

"Sres, Srs,
Vull començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que és tota una declaració de principis.
“ la llengua és l’ànima del nostre poble”
Entenent com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única
i genuïna de ser i manifestar-se de cada ésser, ja sigui individual o
col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o suprimida el primer que
es perd és la voluntat de ser i la força per expressar el caràcter propi.
Amb aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la nostra nació.
La nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de ser que cerca amb anhel l’expressió de la
seva plenitud. Reconèixer aquest gruix vital i espiritual del nostre
poble, és la condició necessària per a copsar la magnitud de la
tragèdia lingüística que patim, perquè en anorrear la llengua, es destrueix, de fet, la consciència de nació.
El sentit comú ens fa evident que
podem ser espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació
mentre mantinguem la qualitat que ens defineix: la llengua.
Ens
poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però
continuarem bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua de Llull, Verdaguer i Fuster.
Ens poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.
La llengua,doncs, és el factor determinant no només per a conservar la consciència de nació, sinó per a mantenir el caràcter i la voluntat de ser.
Mentre la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació mateixa es va esllanguint sense remei, perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.
Això
ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i
per això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la
repressió legal, la substitució demogràfica i la violència de tants
segles, ara insisteixen en inculcar un discurs frívol entorn de la llengua catalana, que ignora volgudament el significat de la llengua en relació a la nació, i vol fer-la veure només
com un instrument de comunicació, sense cap més significat, conculcant
la cosmovisió i la manera de ser del nostre poble, que la llengua
reflecteix.
Aquest discurs frívol entorn de la llengua és promogut pels nostres colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser l’eterna Ventafocs del país.
Per CA la llengua és un dels eixos fonamentals de la reconstrucció nacional, per això a aquesta frivolitat conceptual tant de moda, nosaltres hi contrastem un discurs RIGORÓS.

Com es pot normalitzar la llengua
d’una nació sense estat? La resposta és senzilla: no es pot.
Fa anys que en aquest país van
vendre’ns la idea (la moto, més aviat) que era possible viure com un país
normal sense ser-ho. Ens van voler fer creure que, malgrat que no fóssim un
estat sobirà com qualsevol altre, podíem viure exactament com si ho fóssim. La
realitat, però, és que si no ets un estat independent i el teu país no figura
en cap mapa del món, simplement no ets res a nivell jurídic. La resta és
enganyar la gent.
En aquesta espiral de voler-ho
normalitzar tot sense haver entès encara que no hi ha normalitat possible si no
som res a escala internacional, és lògic que apareguin actituds que, lluny
d’aportar racionalitat, no fan sinó atiar encara més aquest surrealisme, si és
que encara es pot atiar més.
Així, hom arriba a considerar
“normal” el fet que a la nostra llengua se l’hagi de normalitzar dins d’un marc
estatal –l’espanyol i el francès- que resulta que és precisament el qui més
s’assegura que mai no n’arribi a ser, de normal. Hom arriba a considerar
“normal” que ens diguin que la nostra llengua se salvarà quan els soferts
catalans adoptin una actitud d’ONG i es converteixin al voluntarisme
lingüístic. Un cop més, carregant el mort (si se’m permet dir-ho així) als
ciutadans del carrer, i problema resolt. I això per no parlar ja d’aquella desagradable
dentadura amb què ens proposaven donar corda a la llengua, talment com si es
tractés d’una joguina vella trobada a la
cambra dels mals endreços.
I és que no hi ha res millor que
passar la patata calenta als ciutadans quan del que es tracta és de fer-los
creure que la qüestió de la llengua no depèn de tenir un estat propi, sinó
simplement d’ells i prou. Un cop més, doncs, es tracta de fer-nos viure en una
falsa normalitat precisament per no afrontar que, sense un estat propi, de
normalitat, res.
Si en aquest país totes les energies
a favor del català es concentressin a projectar un full de ruta cap a la
recuperació del nostre estat propi, de ben segur que ara ja hi seríem ben a
prop. I doncs, és que algú creia que podíem normalitzar la nostra llengua
nacional sense ser abans un país normal al mapa del món?
Després de trenta anys empassant-nos
aquesta suposada normalització lingüística, que és indestriable de la
normalització política, la realitat és la que és. La realitat d’una llengua que
sempre se l’ha de normalitzar permanentment sense que ningú ens digui quan ja
no caldrà fer-ho.
I, senyors, la realitat és ben simple: o apostem per recuperar un estat independent o oblidem-nos de jugar a ser normals i perdre el temps.