Esteve Llobet, t’has aixecat amb el cap que et feia un maler. Era com si tenguessis un eixam d’abelles ferotges que es dedicassin a clavar l’agulló amb cura en cadascuna de les neurones que s’acabaven de despertar. Poques neuronetes, digueres, i et posares a riure.
(...)
La forma lluitadora de defensar una idea de Ana Maria Moix, la circumvolució clara i estricta de Carme Riera, el to patriarcal, ferm i irònic de Josep Maria Castellet, l'impetuositat autobiogràfica de Marta Pessarodona, les fitxes acurades i sàvies de Cèlia Riba, l'escriptor sobre el polític de César Antonio Molina, la paraula esmolada i inventiva de J. C. Llop, la bellesa professoral de la lliçó de Perfecto Cuadrado, la defensa de les oblidades de la història de Maria Payeras, la càrrega autobiogràfica i referencial de Camilo José Cela Conde, el savoir faire tan subtil com dens d'Emili Manzano, la bonhomia i l'oralitat desfermada de Baltasar Porcel, la rotundiat en el judici de Jaume Vallcorba, etc.