L'ESPURNEIG de les últimes estrelles estivals que inunden el firmament confirma que el rompent de l'alba encara és lluny. Dhalia, que fa tota la cara d'haver-se despertat després d'un llarguíssim malson, mira per la finestra el riu Kabul, encara més antic que la ciutat del mateix nom creada fa més de tres mil anys. Mentre contempla aquells meandres mandrosos, ara d'un verd tan fosc que li fan pensar en una serp immensa, Dhalia té la impressió que no ha passat el temps i que en qualsevol moment un retruny sinistre, alguna sirena o els crits de la multitud anunciaran que ha arribat l'hora de les detencions, els interrogatoris i les pallisses. Aquestes imatges li arriben al cervell amb una força insospitada que coincideix amb un estremiment que li recorre com una onada la pell de l'esquena.