Hi ha frases mítiques, com aquell 'jo d'amics ja en tinc', pronunciat un gran dia a una encara millor hora. Ahir els Anímic es van autorregalar i ens van autorregalar, un concert amb amics, perquè ells, d'amics, ja en tenen (bis). Per fer d'una cita quelcom especial, tot hi ajuda –era en el marc d'aquells que diuen gestionar les músiques dificils, Indigestió–. Val a dir –ja de bon començament– que era en un lloc acollidor, el claustre de Sant Agustí –al molt-modern barri del Born barceloní–, i que van aconseguir omplir l'espai –moure la gent el diumenge al vespre, és tot un repte–.
D'acord, jo tinc una estima –carinyo, que mola més– especial a aquesta banda, ja ho haureu llegit, però suposo que també sabreu que no és un grup per qualsevol dia a qualsevol hora. I quan els alstres es posen en l'ordre corresponent, submergir-se en els seus concerts, és un petit plaer... Sí, durant prop de dues hores, vaig desconnectar del món. Vaja, que jo d'amics ja vaig servida, però... sabeu quins van ser els amics dels Anímic?
[Gran fotografia feta pel Carles Rodríguez fa un parell d'anys al wàter de la casa que aquests senyors comparteixen als peus de Montserrat; falta el bateria, però en aquelles èpoques ell estava amagat dins la banyera...]
