Fussant per la xarxa
m’he topat amb una sorpresa ben desagradable. Al web de Rodamots reprodueixen
una entrevista amb Eugeni S. Reig, publicada a l’edició valenciana d’El Punt, a
propòsit del llibre Les nostres paraules.
El llibre en qüestió està becat per l’AVL, publicat per l’AVL i prologat per
l’acadèmic Jordi Colomina. El que m’ha resultat desagrable no és l’existència
del llibre, és clar, sinó formar-ne part. Sembla ser que la meua obra literària
hi és esmentada tan a bastament que ha cridat l’atenció fins i tot de
l’entrevistadora.
Els qui seguiu aquest
blog sabeu prou bé que no em plau gens la tasca segregacionista que promou
l’AVL, i no perd l’ocasió de demanar-ne la desaparició. Fa temps que sóc
conscient, però, que és una resistència inútil. L’AVL ha assolit el
reconeixement, explític o tàcit, de bona part de la societat valenciana, i
d’arreu dels Països Catalans, de tots els qui s’aconformen –i són majoria– amb
una defensa purament formal i evanescent de la unitat de català, obviant fins i
tot les provades conseqüències secessionistes que ha comportat la seua
existència (les dobles versions de català i valencià, per exemple). Així, els
principals partits polítics valencians (PSOE i BNV sobretot) donen ple suport a
l’AVL, i també importants entitats valencianes, com ara Escola Valenciana. És
una realitat que els qui no aprovem l’existència de l’AVL i les seues
conseqüències, i mantenim viva i pública aquesta discrepància, som una minoria
ben marginal. Així i tot, a mi no em reca aquesta marginalitat. L’assumesc amb
la màxima coherència possible. És per aquesta coherència que una de les raons
per les quals vaig decidir no tornar a escriure per publicar en paper, i
refugiar-me en aquest món virtual dels blogs, és per no formar part d’aquesta imparable
aquiescència proacadèmica. Perquè el que temia és justament el que ara m’he
trobat amb el llibre d’Eugeni S. Reig: ser usat com a exemple. Si la primera
reacció en descobrir-ho ha estat d’indignació, la segona, la que perdura, és la
de la impotència per no poder-ho evitar, ni ara ni potser en el futur.
No vull, i així ho he
expresat personalment a algun membre de l’AVL, que la meua obra literària
aparega esmentada, ni directament ni transversalment, en cap comunicació,
assaig, conferència o llibre en què hi participe l’AVL. Estic convençut que açò
que jo ací descric ben bé com una ofensa, per a altres escriptors valencians –sens dubte la majoria– serà motiu d’alegria i afalagament. No els ho retrac de cap manera. Només faltaria. Amb l’obrà literària d’aquests autors l’AVL té prou
de material, i de molt bona qualitat, per legitimar-se més encara entre la
societat valenciana. Per això exigesc als acadèmics i als qui defensen l’AVL
que empren l’obra literària d’aquests autors per als seus treballs, però no pas
la meua. Ells agraïran l’esment, mentre que jo el deploraré. I no solament el deploraré,
més encara el consideraré una apropiació indeguda del meu treball i, en
conseqüència, menysprearé profundament a qui ho faça. Cadascú ha saber estar en
el bàndol que ha triat, i actuar en conseqüència.

Ha afirmat la diputada
espanyola del partit Unión, Progreso y Democracia que Canal 9 discrimina el
castellà. Si voleu ho llegiu una altra vegada, però sí: he escrit que segons
Rosa Díez Canal 9 discrimina el castellà. Us ho destaque en roig i tot perquè
no hi haja lloc a dubtes. Ara, deixeu de fregar-vos els ulls atònits i
continueu llegint.
El neofalangisme
s’està imposant en la política espanyola. No només esguitant partits
autoproclamats “progressistes”, com ara el PSOE. Hi ha casos, com aquest d’UPyD
en què ja no parlem d’esguits sinó de capbussada neofalangista, i en
profunditat.
Si Rosa Díez té la
barra d’afirmar que Canal 9 discrimina el castellà és perquè ella considera
discriminació la simple existència del català. Per a ella, el fet que, per
exemple, en tot el dial valencià només puguem escoltar en català ràdio 9 i, segons
on, alguna emissora de
Un comportament, el
de Rosa Díez, que no ens és gens desconegut. Retinc en la memòria el testimoni
d’un home de Xàtiva que l’acabament de la guerra va haver de marxar a viure a
Barcelona, a ca uns parents. Devia ser l’any quaranta-i-pocs, doncs, i ell se’n
tornava cap a casa, tot sol, després d’haver anat al cine. Va passar a prop
d’un grup de persones abillades amb l’uniforme falangista. En això que un
d’ells li va dir:
–¡Buenas noches!
I l’home va
respondre, d’esme:
–Bona nit!
Aquesta era la
resposta que els falangistes anaven buscant com aus de presa, i en
aconseguir-la se li tiraren al damunt. Se l’emportaren amb un vehicle cap a una
seu de
D’aquells
falangistes, d’aquella infame porga d'oli de ricí, és hereva conscient i entusiasta Rosa
Díez. Una neofalangista. O, si voleu, per fer-ho clar, una feixista espanyola
–valga la redundància.
Sobre Rosa Díez i el seu partit:
