L'escenografia em fa sentir que quan diuen "a por ellos!" Ellos també som nosaltres.
El malson s’ha fet
realitat, res a dir, encara que penso que ara seria un bon moment per
reflexionar amb tranquil·litat, sense posar-nos nerviosos, i posar el nostre
punt de mira en el lloc adequat, ho dic sobretot perquè ja començaria a ser
hora de llençar l’autoengany a les escombraries.
Hem de ser honestos i
valents, Catalunya no està més espanyolitzada avui que fa 2 anys, n’està igual,
i hem de dir sense complexos que el nostre model d’integració és i ha estat un
fracàs, i tots els agents polítics i socials en són responsables, i en són per
voler enganyar-nos durant tant temps, i per manca de voluntat, només pendents
de les seves prebendes i negocis personals, i no us penseu que m’equivoco al
voler associar la victòria d’Espanya a manca d’integració, perquè bona part d’aquets
crits d’Espanya van acompanyats de crits contra Catalunya, no és cap secret que
hi havia molta gent amb molta ràbia acumulada.
També em pregunto, el
perquè de demanar millor finançament i tenir millors serveis socials, millor
educació i sanitat, per aquesta gent ? cal ?
Sembla cínic aquest
argument, però portem 30 anys intentant integrar aquesta gent al nostre
projecte comú, amb peixos als coves, amb pluges fines, demanant més bones
escoles, més bona sanitat, i en aquets moments que escric això sota casa meva
sento cridar uns energúmens de forma insultant.
El més curiós, és
aquesta gent mai es queixa del mal model de finançament que tenim, i del mal
funcionament de l’escola, del fracàs escolar i del augment espectacular del
consum de cocaïna i drogues de síntesi, i que tenim un país cada vegada més
desballestat.
Algú o tots ens haurem
de repensar moltes coses.

Em considero roig, ideològicament roig (per les connotacions que s'entenen al pronunciar aquest mot). Però els espanyols, fins i tot els més 'blaveros', s'han apoderat d'aquest adjectiu (somos rojos) i avui estan contentíssims. Jo, contràriament, em sento ferit. Avui hem perdut. Repeteixo el que vaig escriure a l'anterior post: mentre ens impedeixin competir a nosaltres també (en bona part -o totalment- els catalans no ho podem fer com a tals per culpa seva) no puc estar content pels seus èxits.
"Oh, és que jo vull que guanyi la selecció espanyola pels jugadors", ens hem hagut de sentir aquests dies. I és que, nosaltres ens trenquem la cara per la causa i ells es poden vendre tranquil·lament per un títol esportiu, personal, col·lectiu... digueu-li com vulgueu! També necessitem esportistes professionals compromesos, fins llavors, ho tenim magre. (hi ha més...)

Ara que Espanya ha guanyat l'Eurocopa i que la meva ciutat és plena de petards i de crits a favor de la selecció espanyola, convé que ens aturem un moment i reflexionem. Ens toca lluitar contra un enemic molt poderòs: no només perquè és un estat, sinó perquè els resorts d'aquest estat (televisions, ràdios, premsa, institucions espanyoles...) són molt forts i tenen poder de seducció davant les masses. Nosaltres anem contra corrent i lluitar contra tot això és duríssim, perquè té a veure amb la vida quotidiana de cadascú (amb els companys de feina, amb els veïns, amb els amics fins i tot) i revelar-te contra la marea imperant és complicat i et fa tenir contradiccions. Però no és el moment de defallir: sabem que tenim la raó i que algun dia tot això serà vist com un moment estrany del passat, però completament superat. Sabem que algun dia veurem Catalunya independent i la selecció que farà vibrar la gent del meu país serà la nostra i no la d'ells. Ànims!

Ja ho deia la vespra de Sant Joan: m'agrada, i molt l'olor de pólvora. I ha estat acabar el partit i que al meu carrer es tornaren tots bojos.
Una traca de punta a punta pràcticament, que ha inundat de flaire tota la casa.
I encara continuen. Em sembla que és el carrer de Barcelona amb més pólvora en una setmana.

En Dani em ve, aquest matí de diumenge, tot amoïnat per l’exhibició de banderes, samarretes, i cridòria. I pel fet que molts catalans, ben legítimament, en comparteixin símbols, pertinença i se n’enorgulleixin (...)
Això de les identitats és una cosa complicada. Molts ho haurem viscut aquestos dies en parlar de l'eurocopa de futbol. Els espanyols, que finalment han guanyat, són incapaços d'entendre que hi hagi gent que no s'identifiqui amb el seu projecte nacional i la seua selecció. Si no ets espanyol et veuen anti-espanyol: una malaltia que es cura viatjant..
En el programa de ràdio "Versió Rac 1" , emès recentment, i que presenta cada tarda Toni Clapés, el veterà periodista-locutor va demanar als radiooients que volguessin intervenir en el programa, la seva explicació a prop del número d'hores que feien diariament a la feina...