Un dia, de sobte, t'encontres amb els dos nous temes de dos de les mes grans bandes de tots els temps, i no saps el que posar. Metallica torna al seu so, al de tota la vida, i AC/DC continua amb el que millor sap fer!
Ara a esperar a que traguen els discos. Quin meravellós any ens espera, amb les gires de Metallica i AC/DC!
Com a nota curiosa d'avui: la detenció del blogger que va penjar les noves cançons de Guns N Roses, del seu (tal vegada algún dia) nou àlbum Chinese Democracy. Podeu llegir la notícia ací.
Les vacances serveixen - teòricament - no per deixar de mirar sinó per elevar la mirada. Per veure el bosc més enllà dels arbres més propers que ens l'amaguen. I hom ja no sap si és més real l'arbre amb el que conviu tot l'any o el bosc que albira durant quinze dies. I aquests quinze dies, des de la distància a la immediatesa, he vist la política catalana com l'exercici racional - benintencionat i voluntarista - de canalitzar la impotència nacional.

De sobte un blocaire resta en silenci de bloc i no
l’actualitza. L’últim post penjat passa de ser una ma estesa vers el següent a
ser a un interrogant sobre la continuitat. L’ultima data escrita s’allunya a la
velocitat d’un dia per dia, allunyant el retorn un any per dia en el compte intern
de qui cada dia el llegeix. Existim mentre actualitzem, d’una manera regular,
perquè tenim l’existència lligada a la presència.
Hi ha blocs truncats sense avis previ ni ambaixada,
tallats en sec, com una rasa oberta de nit, abandonats en el silenci del res a
dir. Darrera els silencis que hi ha ?
Desaparegudes il·lusions truncades?
Esgotament creatiu, temàtic?
Problemes domèstics?
Atzucacs,finals de carrera, fulls girats?
He rebut un mail amb aquest vídeo de regal. Tot un detall per part de Cristián Warnken, que contracorrent, des de la seva Xile, porta ja més de 12 anys fent el millor programa de televisió del món: Una belleza nueva. Per aquest mític espai hi passen els pensadors més destacats d'arreu. Les converses que s'estableixen entre Warnken i els invitats contrasten amb la frivolitat que impera en la televisió d'avui.

Cinturó vermell (Redbelt / Cinturón rojo), de David Mamet
(..) aquesta petita odissea en forma de film "noir", sobre un professor d'aquell esport —jiu-jitsu— que es veu introduït involuntàriament en un diabòlic joc de miralls, resulta ser una pel·lícula apassionant encara que també sigui una obra menor (Carlos Losilla, Avui)
(..) no és més que un film d’arts marcials amb ínfules de transcendència, un thriller aspre, violent, com els dels setanta, però sense l’amargor que destil·la un món en descomposició (Antonio José Navarro , Time Out Barcelona)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Alice Braga i Ciwetel Ejiofor, a Cinturó vermell, de David Mamet

De tornada de les terres del nord d'Europa amb un bon grapat d'imatges.
La farsa d'ICV, un altre interessant article de Ramon Tramosa.

De petit, jo tenia esperit olímpic. Gràcies a un llibre regalat per la Caja de Ahorros Comarcal de Manlleu (llavors es deia així) l’any 1976, vaig saber ben aviat qui eren Paavo Nurmi, Ville Ritola, Jim Thorpe o Fanny Blankers-Koen. Després, ja per la tele, van venir Lasse Viren, Sebastian Coe, Carl Lewis, Matt Biondi, etc. Però va arribar Barcelona 92 i aquell espectacle esportiu internacional tan elegant es va transformar de cop i volta en un "nacional-olimpisme monàrquico-espanyol" que ho va envair tot. Passats setze anys encara som allà mateix, amb l’afegit que ara els periodistes són més vulgars (¡Qué pasada!, ¡toma ya!, ¡a por eeeeellos!), més analfabets i més tramposos (és en diferit i diuen que és en directe). Ja és completament impossible veure amb tranquil·litat una jornada d’atletisme, de natació o de gimnàstica (els tres esports reis dels Jocs), perquè les interrupcions publicitàries són contínues, o perquè han de fer un partit de futbol entre Brasil i Madagascar (suposo que per contemplar la hiperdecadència de Ronaldinho), o perquè han d’anar ràpidament al tatami perquè una judoka espanyola comença a fer repesca, o perquè Rafa Nadal (sempre ell: és omnipresent) juga un partit de vuitens. En fi, depriment. He acabat no veient gairebé res. Adéu als Jocs Olímpics.