Judy Davis. Hi ha un punt de caricatura, la justa, per alleugerir la pel·lícula i acabar-la de convertir en l’obra mestra que és.

Aquells que no puguin esperar a l'edició de lloguer de El territorio de la bestia poden calmar l'impaciència amb una altra pel·lícula australiana de cocodrils menjadors d'excursionistes. Black water (Warner-Amazing!, 2007) és una modesta sèrie B, dirigida, produïda, fotografiada i guionitzada per un parell de joves cineastes que no es compliquen la vida: idees simples, aprofitament de les localitzacions i exposició concisa dels fets. Alguns efectismes força contraproduents enterboleixen la recepció d'una cinta completament innecesària però, en termes generals, efectiva.


Hi he anat per feina, perquè havia de gravar-la, perquè la veritat és que mai no he participat en una mani gai (o LGTB, per no deixar-me fora ningú). Ja ho deia l'any passat, ni me n'amague ni en faig bandera, però no sóc molt de manis, jo.
I, de fet, de les manis que he vist o he hagut de gravar (i en són moltes, i a diferents llocs del món), la de hui és la que m'ha dit més poca cosa. Primer, perquè tampoc no hi havia molta gent. Segon, perquè una vegada assolits -afortunadament!- certs drets, tot i que socialment queda molt per fer, la ràbia i impotència de fa quatre o cinc anys ha desaparegut dels lemes, les crides i les pancartes.
I es nota.
I també, potser, perquè he perdut la innocència (si és que n'he tingut mai), i he acabat estant a tantes manis com aquesta que ja no m'escandalitza veure les mamelles d'una trans pintades de porporina ballant al meu costat, ni una parella hetero de més de setanta anys darrere de la pancarta de pares i mares de gais i lesbianes ni, per descomptat, les cada vegada més visibles famílies de lesbianes o gais, canalla inclosa. Serà que em faig gran?
Amb aquest lema Òmnium Cultural va celebrar un acte polític el proppassat dimecres al Teatre Nacional de Catalunya per demanar unitat d'acció als partits parlamentaris catalans davant una eventual sentència restrictiva del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya.
Un llibre d'En Xavier Renau.

El 28 de juny, a part de ser sant Ireneu, bisbe, és el dia de l'alliberament gai, lesbià, bisexual i transexual (GLBT, unes inicials que ja haurien de ser més familiars a la població). Sobre el tema, no em cal afegir res a l'apunt meu de fa just una any. Tots els dubtes d'una societat (ara planxem, ara arruguem...) es concreten aquests dies, per posar un exemple, en un anunci britànic de maionesa agosarat al presentar un petó entre dos homes i que ha estat immediatament retirat de la circulació.
A prop nostre, l'Associació per la Igualtat de Gais i Lesbianes de les Terres de l'Ebre ha concedit els seus premis "Riu de Llibertat" i "Riu d'Opressió". El primer, positiu, ha anat a parar al blocaire d'aquesta casa Emigdi Subirats ("Lletres Ebrenques"), al qual felicitem des d'aquí. El segon, negatiu, ha correspost al bisbe d'allà Xavier Salinas, per la conegudíssima posició de l'església sobre el tema. Quan baixaran del burro?

Visites als amics i
cercaviles diverses
Com és costum dels Gegants de Reus, els dies abans de la festa major i especialment la vigília, surten al carrer a voltar en cercavila. Acostumen a visitar llocs amics de tota la vila i son rebuts amb els braços oberts. És una satisfacció poder saludar els nostres estimats geganters i geganteres i els magnífics músics que fan ballar els gegants de la nostra ciutat de Reus.
Jo treballo en una empresa reusenca que la veritat, és que som de por. Avui de treballar, com si diguéssim, res de res. Els gegants han vingut a esmorzar amb naltros com cada any i ha estat una petita festa per a grans i petits. No ha faltat la teca i la ballaruca, i hem passat una estona molt divertida.
Enguany com a sorpresa ha vingut també la Mulassa de Reus, que per primer cop ens ha visitat i ha pogut ballar per a tots. Segons ens ha informat el cap de colla dels geganters, el Sr. Eduard Ortiz, la parella de gegants Japonesos estava sent reparada i adequada per a la sortida de completes, per aquest motiu ha sortit la Mulassa que no acostuma a voltar tant com els gegants Vitxet i Vitxeta, i la parella de Negres que han vingut aquest matí a visitar-nos.
Generosament els geganters ens deixen fer ballar els gegants al ritme de les gralles i el timbal. Avui tothom que s'ha vist en pic de posar-se a sota les faldilles ha tingut la seva oportunitat. Jo encara recordo fa una colla d'anys, fent ballar per primera vegada l'emblemàtica Vitxeta al mig del carrer. Vaig sortir de sota la geganta amb els ulls molls i les cames que em tremolaven de l'emoció i especial satisfacció de donar vida a un dels elements més estimat pels reusencs.
Hi ha hagut oportunitat de fer bones fotos que ens recordaran una jornada memorable viscuda amb tota la meva família laboral.
Visca els Geganters de Reus !!!! - Visca la Festa Major de Reus !!!!
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA
Lo Consueta de Reus.
Pots núm. 815
• SANT PERE - 2008
• FESTA MAJOR DE REUS
← Demà és la diada de Sant Pere.
← Cliqueu per consultar tot el programa.

que no podia ser tant ¿com ens volen fer creure?:
http://www.directe.cat/punt-de-mira/la-veritat-de-la-placa-colon-8116

EL DIARI DE JOHN STUART MILL (Els Rastres del Sentit)