Estàvem en plena celebració de Sant Joan, quan s’escampava un
nou manifest
dels expansionistes pancastellanistes que volen imposar la seva llengua al
nostre país. Quan me’n vaig assabentar, ja passada la nostra festa nacional, no
tenia clar si fer-ne cap menció o no, perquè són uns plastes i no mereixen que
els donem el protagonisme que cerquen, però ja n’he vistes tantes reaccions que
no me’n puc estar de fer el meu article sobre aquest exabrupte dels
colonialistes de sempre.
Llegir el manifest és fer un exercici que em provoca sensacions que es mouen entre el masoquisme (mereix tot un esforç arribar fins al final!) i la necessitat de no deixar sense resposta tanta mala bava vestida de pressumpta intel·lectualitat hispànica. Parteixen del reconeixement que el seu pronunciament no es deu a cap preocupació cultural, ja que no consideren que la seva llengua estigui en perill i la veuen més forta que mai, sinó d’una inquietud política: defineixen el seu idioma com a “llengua principal de comunicació democràtica”. En algun lloc que ara no trob he llegit un lament pels pobres alemanys, francesos i anglesos, que estan mancats d’aquest instrument principal de democràcia que és el castellà. Es d’agrair una mica de sinceritat, com a mínim ja sabem que parteixen dels plantejaments que el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno defineix sense embuts com a nacionalisme lingüístic.
I és que els seus fonaments són els que ja sabem, i com sempre es contradiuen a ells mateixos. Examinem-los un per un:
Primer diuen que totes les altres llengües oficials a l’Estat també són espanyoles i que mereixen protecció com a patrimoni compartit, però en cap cas es preocupen de definir quines mesures proposen ells per fer efectiva aquest protecció. Per ells açò és pura retòrica per quedar bé, perquè el que els interessa de veritat és LA SEVA llengua, i no la nostra, i per a la que reclamen la primacia sobre totes les altres, insistint en els valors universals intrínsecament democràtics que implica la llengua castellana i la seva cultura. Deu ser que les altres llengües i cultures representen valors dictatorials, d’imposició i de limitació. Aquests es devien creure aquelles paraules de l’actual rei Borbó que el castellà mai havia estat llengua d’imposició, sinó de trobada. Segur que el nostre exdirector general de política lingüicida, en Miquel Melià, que deia que demanar l’obligatorietat del català és com ser un terrorista hi deu estar d’acord, amb aquesta tropa. El món al revés!
El segon punt de partida també és dels bons, diuen que són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris ni menys encara les llengües. I de què parlam llavors? De drets de les persones o de complir la legalitat d’un territori? Perquè si el que pretenen és canviar la legalitat als Països Catalans per reconèixer uns drets dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en una llengua que no és la pròpia d’aquest país també ho podríem reconèixer a la resta de ciutadans de la Unió Europea, de la que formam part i en la que totes les llengües dels Estats membres són oficials a la Unió. I per què no també als magrebins, pakistenesos, xinesos...? També són persones no?
El tercer punt parteix precisament de la suposada imposició de la nostra llengua pròpia en l’ensenyament i l’administració. Com si a Castella no imposin el castellà i a França el francès. Però és clar, ells es pensen que com que el nostre país és una extensió de la Gran Castella, es pensen que la llengua de Castella aquí es troba a casa seva. I no senyor, el castellà aquí és una llengua imposada per la força de les armes, per la força de les dictadures militars i per la força d’una Constitució nacionalista, excloent i aprovada sota l’amenaça latent de l’exèrcit després de 40 anys de feixisme. Res més.
I finalment el punt quart, del que només cal destacar que els signants del manifest consideren que l’especial respecte i protecció que mereix la nostra llengua segons la seva Constitució és un objectiu que ja està complert sobradament i que no es pot emprar aquesta disposició per evitar que els monolingües en castellà hagin de deixar de ser monolingües. És clar, els bilingües hem de ser els catalanoparlants, no els castellanoparlants, però açò no és imposició no, que va, forma part de la naturalesa pròpia dels colonitzats...
I a continuació vénen les seves peticions, que reconeixen que haurien d’exigir canvis a la Constitució i els Estatutets colonials. Quina barra que tenen!
Primer, que el castellà sigui considerat "llengua comuna i oficial en tot el territori nacional", essent l’única la comprensió de la qual es pot suposar a qualsevol efecte a tots els ciutadans. Però no havíem quedat que els territoris no tenen drets? I ara van i parlen de no sé quin territori de no sé quina nació per aconseguir els seus fins expansionistes. I per rematar-ho demanen que el castellà sigui l’única llengua que es pot suposar als ciutadans. Sona com allò de què tothom serà innocent mentre no es demostri el contrari, és a dir, que ningú és culpable fins que no es demostri. Una manera molt fina de fer una analogia entre ser culpable i ser catalanoparlant. Haurem de parlar de la pressumpció de castellanitat?
En segon i tercer lloc, demanen que la llengua pròpia del nostre país no pugui ser vehicular de l’ensenyament per no perjudicar els castellanoparlants que vulguin ignorar l’idioma de les colònies on viuen. Es diu que els funcionaris de l’Administració no necessàriament han de conèixer tots la nostra llengua, només que n’hi hagi uns quants que estiguin capacitats. I que el coneixement de la llengua imperial quedi garantit, com si ara no ho estigui.
Quatre, que la rotulació dels edificis, de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania sigui com a molt bilingüe, però mai només en la llengua pròpia. És a dir que si només és en la llengua de Castella no passa res. Que no se’ns acudeixi demanar com ara que els edificis estatals al nostre país estiguin també en la nostra llengua, tal com haurien de fer per complir la llei actual i que no compleixen. Així també els policies ens podrien obligar a parlar en la seva llengua sense haver de patir la humiliació de ser denunciats, pobres al·lots, que estan en el seu propi imperi!
I cinc, imposició del castellà als nostres representants polítics tant autonòmics com estatals, no fos cas que algun dia s'hagi de reconèixer l'ús del català al Senat o el Congrés. I açò que deien que les llengües no s'han d'imposar!
Entre els suports al pronunciament d'aquests intel·lectualoides destaca l'adhesió de Telecinco, que si bé era una cadena que no em mirava mai, m'acaben de convèncer perquè em sumi a l'allau de persones que ja la dessintonitzen definitivament del seu televisor. Mirau si no els comentaris a la nota de la cadena. Sobre aquesta cadena es queixa en Josep M. Garcia i Pérez, que reclama que ja n'hi ha prou. Més recentment també és ben significativa l'adhesió de l'expresident del Tribunal Constitucional, Jiménez de Parga, que segueix en la seva línia de sempre.
Llegir el manifest és fer un exercici que em provoca sensacions que es mouen entre el masoquisme (mereix tot un esforç arribar fins al final!) i la necessitat de no deixar sense resposta tanta mala bava vestida de pressumpta intel·lectualitat hispànica. Parteixen del reconeixement que el seu pronunciament no es deu a cap preocupació cultural, ja que no consideren que la seva llengua estigui en perill i la veuen més forta que mai, sinó d’una inquietud política: defineixen el seu idioma com a “llengua principal de comunicació democràtica”. En algun lloc que ara no trob he llegit un lament pels pobres alemanys, francesos i anglesos, que estan mancats d’aquest instrument principal de democràcia que és el castellà. Es d’agrair una mica de sinceritat, com a mínim ja sabem que parteixen dels plantejaments que el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno defineix sense embuts com a nacionalisme lingüístic.
I és que els seus fonaments són els que ja sabem, i com sempre es contradiuen a ells mateixos. Examinem-los un per un:
Primer diuen que totes les altres llengües oficials a l’Estat també són espanyoles i que mereixen protecció com a patrimoni compartit, però en cap cas es preocupen de definir quines mesures proposen ells per fer efectiva aquest protecció. Per ells açò és pura retòrica per quedar bé, perquè el que els interessa de veritat és LA SEVA llengua, i no la nostra, i per a la que reclamen la primacia sobre totes les altres, insistint en els valors universals intrínsecament democràtics que implica la llengua castellana i la seva cultura. Deu ser que les altres llengües i cultures representen valors dictatorials, d’imposició i de limitació. Aquests es devien creure aquelles paraules de l’actual rei Borbó que el castellà mai havia estat llengua d’imposició, sinó de trobada. Segur que el nostre exdirector general de política lingüicida, en Miquel Melià, que deia que demanar l’obligatorietat del català és com ser un terrorista hi deu estar d’acord, amb aquesta tropa. El món al revés!
El segon punt de partida també és dels bons, diuen que són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris ni menys encara les llengües. I de què parlam llavors? De drets de les persones o de complir la legalitat d’un territori? Perquè si el que pretenen és canviar la legalitat als Països Catalans per reconèixer uns drets dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en una llengua que no és la pròpia d’aquest país també ho podríem reconèixer a la resta de ciutadans de la Unió Europea, de la que formam part i en la que totes les llengües dels Estats membres són oficials a la Unió. I per què no també als magrebins, pakistenesos, xinesos...? També són persones no?
El tercer punt parteix precisament de la suposada imposició de la nostra llengua pròpia en l’ensenyament i l’administració. Com si a Castella no imposin el castellà i a França el francès. Però és clar, ells es pensen que com que el nostre país és una extensió de la Gran Castella, es pensen que la llengua de Castella aquí es troba a casa seva. I no senyor, el castellà aquí és una llengua imposada per la força de les armes, per la força de les dictadures militars i per la força d’una Constitució nacionalista, excloent i aprovada sota l’amenaça latent de l’exèrcit després de 40 anys de feixisme. Res més.
I finalment el punt quart, del que només cal destacar que els signants del manifest consideren que l’especial respecte i protecció que mereix la nostra llengua segons la seva Constitució és un objectiu que ja està complert sobradament i que no es pot emprar aquesta disposició per evitar que els monolingües en castellà hagin de deixar de ser monolingües. És clar, els bilingües hem de ser els catalanoparlants, no els castellanoparlants, però açò no és imposició no, que va, forma part de la naturalesa pròpia dels colonitzats...
I a continuació vénen les seves peticions, que reconeixen que haurien d’exigir canvis a la Constitució i els Estatutets colonials. Quina barra que tenen!
Primer, que el castellà sigui considerat "llengua comuna i oficial en tot el territori nacional", essent l’única la comprensió de la qual es pot suposar a qualsevol efecte a tots els ciutadans. Però no havíem quedat que els territoris no tenen drets? I ara van i parlen de no sé quin territori de no sé quina nació per aconseguir els seus fins expansionistes. I per rematar-ho demanen que el castellà sigui l’única llengua que es pot suposar als ciutadans. Sona com allò de què tothom serà innocent mentre no es demostri el contrari, és a dir, que ningú és culpable fins que no es demostri. Una manera molt fina de fer una analogia entre ser culpable i ser catalanoparlant. Haurem de parlar de la pressumpció de castellanitat?
En segon i tercer lloc, demanen que la llengua pròpia del nostre país no pugui ser vehicular de l’ensenyament per no perjudicar els castellanoparlants que vulguin ignorar l’idioma de les colònies on viuen. Es diu que els funcionaris de l’Administració no necessàriament han de conèixer tots la nostra llengua, només que n’hi hagi uns quants que estiguin capacitats. I que el coneixement de la llengua imperial quedi garantit, com si ara no ho estigui.
Quatre, que la rotulació dels edificis, de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania sigui com a molt bilingüe, però mai només en la llengua pròpia. És a dir que si només és en la llengua de Castella no passa res. Que no se’ns acudeixi demanar com ara que els edificis estatals al nostre país estiguin també en la nostra llengua, tal com haurien de fer per complir la llei actual i que no compleixen. Així també els policies ens podrien obligar a parlar en la seva llengua sense haver de patir la humiliació de ser denunciats, pobres al·lots, que estan en el seu propi imperi!
I cinc, imposició del castellà als nostres representants polítics tant autonòmics com estatals, no fos cas que algun dia s'hagi de reconèixer l'ús del català al Senat o el Congrés. I açò que deien que les llengües no s'han d'imposar!
Entre els suports al pronunciament d'aquests intel·lectualoides destaca l'adhesió de Telecinco, que si bé era una cadena que no em mirava mai, m'acaben de convèncer perquè em sumi a l'allau de persones que ja la dessintonitzen definitivament del seu televisor. Mirau si no els comentaris a la nota de la cadena. Sobre aquesta cadena es queixa en Josep M. Garcia i Pérez, que reclama que ja n'hi ha prou. Més recentment també és ben significativa l'adhesió de l'expresident del Tribunal Constitucional, Jiménez de Parga, que segueix en la seva línia de sempre.
Dels articles d'aquesta nova
ofensiva de la Yihad Hispànica també en destac Preparem el camí per fer
respectar el català, d'en Josep Pinyol, l'article d'en Toni Cucarella al seu
bloc Tirant a
fotre, A
carn, d'en Quim Torra, dos articles d'en Gabriel Bibiloni (Misèria intel·lectual i Les reaccions al manifest), un altre
d'en Josep M. Quintana (Només ens
queda la insubmissió), Ronya d'Enric Morera, A propòsit
del manifest de Lo Joan, o Deixeu-me
ser (moderadament) positiva de na Maite Salord.
