Lluitar, crear, construir!

Xavi Sarrià

Salta al menú principal
Salta al menú de serveis
Salta al contingut de la pàgina
Salta a les planes de peu

Serveis

Cercador per data

« Gener 2009 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

DAM, hip hop made in Palestina

xavisarria
enllaç permanent
crear
dilluns, 5 de gener de 2009 | 18:02h

Entre les bombes, les pedres, les flames, els controls i els murs encara es poden obrir escletxes d'esperança a cop de cançó. DAM n'és la prova. Nascuts i criats a la ciutat de Lod, a uns vint quilòmetres de Jerusalem, DAM és una formació de hip hop palestina que en una dècada ha pogut consolidar la seua proposta musical des dels carrers d'Orient Mijà fins als de tot el planeta. La seua música és una mescla de ritmes àrabs, melodies mediterrànies i bases urbanes i les seues lletres (escrites en àrab, hebreu i anglès) parlen dels extremismes del dia a dia, del control social, de les exclusions o del fet de sentir-se estranger al teu propi país.

El 1998 editaren el seu primer disc, però no fou fins al 2001 que aconseguiren ressò internacional amb el seu 'Min Irhabi' (Qui és el terrorista?) que ells mateixos comparen amb el 'I'm black, I'm proud' de James Brown revisat per Public Enemy. La consigna prengué foça i en pocs dies fou descarregada per un milió de persones arreu del món. Poc després la Rolling Stone francesa la recopilà en un disc juntament amb grups com Manu Chao i Zebda i de seguida es convertí en banda sonora dels suburbis d'aquelles terres.

A poc a poc, DAM s'han consolidat com un referent del hip hop i de la música urbana en general a Palestina. Els seus textos han estat estudiats en universitats i proclamats en manifestacions i la seua història ha estat recollida en nombrosos films i documentals com ara Local Angel del cineasta i activista israelià Udi Aloni; Slingshot Hip Hop de Jackie Salloum, documental seleccionat a Sundance i que retrata l'escena actual del rap palestí; Channel of rage, de Anat Halahmi i a la banda sonora del film Ford Transit del director de Paradise Now, Hany Abu Assad entre altres. I tot combinat amb gires arreu d'Estats Units i Europa (on han col·laborat, entre d'altres, amb Fermin Muguruza).

Doncs bé, els DAM acaben de publicar nou disc, Dedication, on trobareu 15 bales plenes de sentiment i ràbia. Sens dubte, una altra manera d'entrendre i veure aquest conflicte tan llunyà i proper alhora.

L'ombra de Haider

xavisarria
enllaç permanent
lluitar
dilluns, 5 de gener de 2009 | 18:00h

Enguany la commemoració a tot Europa del setantè aniversari de la Nit dels vidres trencats (també a casa nostra) ha coincidit amb un altre fet que ens hauria de fer reflexionar: l'accident mortal de l'ultra austríac Jörg Haider. I no parle d'una qüestió de seguretat viària, ni de bon tros sentimental, sinó de la clara exhibició de suport popular en el seu funeral. Perquè avui, que trenta mil persones es passegen com un ramat sense pastor davant el fèretre d'un líder com Haider és, si més no, preocupant. Més encara quan aquest polític havia utilitzat les tribunes del poder per prohibir mesquites i declarar-se defensor de la puresa racial, l'homofòbia i la decència moral de les SS. Poca broma.

És evident que el paradís que es pretengué construir sobre les cendres de la barbàrie, és avui ple d'esquerdes. Només cal fer un cop d'ull a les institucions del continent per comprovar com una munió de formacions ultres han aconseguit de renovar-se i de créixer fins al punt de condicionar la política dels seus estats. En són exemple partits clàssics de l'extrema dreta europea com l'influent Front Nacional francès o la poderosa Aliança Nacional d'Itàlia (on els admiradors de Mussolini campen tant per la gespa dels estadis de futbol com per les butaques del govern), però també n'hi ha de caire més aviat populista que han renovat el discurs a base d'utilitzar les preocupacions socials per atiar el foc de la crisi econòmica, la islamofòbia i l'odi a l'immigrant en general.

D'aquesta manera s'explica que el Vlaams Belang haja aconseguit de postular-se com la primera força del parlament flamenc, que el Partit del Poble Danès siga la formació que sustenta el govern d'aquell país, que l'Aliança pel Futur d'Àustria de Haider haja sumat el trenta per cent de vots, juntament amb la seua matriu (el també ultra Partit Liberal d'Àustria), o que el provocador Partit del Poble Suís guanyara les eleccions amb el conegut cartell, en què es veu una ramat d'ovelles blanques expulsant-ne una de negra. Per no parlar de l'efervescència electoral dels ultranacionalistes de l'Europa oriental, des de Rússia fins a Polònia passant per Bulgària, Romania, Hongria i les noves repúbliques balcàniques.

Aquest panorama ens ensenya, doncs, que la xenofòbia populista que representava Haider és avui una ideologia renovada, amagada però latent, que s'articula políticament entre una audiència heterogènia i gràcies a una estètica i un discurs allunyats del tòpics del passat. I a casa nostra, esperonada pels indicadors de la crisi que s'albira, la seua ombra ens comença a amenaçar. Mantinguem-nos alerta, per tant. I treballem perquè no plane sobre el nostre demà.

[Publicat el 6 de novembre a Vilaweb]