
El Wyatt Earp que interpreta Henry Fonda és ferm i decidit quan ha d’entrar en acció, com ara quan expulsa un indi borratxo del poble o en el famós tiroteig de l’O.K.Corral. En canvi, en les seves aproximacions amoroses cap a Clementine Carter (Cathy Downs) és molt tímid. La noia té classe i ell se sent insegur; potser, fins i tot, una mica gran (Fonda ja tenia 41 anys llavors). És un idil·li meravellós aquest, tan a l’antiga, fet només de mirades i de sobreentesos. Al final, Wyatt Earp, abans d’abandonar temporalment el poble, s’acomiada d’ella amb un cast petó a la galta i, ja dalt del cavall, li diu: "Ma’am, I sure like that name: Clementine". Després s’allunya cavalcant cap a l’horitzó. Sensacional. Feia temps que no veia aquest western de John Ford i l’experiència no ha pogut ser més satisfactòria. Ford era únic, sabia transitar de la malenconia a la comicitat, i de l’acció al sentiment més espiritual amb una facilitat que no deixa mai de sorprendre. El seu oest és més ric que el de cap altre director, més variat, més complex. S’hi veuen més coses que en els altres westerns. Hi cap fins i tot un actor shakespearià recitant el "ser o no ser" de Hamlet en el pitjor saloon de Tombstone. No és realisme a ultrança, la llegenda hi té molta cabuda, llegenda per transmetre respecte i admiració pel país i per la gent que el va fer. La vida és dura, a vegades terrible (Wyatt Earp perd dos germans), però el coratge no es perd, ni l’esperança, ni l’optimisme. Finalment, seria injust no destacar Henry Fonda. Quin aplom, quin caminar, quina mirada, quina veu! Estic temptat de dir que és el millor actor que mai ha aparegut en una pantalla. (I les generacions més joves, que mai no veuran aquesta pel·lícula. Una pena).