Ara fa 400 anys, Galileu va enfocar el seu telescopi –un enginy patentat un
any abans per Hans
Lipperhey i que ell mateix havia millorat- cap al cel. I va veure
per primer cop els cràters de la Lluna, les estrelles que formen la Via Làctia
i quatre satèl·lits que giraven al voltant de Júpiter – cosa que va demostrar
que no tots els cossos celestes orbitaven la Terra. La seva defensa de
l’univers heliocèntric li costaria una condemna de l’Església a cadena perpètua
el 1633, que per sort es va commutar per un arrest domiciliari que li va
permetre seguir treballant en les seves obres.
Molts segles després de la seva mort, la sonda planetària que porta el seu
nom faria aquesta foto d’Io, un d’aquells quatre satèl·lits de Júpiter.
Però ara fa 400 anys també, el fill d’una presumpta bruixa, un home
obsessionat per la recerca de la precisió absoluta i la mesura de totes les
coses, publicava la seva Novaastronomia, on formulava dues lleis
planetàries que encara s’ensenyen avui: la llei de les el·lipses i la llei de
la igualtat de les àrees. Es deia Johannes Kepler. I el seu
descobriment de les òrbites el·líptiques va encetar una nova era en astronomia.