
Quan et conten una història pots fer dues coses: creure-te-la o no però això no depèn tant del narrador sinó com de les ganes que tens de sentir-la, que és com dir de creure-te-la, i així fou que quan F. li va dir a L. tot just acabant de coneixer-la que era una persona ocupadíssima i que arran d'uns pares majors havia de fer-se càrrec de quasi tot ella no va estranyar-se que el seu festeig fora d'un calendari dispers, format per dies solts i caps de setmana alterns i de tres en tres, o de quatre en quatre, depenent si havia de tindre al xiquet, F. era divorciat, o tindre cura d'aqueixos pares majors. Però la bona voluntat per parar-se tot ho guareix i així al cap d'uns pocs mesos decidiren casar-se, malgrat que ella només tenia el dibuix pintat d'una família en la llunyania i una feina que l'obligava a viatjar molt.

Hi ha qui diu que tots estem corrent i fugint d'alguna cosa, hi ha qui diu que sempre tindrem rencança de la mare però jo a tot açò li dic la síndrome del conill, i no perquè li tinga cap mania especial a aquest animalot, de fet sempre n'he estat partidari abans que de l'ominòs ànec. Li dic així perquè passa que de sobte la gent necessita amagar-se corrents al forat, com si vinguera un furó o la guineu, i ull que no discutisc el dret inalienable de les persones a ficar-se dintre d'un forat, ara bé el que em sembla ridícul és aquest fenòmen cada vegada més estès entre les persones adultes d'amagar-se i deixar que passe el temps, com si així el temps s'esmiscolara i se'n portara els problemes, i de segur que ho fa, de segur que quan estires la cua ja no n'hi haurà cap i tu tan feliç al teu buc.

Manel (Guillem Gisbert) i La Brigada (Pere Agramunt) van fer la Sobretaula