Cercador per data
Lletra a L.
Quan et conten una història pots fer dues coses: creure-te-la o no però això no depèn tant del narrador sinó com de les ganes que tens de sentir-la, que és com dir de creure-te-la, i així fou que quan F. li va dir a L. tot just acabant de coneixer-la que era una persona ocupadíssima i que arran d'uns pares majors havia de fer-se càrrec de quasi tot ella no va estranyar-se que el seu festeig fora d'un calendari dispers, format per dies solts i caps de setmana alterns i de tres en tres, o de quatre en quatre, depenent si havia de tindre al xiquet, F. era divorciat, o tindre cura d'aqueixos pares majors. Però la bona voluntat per parar-se tot ho guareix i així al cap d'uns pocs mesos decidiren casar-se, malgrat que ella només tenia el dibuix pintat d'una família en la llunyania i una feina que l'obligava a viatjar molt.
Grà cies a Sà piens, a ICV, a El PaÃs i al Corriere della Sera
En el camí que mena cap a l’objectiu de posar les coses a lloc, sobretot el cos del meu avi matern que Franco va robar en el seu moment a la meva família, no hauria imaginat mai que pogués rebre tants suports decisius. Deu ser que el nostre és un país massa acostumat a les esperes llargues i a les realitzacions gairebé impossibles dels desitjos més legítims. Però des del moment que la revista Sàpiens –gràcies a la qual a finals d’abril vaig saber que el cos del meu avi es troba al Valle de los Caidos- em va proposar d’aprofundir més en el tema en forma d’una entrevista com a part afectada i que aquesta entrevista fins i tot repercutí gràficament en la portada del número de juliol passat, la meva reinvindicació no ha parat de rebre suports tan incondicionals com significatius. I això, amic lector i amiga lectora d’aquest bloc, reconforta d’allò més.
Primer va ser la notícia que el grup parlamentari d’ICV estava disposat a presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats de Madrid tot agafant el meu cas particular com a referent de tantes altres famílies que es troben en el mateix cas que la meva i ara acaben de saber que els seus éssers estimats, molts d’ells a meitat dels anys 30 defensors de la República, en el seu moment van ser traslladats (amb nocturnitat i traïdoria) al Valle de los Caidos com si fossin trofeus de caça per engrandir la tomba del seu botxí.
Després va ser el diari El País el que va proposar-nos (a mi i a la meva mare) una entrevista que es publicà el diumenge 6 de juliol i que podeu llegir en aquest mateix bloc, una mica més avall. I fins i tot un dia després va ser el diari italià el Corriere de la Sera, el que es féu ressò del tema a escala ja internacional.
Tot plegat em va agafar molt lluny de Catalunya, però des de Buenos Aires vaig trobar el moment per penjar les dues notícies en posts anteriors, sobretot mogut per l’emoció de sentir-me acompanyat en la travessia del desert que suposa remoure a Madrid qualsevol reivindicació que tingui a veure amb la Guerra Incivil que vam patir tants.
I en tornar al país per al qual el meu avi el 6 de març del 1939 va donar la vida, he retrobat una nova notícia al número d’agost de Sàpiens, que reprodueix de nou la fotografia del meu avi, que dóna compte de la iniciativa del grup parlamentari d’ICV i que assegura que, quan es produeixi, farà un seguiment exhaustiu de la resolució que emeti el govern respecte de les peticions formulades.
Des d’aquí vull agrair molt sincerament totes les persones que fins ara m’ha fet costat : la Queralt Solé –gràcies a la qual s’ha començat a trencar la boira que envolta la història del meu avi-, el Jordi Creus -director de Sàpiens, per l’absoluta predisposició que té a recolzar la meva causa-, la Sílvia Marimon –que va signar l’emotiu reportatge que Sàpiens va publicar al juliol-, el Dani Codina -autor de les imatges-, la Roser Comellas –per totes les atencions rebudes des d’ICV-, el Joan Herrera –per la sensibilitat humana demostrada i l’empenta d’endreçar alguns desgavells històrics pendents-, la Natalia Junquera –per l’excel·lent article publicat a El País- i la Rosaspina Elisabetta –pel seu suport també des del Corriere della Sera-. I evidentment també agraeixo el detall de totes les persones que a títol anònim i a través d’aquest bloc, m’han reconfortat també amb les seves paraules i suport confessat.
Ara que ja torno a ser al país, i per molt que passem per un dels mesos menys propicis de l’any a l’hora de moure una pols que no sigui la del vent de les atapeïdes platges catalanes, us ben asseguro a tots i a totes que torno a la recerca decidida de tota aquella informació que m’ajudi a aclarir què va passar realment amb el meu avi i em faci possible complir un dels meus oibjectius actuals més ferms : retornar-lo a Capellades. On hauria d’estar, sinó?
Si continueu llegint trobareu l’article que el 7 de juliol va publicar el Corriere della Sera…
- Comentaris: 2
Altres veus: Garage
Garage, de Lenny Abrahamson
(..) un film correcte. Ben fet. Sense massa pretensions tècniques, però sí ideològiques (Roger Morales, bloc La Llanterna màgica)
(..) som davant la típica història del personatge feble enfrontat a un món despietat. I el director no fa res per sortir d'aquest clixé (Carlos Losilla, Avui)
Multipremiada a tots els festivals on s’ha presentat, Garage mereix trobar el seu públic, un públic que no busqui grans accions ni emocions trasbalsadores, sinó el retrat d’una vida petita però plena de tendresa (Núria Vidal, Time Out Barcelona)
Lenny Abrahamson (..) evita el sentimentalisme en favor d'un humor càlid i sec alhora, una incisa observació de personatges i un sentit de tragèdia imminent i inevitable (Nando Salvà, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Garage, de Lenny Abrahamson
(13) França. Personnages du cirque - L'Écuyère
Característiques tècniques. Emès per La Poste el 30 de juny de 2008. Valor unitari: 0,55 €. Format 26 x 40 mm. Tècnica d'impressió en heliografia. Autor: Pierre-André Cousin. Referència 1108910.
Comentari segell. Quart segell que presento de la sèrie que La Poste ha dedicat al circ. En aquest cas es tracta d'un segell dedicat a una genet. L'actuació de la genet és ineludible en el circ clàssic. Apareix durant el número dels cavalls. Damunt del dors d'un cavall al galop la genet hi fa diverses acrobàcies
A Bruges
Feia dies que no anava al cinema. Pitjor, encara: feia dies que no em venia gens de gust anar-hi. Res no m'atreia prou com per arribar-me a les sales que tinc més a la vora de casa: els Lauren Costa Brava, de Blanes. Sol passar-me cada estiu: després ve el final d'agost i tragino un delerós "mono" de pantalla! El cas és que la revista blanenca on col·laboro mensualment em van recordar que els havia de lliurar l'article a què m'havia compromès i això passava just quan acabava de llegir les crítiques publicades sobre A Bruges (In Bruges / Escondidos en Brujas / Bons baisers de Bruges / In Bruges. La coscienza dell'assassino), de Martin McDonagh. Especialment la de Judith Vives, em va engrescar a trencar l'abstinència cinèfila que estava practicant i vaig fer cap a aquelles multisales. Si realment s'ho valia, ja tindria material d'interès per a l'article que havia de fer. I us he de confessar —gràcies, Judith— que em va valer la pena, anar-hi.
No és una pel·lícula rodona, té alguna solució de guió ben forçada i alguns recursos de posada en escena un pèl immadurs; però Martin McDonagh trasllada a la pantalla una força dramàtica, un negríssim sentit de l'humor i sobretot, sobretot, sobretot, una reflexió sobre la violència, que trascendeix el joc entretingut amb els gèneres cinematogràfics. Potser sí que no ens diu res de nou sobre la violència; però és intel·ligent plantejar-ho com ho fa, talment com si l'important fos la funció i no pas allò de què tracta. I, a més, em sembla molt oportú que sigui un hom d'origen irlandès qui proposi pensar en els efectes de la violència, al marge de les "causes" que l'originen. Els efectes, a nivell humà. És d'això que he parlat a l'escrit que finalment n'he fet i que, si us interessa, el trobareu a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Ralph Fiennes, a A Bruges, de Marin McDonagh
Els xinesos m'han copiat! (de què m'estranyo?!)
La realitat supera les pròpies visions. En el cas que ens ocupa, les meves. Vaig tenir la idea, pensava que agosarada, d’aconsellar l’ús del banyador als xinesos que acostumen a llançar-se a l’aigua de mar en calçotets. Pensava que no podia ser que els d’aquí haguéssim de veure gent banyant-se en calçotets, a més d’escopir sense massa manies, o cap, a l’aigua. Però vaig pensar que tindria sidral, que se’m podria titllar de racista, xenòfob o qualsevol altra adjectiu. I també vaig creure que potser em molestava a mi, però no a la resta de la gent. Sigui com sigui, me’n vaig estar. I vet aquí que no anava tant errat. Les mateixes autoritats xineses han recomanat a la seva població “canviar costums durant els jocs olímpics”. La cita s’inicia divendres que ve, però ara se’ls demana no escopir a terra, guardar la cua al transport públic, no portar més de tres colors diferents a les peces de roba, retirar el menjar de gos de les cartes de restauració, no sortir en pijama, i no portar mitjons blancs amb sabates negres. No diu res als pekinesos de com cal anar a la platja, però és que Pekín, de moment, no l’ha fabricada. Així que els xinesos no només s’han esmerçat a parar la producció de fàbriques per millorar l’ambient de cara als jocs, sinó que a més s’han dedicat a demanar, com a règim, que els xinesos mirin de comportar-se d’una manera més “occidental”. I això vol dir algunes coses: vol dir que saben què cal fer per agradar al món occidental. I pot voler dir que, malgrat que siguin la fàbrica d'Occident, no es consideren encara "homologables". Per bé i per mal. Perquè la Xina és una societat immensa, i una civilització i una cultura absolutament inabastables. I una potència econòmica mundial, i la propietària de bona part de les naus industrials de la ciutat....però encara té gent que no sap que, a la platja, un s’hi banya despullat, o en banyador...Al capdavall, els fabriquen ells!!!
- Comentaris: 2
Qui diu que no es pot aparcar a Barcelona? 2ª part
El dia que vaig publicar la 1ª part va tenir un record de lectures: 13 en un dia!!! (qui no es conforma és per que no vol).
Be, evidentment era un post amb trampa, però més trampes fan altres com per exemple el que planta els senyals de trànsit estratègicament amagades rera un arbre.
The Princess Bride
Me l'estàven recomanant desde feia temps. Havia vist la pel·licula feia temps. I fins que no em van amenaçar amb deixar de parlar-me no me'l vaig llegir. Ara és un dels meus 5 llibres favorits.
La muntanya de la sal - Albert Giménez (Hidrogen, Espais Naturals de Catalunya)
Els classificadors de papallones
- Comentaris: 1
Cami i camins
- Comentaris: 2
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- Barcelonès
- BerguedÃ
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Món
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
