
La lluna és un interrogant, avui, prim i escolat. Com una falç de ferro lluenta i magre, blanquíssima.
Es demana per què el crepuscle taronja ha tornat color de sang? Primer vermella, després morada i negra, com el no-res, quallada, pudenta com una nafra, com un retret infinit...
Per què les buguenvíl·lees es moren arraconades a les voravies, com un presagi aterridor, de set ?
Per què hi ha més avions que ocells, creuant el cel, trencant la barrera del sò, portadors de dissort, eixordadors?
I allò que més la inquieta, es demana per què encara hi ha homes que maten a les dones?
I fa aquesta calor apegalosa que no deixa veure-hi clar, ni amb els ulls ni amb l'ànima, i fa aquesta basarda i aquesta mesquinesa que s'escampa com una taca de petroli, la mort eixint de les entranyes de la terra.
«Aconformem-nos amb este bon senyor no mos en
vinga un altre pitjor», aconsella la dita popular. Sí, ja sabem que la
filosofia popular té bona cosa d’exemples de tarannà convervador, per no dir
reaccionari, i aquest en seria un. Tanmateix, ara serà il·lustratiu de
determinades situacions que posen de manifest que el pitjor enemic del català
no és sovint qui està enfront de la trinxera, sinó a la mateixa rereguarda
nostra.
Aconformem-nos amb este bon senyor, doncs, si
ara parlem del periòdic AVUI. En el temps en què va ser-ne director el valencià
Vicent Sanchis, als valencians que no érem del seu club selecte d'intel·lectuals orgànics ens
costava déu i ajuda publicar ni que fóra una carta al director. I de notícies,
ben poques. Seria per censura o per sectarisme? O una cosa era conseqüència de l'altra? Avui Vicent Sanchis ja no és director, i el senyor que l’ha
substituït és encara pitjor. El club selecte de valencians que hi escriuen
continua sent el mateix, però: són pocs i escriuen en freqüències llargues. I són d'idees beneïdes. Perquè hi
ha idees nacionals que fins i tot a ca l’AVUI produeixen desassossec. Sobretot si les expressem valencians. D’independentistes
dels Països Catalans, n’hi trobareu ben pocs escrits, per no dir-ne cap.
On hem eixit perdent més els valencians és al
suplement de llibres i cultura. A l’època de David Castillo, la producció
literària valenciana, tot i no ser la que li correspondria, hi apareixia amb certa
regularitat. Ara, al nou suplemenent de llibres i cultura la notícia de la
literatura en català del País Valencià ben bé ha desaparegut, o és purament
anecdòtica. Amb tot, és coherent amb l’abast informatiu del periòdic, que no
ultrapassa els espanyolíssims límits autonòmics. També és coherent amb la línia
que segueixen la majoria de mitjans escrits, com ara el suplement d’El Periòdico,
Són més evidències sobre la taula que proven
la impossibilitat de tenir una literatura catalana completa, potent. Falla, com
sempre, la consciència. Abunda el pensament regionalista, autonòmic, poruc i
capat! La literatura catalana com un tot només la pensem, perquè ens la creguem
sense complexos, uns pocs, i som a les trinxeres. Amb amics com els de l’AVUI o
BENZINA, a la literatura catalana no li calen enemics. Potser podríem fer servir
aquella sentència que Machado va proferir contra els seus compatriotes, i
fer-la bona nosaltres també contra els “nostres”: «Desprecian cuanto ignoran…».
Encara que el pecat dels nostres és més gros que el dels espanyols, puix que, al
capdavall, els compatriotes de Machado bandegen cultures que no consideren
pròpies perquè no ho són però la que els “nostres” ignoren i menyspreen és part
de la “seua”. Tant si volen com si no.

En el seu pas per el ministerio de Economia, de España, Francisco Cambó Batlle, va instaurar via decret, el seu propi aranzel, després alguns fan un paper de víctimes, sobre tots els Catalans, quan això només va ser la responsabilitat d'un Individu, que actuava d'acord amb els interessos que representava, que eren de caire proteccionista, molts Liberals es posicionaren contra l'Aranzel Cambó, per ser oposats per naturalesa pròpia liberal al proteccionisme, sense més preàmbuls pasem a definir-lo:

No tinc paraula!
Qui hagi llegit 048 Procés d'escriptura (afortunadament en deveu ser pocs) pensarà que sóc un caragirat: raó no n'hi mancarà!
En aquella entrada admetia temptacions de comprar i utilitzar un portàtil. Tot venia arran d'una ATURADA FORÇOSA!, solucionada amb força fortuna (053 Quan s'espatlla el PC (2): què fem?), exposava raons romanticoides per no fer l'adquisició.
Toco ferro! Fins aquest moment no hem tornat a tenir cap entrebanc informàtic de tanta importància. Però tot i això, us ho confesso, ja fa una temporada que vaig sucumbir a la temptació...
(...)
'A l'edat del metall més vil arribaren de sobte
totes les malvestats; sense fe, veritat ni vergonya,
les desplaçaren el frau, la mentida, la malfiança,
la violència i l'esbiaixat afany de riqueses.'
[…]
Sort que som de vancances, doncs, que és un temps que gairebé tot ho perdona, ho endolceix almenys, ho fa passar més fi, més polit i menys aspre; sens dubte fa anar avall avall el malson, l'aprofitament dels altres, l'abús, l'entoix, l'enveja veïna. Almenys els primers dies, que tenim tant de temps per anar paint, tants dies per davant per fer i desfer propòsits, somnis, reptes i aventures. Sort de l'estiu, de les vacances, perquè, en tot cas, el déu sobirà promet que hi haurà un altre poble ben diferent al d'abans i que sorgirà d'un prodigi.
Ai, no continue, no, que el xic em reclama perquè baixem a la fira, a cercar el millor desig, lúdic, de les nits a la fresca, en família. Deixe ara Júpiter i la seua dèria adormida damunt la taula, a veure què tragina per a més tard. Bones vacances i bon estiu.

(la sèrie comença aquí)
Continuo fullejant les velles llibretes abans de tornar-les al prestatge d'on les he rescatat. A cada pàgina un allau de records que, com les cireres, n'arroseguen d'altres. Ara recordo, per exemple, que en aquesta dèria meva per les coses del cel va tenir també un paper fonamental un programa que feien a la televisió i que, si no em falla la memòria, es deia "Misterios de la ciència". (n'hi ha més)

Ara que sembla que està "de moda" carregar contra el liberal Lluís Companys, per part de determinats elements no identificats, bé a continuació un detall en forma de report, en forma de declaracions, d'alguns missatges que "semblen" tenir alguna successió mediàtica
Juliol acabà amb una mort , agost ha començat amb un altre crim. Ella tenia només 24 anys, no és prou temps per a viure. L'assassí ha estat el seu company. El fet té sempre el mateix color i la mateixa víctima, la dona. És tan sols una notícia breu que es llegeix o escolta amb certa indiferència, al bloc es converteix en un lament impotent i en dol solidari i en denúncia incansable.
No, ahir la dona no havia estat morta pel company. La notícia ha estat desmentida; ho vaig creure i avui, al dia següent, rectifico el cóc i demano perdó a l'home acusat injustament. (Mai no havia denunciat una mort per violència de gènere que no hagués estat documentada veraçment, dins dels límits que les notícies ho permeten; i voldria seguir fent-ho d'aquesta manera).