Lluís Vilarrasa

Comentaris de llibres i pel·lícules

DIE ANOTHER DAY (2002)

• Galdric
• enllaç permanent
• Les pel·lícules de James Bond
• divendres, 5 de desembre de 2008 | 12:03h

Aquest és el quart i últim Bond que va fer Pierce Brosnan. L’he vist per tercera vegada i m’ho he passat bomba, més que mai. És el remei perfecte per recuperar els ànims després de la decebedora Quantum of Solace. Pierce Brosnan és insuperable: Sean Connery era massa fred, Roger Moore massa ximplet, Timothy Dalton massa seriós i ara Daniel Craig és massa bel·licós. Brosnan té classe, sentit de l’humor, mirada lasciva (Craig, aprèn-ne!) i, quan l’acció el reclama, és intrèpid i ferotge. Aquesta pel·lícula ho té tot: escenaris variats (Corea del Nord, Cuba i Islàndia), un dolent carismàtic (el llefiscós Gustav Graves), un sicari repulsiu (Zao, amb diamants incrustats a la cara!), atractives noies Bond (Rosamund Puike, Halle Berry), seqüències d’acció trepidants (la lluita amb espases és sensacional), i tot això amanit amb un bon grapat de frases brillants. “Time to face destiny”, li diu el malvat Graves (Toby Stephens, magnífic) a Bond, quan està a punt de rematar-lo; “Time to face gravity”, li replica 007 quan li estira l’anella del paracaigudes i l’envia fora de l’avió. La pel·lícula és vistosa i imaginativa. Massa imaginativa, es van queixar els campions del realisme, que van denunciar la presència d’un palau de gel, d’un coreà amb cara d’anglès i... d’un cotxe invisible!. En un punt sí que els dono la raó: la seqüència en què Bond, que ha caigut al mar amb un bloc de gel, reapareix fent surf “digital”. Passem a l’star system. Un dels màxims reclams publicitaris d’aquesta pel·lícula va ser la presència de Halle Berry, que venia de guanyar l’Òscar. La noia té els seus bons moments -la primera aparició en bikini rememorant Ursula Andress, l’espectacular salt al final de l’episodi cubà o la lliuta final amb Pike- però en general no destaca. És poc convincent com a agent de la CIA, i entre ella i Brosnan hi ha poca química sexual. En realitat, l’estrella femenina de la pel·lícula és, sens dubte, Rosamund Pike, que interpreta la fascinant, enigmàtica i finalment perversa Miranda Frost, de professió espia doble. A l’inici, com indica el seu cognom, és glacial -“A palace of ice, you must feel right at home”, li engalta Bond-, però és justament a Islàndia quan puja la temperatura entre ella i 007. Al final, quan Bond la contempla ja morta dalt de l’avió, s’entristeix i és amb resignació que es queda amb Halle Berry. Conclusió, un gran Bond, dels millors, ben dirigit pel neozelandès Lee Tamahori. Per cert, l’epíleg és antològic: Moneypenny imaginant una rebolcada amb Bond. I per acabar, el pitjor: la vulgar cançó de Madonna.         

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article