
Dimecres 6 d'agost, comença la 61a edició del Festival de Locarno. La inauguració tindrà lloc a l'emblemàtica Piazza Grande i s'encarrega d'encetar les projeccions del certamen Retorn a Brideshead, amb què Julian Jarrold du al cinema la famosa sèrie de televisió sobre l'amistat entre dos nois de diferent classe social i que s'han conegut a Oxford, als quals donaven vida Jeremy Irons i Anthony Andrews. Ara és Matthew Goode (vist a Match Point, de Woody Allen) qui assumeix el paper del noi d'origen més humil i Ben Wishaw (El Parfum, de Tom Tykwer), el diletant noi de casa bona.
Fins al 16 d'agost, un total de 380 pel·lícules es projectaran a la localitat suïssa, d'entre les quals, 203 són llargmetratges. Tanmateix, només 18 films opten a aconseguir el Lleopard d'Or, en participar a la Competició Internacional. La resta d'una programació que sempre vol combinar el rigor i un cert esperit d'avantguarda a les seccions més especialitzades, amb una selecció més cara al gran públic a les projeccions a l'aire lliure, a la Piazza Grande, es reparteix entre Competició Cineasti del presente (en què participa El Brau Blau, de Daniel Villamediana), Fora de Concurs-Cineasti del presente, Ici et Ailleurs (en què participa El Somni, de Christophe Farnarier), Ici et Ailleurs / Pardo di domani - Curtmetratges d'autor, Piazza Grande, etc.
Locarno 2008 dedica una gran retrospectiva a Nanni Moretti i llirarà un Lleopard d'Honor al cineasta israelià Amos Gitai.
FOTO Ben Wishaw i Matthew Goode, a Retorn a Brideshead, de Julian Jarrold

Setze anys després d’El retorn del Jedi, la saga va reapareixèr, però tan transformada que un sentiment de nostàlgia per les galàxies passades es va apoderar dels espectadors no infantils. Canvi d’època, canvi de textura. George Lucas, sempre tan amant dels avenços tecnològics, es va llançar de cap a la cosa digital. Tot el que es veu -planetes, naus, criatures diverses- té una textura tan falsa que desapareix qualsevol sensació de realitat. Hi ha una gran batalla terrestre, però sembla de dibuixos animats. Si es compara aquesta batalla amb la que hi ha a l’inici de L’imperi contraataca, és per posar-se a plorar. Les maquetes de les naus de les tres primeres parts eren creïbles, autèntiques; les naus digitals, en canvi, no enganyen a ningú. Tampoc no hi ha la sensació de travessar galàxies que hi havia en l’anterior trilogia. S’ha perdut la credibilitat espacial, detall rellevant en un film d’aventures galàctiques. I els protagonistes? La comparació és terrible: dels nostres carismàtics herois hem passat a tenir un nen de protagonista, a l’absurditat de veure un nen fent heroïcitats com si jugués a la PlayStation. I pel que fa a Liam Neeson i Ewan McGregor, són tan eixuts i reconcentrats, tan avorrits i sentenciosos, que la identificació és impossible. El sentit de l’humor recau tot en el famós Jar-Jar Binks, horrorós ninot que més de mig món va odiar. Hi ha coses bones? Sí, esclar: el comentari de la reina Amidala al jove Skywalker, a qui abriga a bord de la nau ("l’espai és fred"); les paraules evangèliques de la mare d’Annakin sobre la paternitat del nen ("no sé què va passar"); i, en la parcel·la d’acció, la lluita a tres bandes amb espases làser entre Neeson, McGregor i el "dimoni" enviat per les forces del Mal.

Pau Gasol és un
botifler, com Xavi Hernandez, amb tot no passa res, així ho han triat i les
tries i les eleccions personals són lliures, cal però fer una reflexió, l’espanyolisme
és molt xenòfob i molt animal, però no són tontos, els seus think tank (laboratoris d’idees)
treballen d’allò més bé, no és casualitat que dos representant de l’espanyolisme
siguin catalans, joves, i triomfadors, persones d’èxit, cada vegada són més
llestos el dissenyadors de l’entramat.
Mentrestant aquí foten el préssec i el gamarús amb
la negociació del sistema de finançament, quina manera més humiliant i patètica
de fer el ridícul de la nostra classe política i societat civil.
Gasol i Xavi ho han triat i són ben lliures, ja ho
saben que Madrid sempre paga (i bé) als traïdors, Boadella, Gotzone Mora, Vidal
Cuadras i Chacón entre molts altres ho saben.
Amb tot, i des de la meva tria personal dedicaré a
tots els botiflers nostrats unes reflexions de Mossèn Armengou (aquest home era
un crack) dedicat a tot botifler:

Categoria Política o Coses que el nostre Govern de pa sucat amb oli no pot fer.
Un desavantatge de no tenir rei és que en Montilla (com abans en Pasqual o en Jordi) no poden repartir títols nobiliaris (147 La menjadora); per tant, l'aspirant al Marquesat de Calsapeu cal que esperi assegut. El fet de no tenir ni rei, ni president de la República tampoc ens permet signar convenis d'extradició.
Avui vull esmentar una altra figura jurídica que als catalans ens és institucionalment aliena.
(...)

Aquest diumenge, mentre mig país provarà sense sort de treure's l'arena que
s'enclasta entre els dits dels peus quan un ja en té prou de tanta
platja, tindrà lloc la Tercera Trobada d'Autors Ebrencs
a la comarca del Matarranya, en concret al municipi de Fondespatla, enguany dedicada al paisatge ebrenc en la creació artística.
Entre
els actes organitzats es presentarà un recull col·lectiu
de relats ambientats a l'Ebre, que acaba de publicar Aeditors i la
Llibreria Serret de Vall-de-roures, la mateixa que fa uns mesos em va
convidar a signar exemplars de Pilota de set
i que belluga l'ànima incansable de l'Octavi, tot un fora de sèrie en
matèria de dinamisme cultural a la Franja, capaç de convocar per tercer
any consecutiu nombrosos escriptors del país en ple mes d'agost.
Tenint en compte que cada dia que passa faig més amics a les Terres de l'Ebre i que el llibre, titulat El riu que parla, inclou la narració meva titulada L'Ebre també té cel -un
detall que m'omple d'alegria literària-, per a mi serà un veritable
plaer participar en aquesta trobada i em ve molt de gust.
Si
seguiu llegint coneixereu la resta d'actes programats a la trobada i
també l'inici de la meva darrera narració. I si us agrada ja ho sabeu,
l'ha editada Aeditors i per a mi serà un veritable plaer que la llegiu...

http://blogs.publico.es/vergara/
AVÍS PER A NAVEGANTS: Que és coneguda per a vosaltres el rostre del curander?

Diuen que són els ministres d’economia –o
equivalents– els qui tenen un perfil polític més alt en un govern. El del
govern espanyol, Pedro Solbes, per exemple, n’és vicepresident. Tanmateix, i a
la vista de la crisi que patim i patirem –alguns més que no altres–, em fa
l’efecte que si posaren una granera en el càrrec no notaríem gaire la
diferència. Al capdavall, estem sotmesos a la dictatura del mercat, que és la
llei superior que regeix la nostra societat capitalista, i a la que totes les
altres lleis, es diguen Sagrada Constitución Española o Tractat de Lisboa, hi
estan sotmeses amb cadenes i grillons. No es pot interferir políticament en el
mercat. Així doncs, si no s’hi pot intervenir no hi calen ministres d’economia.
Que hi posen la granera en el càrrec i que els qui manifassegen l’economia del
món continuen devorant-lo a dos queixos. A nosaltres, com ha passat
secularment, ens tocarà pagar les conseqüències dels seus tiberis.

Demà dimecres es projectarà la pel·lícula Persèpolis, de Vincent Paronnaud i Marjane Satrapi. Dibuixos animats senzills i plens de sensibilitat per parlar de l'Iran dels aiatol·làs. A les 22,30 h, al pantalà del Moll de Costa del Port de Tarragona.

Fa dies que ho tenia al pap, pendent de posar-ho en negre sobre blanc. Aprofito un moment de les vacances (avui toca Sexo en Nueva York!) per fer-ho:
El Govern [tetraprovincial] va aprovar el 24 d'abril de 2007 iniciar el projecte de creació de l'acreditació en tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Amb aquest instrument es vol fomentar l'eficàcia en l'ús de les TIC, des d'una perspectiva personal, social i econòmica, i definir una acreditació estàndard de qualificació professional i de formació dels ciutadans en general, donat el seu caràcter universal. Entre els beneficis esperats per la seva implantació hi ha la cohesió digital de la societat i l'increment en l'ús de les TIC. (Seguir llegint)
Si voleu consultar els documents ho podeu fer en aquesta pàgina de gencat. No sé si la cosa quedarà en un foc d'encenalls (a hores d'ara és probable que la crisi econòmica ja hagi deixat el projecte sense dotació pressupostària...) o esdevindrà un pas endavant cap a la Societat del Coneixement; és bo estar informat, però.
(...)