Blocs

MÉSVilaWeb


Menú principal

dilluns, 8 de setembre del 2008



Cercador per data

Cercador per data

« Juliol 2008 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031      


139 Coses de l'idioma

Un dels esquetxos d'aquest dijous al Polònia (si us plau no oblideu les darreres Eleccions polaques i que ja s'ha demostrat, científicament, que Els catalans no som espanyols), en el qual un diputat polac intervenia en la cambra legislativa russa, em va recordar una cançoneta de la bona època de La Trinca. A continuació podeu llegir la lletra d'aquesta cançó i, si seguiu endavant, podeu veure i escoltar l'esquetx que us esmentava:


Coses de l'idioma

Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma;
un senyor petit i eixerit
de Santa Coloma
vol anar a Madrid decidit:
s'ha de viatjar.
Però el pobre home
fa temps que ha perdut
el costum de parlar en castellà.

Si vol dir que el cotxe li fa figa,
ha de dir que el cotxe " le hace higo ".
I si li fa un pet com una gla,
" hace un pedo como una bellota,
señor, eso rai ".
Com que l'home és un somia truites,
senyors meus, és un " sueña tortillas ".
Ell es pensa que és bufar i fer ampolles.
I se'n diu: " soplar y hacer botellas,
señor, eso rai ".

Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma ,,,

Talment hi ha per llogar-hi cadires,
vull dir que " hay para alquilar sillas ".
El pobre home treu foc pels queixals,
i és que " saca fuego por las muelas,
señor, eso rai ".
S'ho rumia i pensa: ull viu !
que en castellà se'n diu: " ¡ ojo vivo ! "
i per fi se'n va a escampar la boira,
vull dir que se'n va a " esparcir la niebla,
señor, eso rai ".

Vaja un embolic, jo t'ho dic,
coses de l'idioma ,,,

I com veieu, no hi ha res en català
que no es pugui traduir al castellà. Olé !

Lletra i música: La Trinca

(...) 

Genètica contrastada

Desenganyeu-vos: els diners són genètics. O se’n tenen de mena, o no se’n tenen.

Excepció (o de com cadascú interpreta el permís de paternitat)

(sona el telèfon)

-Digui?

-Raül?

-Sí, sóc jo.

-Ei, felicitats, ja m'he assabentat que finalment ha nascut el teu fill. Què, què tal per les nits? Ja dormiu?

-Gràcies. Doncs sí, va ser dilluns. Tot va anar molt bé. I la veritat és que no dormim massa, no. Entre els neguits, els plors i donar el pit, ja saps... M'he agafat quinze dies de permis per poder tenir cura del nano, i de la seva germana, que només té dos anys, mentre la mare es recupera. En fi, ja t'ho deus imaginar. És un no parar tot el dia. Però estem molt contents.

-Ah, està molt bé que t'agafis el permis, tothom ho hauria de fer.

-Estic d'acord. És molt important, no només pel plaer de viure aquests primers moments del teu fill/a, sinó per tal de descarregar de responsabilitats la mare, que necessita repòs. I els àvis i àvies són fantàstics, però, és clar, no en pots estar abusant contínuament.

-Ben cert. I a la feina què, t'ho respecten això del permis? (segueix...)

MADIGAN (1968) Don Siegel

Madigan és un clàssic del cinema policíac que desprèn contínuament la sensació de final d’època. Potser perquè és l’últim film d’aquest gènere que protagonitzarà Richard Widmark; potser perquè tant ell com Harry Guardino, detectius de la policia, encara trepitgen el carrer amb barret (és l’última generació que durà barret); potser perquè Henry Fonda, el comissari, i el seu amic James Whitmore ja sembla que estiguin a punt de jubilar-se; potser perquè les seqüències de cotxes encara estan fetes amb transparències (comparem-ho amb el Bullitt de Steve McQueen, també del 1968)... Fins i tot el fet que els dos protagonistes -Widmark i Fonda, que gairebé no comparteixen pantalla- tinguin dues dones molt més joves que ells (Inger Stevens i Susan Clark) sembla un gest desesperat per ancorar-se a una època que ja no és la seva. Widmark i Stevens, per exemple, no tenen res en comú: ell és un endurit i gastat policia anys 40, ella una noia molt anys 60, que vol anar a festes i còctels. El final, molt tràgic i sobtat -com un cop de puny-, és molt simbòlic. Richard Widmark, extraordinari com sempre, mereixia acomiadar-se del gènere que el va catapultar a la fama amb aquesta policíac admirable, que és alhora el darrer esclat de vida del cinema negre.

Dels margallons estant

Els margallons és on visc, el meu petit tros de món des de fa deu anys, hi són benvinguts els amics i la gent de bé. Aquí escric, també aquest bloc, assegut a la taula de despatx de l'avi Miquel Alimbau.

Propera destinació: El Marroc

avui he comprat els bitllets, em sento feliç, estarem 18 dies pel marroc, sense presses i amb itinerari improvisat sobre el camí. tinc ganes de descobrir als nostres vesins de la mediterrània...

El Príncep

L'altre dia mirant l'entrevista que li va fer el Quico Domènech a l'Alcalde, vaig recordar aquest article que vaig publicar a El Punt i que encara no havia penjat.
Si cliqueu sobre Vull llegir la resta de l'article el podreu llegir (n'hi ha que allò de segueix... no els quedava prou clar).

Paginador



Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor



Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

El bloc de Jordi Castells i Guasch

El bloc de Jordi Castells i Guasch

El bloc de Jordi Castells i Guasch

Venus la Universal

Jordi Carbonell Segura

TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

Jordi Carbonell Segura

JO SI QUE ESTIC PERPLEX...

Ernest Benach

El bloc d'Ernest Benach

Ernest Benach

Les Açores, la perifèria portuguesa

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.




CC

RSS

OJD

IQUA