
Dins d'Espanya Catalunya no serà mai mestressa de si mateixa per això
«el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent.
Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni
decideix res. I si vol fer-ho, primer cal ser amo del seu propi destí.
Tan difícil és dir les coses pel seu nom?
Quin mal existeix a exigir la llibertat ?»

Han quedat esborrats del mapa els laboristes britànics a Gal·les i a Anglaterra. Sense Blair s'enfonsen com un titànic i els conservadors guanyen fins i tot a Londres. A Itàlia també hi ha hagut un canvi polític considerable amb Berlusconi al cap davant. Roma ha caigut en mans de la "dreta post-feixista" com agrada anomenar aquí al nou alcalde Gianni Alemanno. Davant de situacions que l'electorat considera de mal govern, de mala gestió, l'alternança es converteix en el millor remei. D'aquí uns anys tant a Itàlia com a Anglaterra els partits que ara han passat a l'oposició és molt probable que tornin a governar. Això passa arreu? A gairabé bé tot arreu, però a Catalunya no. A Catalunya a les eleccions espanyoles sempre guanya el mateix: el PSOE. Sempre! Tant és com hagin governat (fatal), què prometin (l'oro i el moro) i qui presentin (Mr. Bean). La prova descarada la tenim en les últimes eleccions. El PSOE, versió PSC -que no s'enfadin- és el nostre PRI mexicà. Sempre gràcies a la sàbia voluntat popular. Catalunya i Mèxic dos països agermanats, miembros de la comunidad hispanohablante...
(foto: Gordon Brown i la seva dona Sarah després de votar)

L’any 1911, Pedro Sucias, prevere nascut a Énguera, va publicar al periòdic El Heraldo de Játiva l’article Has quedat com Camot. En aquest article, Sucias ens dóna notícia d’aquest personatge que forma part de l’imaginari popular valencià. Al blog Cucarella, ja hi vaig donar notícia: Els habitants de l’idioma: Camot. Ara publique ací l’article sencer de Pedro Sucias, que he traduït al català. [continua]

Al telenotícies no n'han dit res. Entre ahir divendres al vespre i la matinada d'aquest dissabte un huracà (o cicló o tornado, no sé quin és el mot precís) ha devastat Rangoon, l'antiga capital i la ciutat més poblada de Birmània.
Tan de bo a Esquerra Republicana de Catalunya hi guanyi Carretero!
i tan de bo hi faci una política independentista de veritat! trencadora de veritat amb tot allò amb que s'ha de trencar, primer de tot amb els barrots mentals i amb Espanya.
Independència ja! Carretero ja! Tan de bo!
----------------
2028 raons per votar Carretero
Tothom qui conegui en Puigcercós, ni que sigui superficialment, sap que és un individu a qui li agrada marcar paquet.
Jo pensava que l'edat li hauria moderat aquests instints baixos, però
ara constato que no. El conec aproximadament des del 1985, any amunt
any avall, quan tots dos militàvem a la gloriosa Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitats (AEIU), ell a l'Autònoma i jo a la de Barcelona, però. Després els nostres camins es van allunyar i jo vaig muntar el Bloc d'Estudiants Independentistes
(BEI), organització que, per cert, acabaria rellevant la veterana AEIU,
com a referent de l'independentisme universitari. Però bé, deixem-ho
córrer. Si no vaig errat, i tinc la certesa que no, la darrera vegada
que parlàrem va ser en un acte del Club FNEC
- paradoxes de la vida, el gran adversari del BEI-, en un hotel del
centre de Barcelona, on naturalment, ell anava de convidat. Deuria ser
el 2005, quan ERC encara defensava el vot nul crític o no sé quina
peregrina posició. Recordo el detall, perquè durant el debat, va
intervenir un dels comensals dient que si calia votar nul, doncs es
votava nul, i punt. Fet que va ser rebut pel convidat amb una expressió
de satisfacció i complicitat d'orella a orella. Naturalment, a l'hora
de repartir càrrecs en el segon tripartit, aquest comensal tan
disciplinat i obedient, talment fos un escolta, li va tocar festa
grossa i ara és un dels kapos més kapos del Departament de Cultura. La
conversa entre en Puigcercós i una servidora va ser lleugerament més
llarga, però no gaire més que les de Bush i ZP.
Però
el més rellevant és que va ser als lavabos, i més concretament tot
pixant els dos (sí, els déus també pixen). I en Puigcercós que pot ser
moltes coses, però no idiota, em va dir que li estranyava la meva
presència en un acte de la FNEC, i jo vaig replicar amb una resposta
estúpida perquè no volia desvetllar la veritable raó de la meva
presència -que era cobrar un deute, que per cert encara em deu, d'un
destacadíssim antic dirigent fenequista, i és que encara tinc una certa
prevenció moral i ètica que m'impedeix trencar cames. I per això em va
com em va, moltes vegades.
Vull dir en definitiva, i disculpeu
pel rotllo que us acabo de clavar, que encara que des de la distància,
sé que al noi de Ripoll, li agrada i molt fardar, marcar paquet. Tal
vegada sigui una reacció psicològica del tio de poble que arriba a la
ciutat i s'ha de fer respectar dient que ell la té més llarga. Vés a
saber. Però el fet de presentar 2028 avals, em confirma que en Putxi
continua com fa més de vint anys, necessitat de marcar paquet, de
refermar-se psicològicament perquè no se li vegin les febleses. De fet,
aquesta és la clau de la qüestió. Si el reglament de marres diu que se
n'han de presentar 507, a què cony treu cap presentar-ne 2028? Doncs
realment a un autèntic estat de pànic, i sobretot a un intent
d'impressionar a la militància, per tal que el vegin com el cavall
guanyador abans de la cursa i apostin per ell. Una voluntat, aquesta,
per cert, que diu molt poc de la consideració que els cervellets de la
seva campanya tenen del tarannà de la pròpia militància, atès que els
pren per covards o messells.
I
és que presentar 2028 avals només és una operació d'imatge, però d'una
imatge que pot anar en contra de qui la projecta. És pur
exhibicionisme, com el del tio de la gavardina que espera a la sortida
de l'escola de monges a veure si espanta les nenes. És en altres
paraules, un exercici de prepotència, de fatxenderia que pretén
condicionar la cursa abans que aquesta s'iniciï. De fet, per als
militants amb una formació política sòlida i republicana, aquest acte
de maximalisme sense solta ni volta, provocarà rebuig o bé tristesa.
Precisament
en Carretero representa, si més no és el que penso, i això que amb ell
només he parlat una vegada, i escassament uns pocs minuts, tot el
contrari. Enfront el maximalisme, la desproporció, la desmesura de
l'un, trobem el minimalisme, el seny i la coherència de l'altre.
Enfront els fogots testiculars d'aquell, la tranquil.litat i la bona
feina d'aquest. Vaja, en una paraula, que no hi ha color.
No
m'ha estranyat, en conseqüència, i m'ha alegrat moltíssim, l'enquesta
que m'acaba d'enviar el Manel. Es tracta d'una enquesta publicada en el
Tribuna Catalana, i que
deixa les coses clares. És un retrat del que, espero, serà el resultat
final de tota aquesta moguda. Tanmateix, no s'hi val a badar. No ens
podem permetre cap treva, ni descans. Cal anar fins a la cuina i
guanyar de la manera més contundent possible. I llavors, un cop
victoriosos, oferir al noi de Ripoll una mica de bromur. Així sia!
--
Enviat per Josep a josepsort el 4/30/2008 10:34:00 PM
Cercava una foto d'una somereta per il·lustrar el lliurament de demà d'Una altra vida...

MOTS PRENYS
Estic esbraonat de les cordes vocals i de les altres.
Arrib de Palafolls via aeroport del Prat.
Qui diu que les dates d'entreponts són tranquil·les als aeroports i a les autopistes de pagament?
Vaig partir ahir via aeroport de Son Sant Joan. Quan era devers el Coll d'en Rebassa un pensament inquietant em travessà pel parabrisa. Els avions cauen. El vaig decantar com si fos un mosquitó insidiós. Arrib al taulell de Air Europa i allà comença la preregrinació. Vol clausurat. Motiu: un motor de l'avió romput. Sortida definitivament ajornada. Ens fitxen en una fila inacabable entre nervis i esperes. Ens diuen que ens passen a un vol de ClikAir que surt devers les sis tocades. Arribaré tard a Palafolls. Emperò l'avió no caurà. El que hagués pogut caure era l'altre. Un calvari de pelegrinatges i esperes llargues per mor de la mala organització d'Air Europa. A la fi al taulell de ClikAir em donen una targeta d'embarcament. Aquest avió no caurà emperò em costarà arribar d'hora a Palafolls. Telefon al meu contacte, Pitu, i li explic la feta. A la porta D 84 m'assec, agaf el diari i em qued adormit entre la gent. Quan em despert no hi ha ningú. Peg corereguda cap al taulell i m'agafen pels pèls. Arrib el darrer al meu seient. Perd una bufanda verda que estimava. Vol xafogós. Mallorca entelada de calitja blanca. El mar blanc. Barcelona blanca. Agaf un taxi cap a l'Espai Mallorca. Arrib d'hora. Quan vaig cap a Edicions 62 em trob, cop en sec, l'amic P. R. i ens abraçam molta d'estona. L'editorial tancada. Torn a l'Espai Mallorca i m'espera Mireia, companya de Pitu. Tot va a càmera lenta. Pitu no arriba. Màrius Sampere ens espera a ca seva vora el passeig Maragall. Pitu, professor de literatura i un dels organitzadors de Palafolls paraules prenyades. Ens posam a travessar una Barcelona en obres i semàfors i molt de trànsit. Recollim Marius Sampere i la seva dona. Partim cap a Palafolls. El viatge és una meravella. Amb Marius preparam l'ordre i el ritu del recital. El viatge per l'autopista de la costa em fa veure que els constructors del Principat fan els mateixos desastres que els d'aquí. Màrius és un conversador generós i intel·ligent. Fem una discreta bugada de xafarderies literàries quasi sense noms propis. Des dels nostres miradors, tan allunyats de temps i escriptures, ens entenem. Això forma part del prodigi que constitueix el material d'aquest viatge poètic amb satoris quotidians. Arribam a les deu menys deu de la nit a Palafolls. L'acte comença a les deu. Ens fem un a canya a un bar en què no venen tabac. Hi ha amics N., P., que ens encoratgen. La sala plena. Un públic biodiversíssim. Alegria! S'apaguen els llums. Es projecta un DVD on un deïdor italià de la Comèdia del Dant en llegeix un fragment. Bon aperitiu per esmolar la garrova.
(...)

Hores d'ara la major part dels "coloniers i colonieres" ja deuen estar dormint. Han estat tres dies molt intensos. Avui quant mares i pares els hem anat a buscar estaven en plena "guerra de bombardes" deu n'hi do que bruts que anàven, be millor que enfarinats anàven. Veurel's tan bruts és la prova que s'ho han passat be, ja us explicaran l'anada nocturna a la platja o la discoteca....Ara a descansar que dilluns cal tornar a escola. Gràcies Isabel, Josep M., Mercè, Susanna, Imma.