
Ahir finalment vaig poder acosta-me als cines Òscar per veure la darrera pel·lícula de Woody Allen en versió original. Tinc el costum de no criticar una pel·lícula sense haver-la vist prèviament, així que avui ja em puc esplaiar.
La primera crítica destructiva la penso fer, no contra el cineata de Nova York, sinó contra el criticisme papanata que ha envoltat la pel·lícula des d'abans del rodatge. Hi ha una patologia identitària que fa carregar contra tot allò que no s'adigui del país idelitzat, i per tant poc visible, a una ciutat cada vegada menys catalana, menys espanyola, i més desdibuixada. És evident que a l'espectador internacional li interessen tan poc els detalls locals d'una ciutat europea com a mi les peculiaritats de l'estat de, posem per cas, Seatle, en una comèdia de Ben Stiller.

De Figueres a Ceret: dos dies a banda i banda de la ratlla. (i 3)