
Un dels esquetxos d'aquest dijous al Polònia (si us plau no oblideu les darreres Eleccions polaques i que ja s'ha demostrat, científicament, que Els catalans no som espanyols), en el qual un diputat polac intervenia en la cambra legislativa russa, em va recordar una cançoneta de la bona època de La Trinca. A continuació podeu llegir la lletra d'aquesta cançó i, si seguiu endavant, podeu veure i escoltar l'esquetx que us esmentava:
Coses de l'idioma
Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma;
un senyor petit i eixerit
de Santa Coloma
vol anar a Madrid decidit:
s'ha de viatjar.
Però el pobre home
fa temps que ha perdut
el costum de parlar en castellà.
Si vol dir que el cotxe li fa figa,
ha de dir que el cotxe " le hace higo ".
I si li fa un pet com una gla,
" hace un pedo como una bellota,
señor, eso rai ".
Com que l'home és un somia truites,
senyors meus, és un " sueña tortillas ".
Ell es pensa que és bufar i fer ampolles.
I se'n diu: " soplar y hacer botellas,
señor, eso rai ".
Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma ,,,
Talment hi ha per llogar-hi cadires,
vull dir que " hay para alquilar sillas ".
El pobre home treu foc pels queixals,
i és que " saca fuego por las muelas,
señor, eso rai ".
S'ho rumia i pensa: ull viu !
que en castellà se'n diu: " ¡ ojo vivo ! "
i per fi se'n va a escampar la boira,
vull dir que se'n va a " esparcir la niebla,
señor, eso rai ".
Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma ,,,
I com veieu, no hi ha res en català
que no es pugui traduir al castellà. Olé !
Lletra i música: La Trinca
(...)
Desenganyeu-vos: els diners són genètics. O se’n tenen de mena, o no se’n tenen.

(sona el telèfon)
-Digui?
-Raül?
-SÃ, sóc jo.
-Ei, felicitats, ja m'he assabentat que finalment ha nascut el teu fill. Què, què tal per les nits? Ja dormiu?
-Grà cies. Doncs sÃ, va ser dilluns. Tot va anar molt bé. I la veritat és que no dormim massa, no. Entre els neguits, els plors i donar el pit, ja saps... M'he agafat quinze dies de permis per poder tenir cura del nano, i de la seva germana, que només té dos anys, mentre la mare es recupera. En fi, ja t'ho deus imaginar. És un no parar tot el dia. Però estem molt contents.
-Ah, està molt bé que t'agafis el permis, tothom ho hauria de fer.
-Estic d'acord. És molt important, no només pel plaer de viure aquests primers moments del teu fill/a, sinó per tal de descarregar de responsabilitats la mare, que necessita repòs. I els à vis i à vies són fantà stics, però, és clar, no en pots estar abusant contÃnuament.
-Ben cert. I a la feina què, t'ho respecten això del permis? (segueix...)

Madigan és un clàssic del cinema policíac que desprèn contínuament la sensació de final d’època. Potser perquè és l’últim film d’aquest gènere que protagonitzarà Richard Widmark; potser perquè tant ell com Harry Guardino, detectius de la policia, encara trepitgen el carrer amb barret (és l’última generació que durà barret); potser perquè Henry Fonda, el comissari, i el seu amic James Whitmore ja sembla que estiguin a punt de jubilar-se; potser perquè les seqüències de cotxes encara estan fetes amb transparències (comparem-ho amb el Bullitt de Steve McQueen, també del 1968)... Fins i tot el fet que els dos protagonistes -Widmark i Fonda, que gairebé no comparteixen pantalla- tinguin dues dones molt més joves que ells (Inger Stevens i Susan Clark) sembla un gest desesperat per ancorar-se a una època que ja no és la seva. Widmark i Stevens, per exemple, no tenen res en comú: ell és un endurit i gastat policia anys 40, ella una noia molt anys 60, que vol anar a festes i còctels. El final, molt tràgic i sobtat -com un cop de puny-, és molt simbòlic. Richard Widmark, extraordinari com sempre, mereixia acomiadar-se del gènere que el va catapultar a la fama amb aquesta policíac admirable, que és alhora el darrer esclat de vida del cinema negre.
Els margallons és on visc, el meu petit tros de món des de fa deu anys, hi són benvinguts els amics i la gent de bé. Aquí escric, també aquest bloc, assegut a la taula de despatx de l'avi Miquel Alimbau.
avui he comprat els bitllets, em sento feliç, estarem 18 dies pel marroc, sense presses i amb itinerari improvisat sobre el camí. tinc ganes de descobrir als nostres vesins de la mediterrània...
