Josep Andreu és l'alcalde de Montblanc, (i un dels amics que més estimo). Aquesta tarda m'ha trucat per dir-me que una parella de guàrdies civils li havien exigit que es dirigís a ells en espanyol. Evidentment no ho va fer, els agents el van denunciar i ha rebut una citació judicial per aquesta causa.

Segons el Viquipèdia la tiorba és un tipus de llaüt barroc de grans dimensions, amb dos clavillers o mànecs i amb vuit cordes addicionals per als baixos, sense trastejar. Va gaudir de gran favor durant els segles XVI i XVII. A finals del segle XVIII desaparegué com a instrument de concert i de societat per deixar pas a la guitarra.
Doncs això, una tiorba, això és el que hem gravat avui!
Aquesta tarda hem comptat amb la presència d'en Josep Maria Martí i la seva tiorba (que déu ni do el que ocupa!!), per fer una petita col·laboració en una de les cançons del disc, El punt de creu. Ha estat molt enriquidor poder tenir amb nosaltres un instrument tant bonic i curiós, i amb una sonoritat tan distant i a la vegada complementària a la nostra música. Des d'aquí aprofitem per agraïr-li al Josep Maria aquesta pinzellada tant bonica que ha deixat al nostre disc!
D'altra banda dir-vos també que el procés d'enregistrament de les guitarres també ha finalitzat i podem dir que ara ja comptem amb tota la base d'acompanyaments del disc. A partir d'ara, a part de començar a gravar la veu, ens anirem dedicant a polir-ho tot plegat i a afegir-hi detalls per completar els arranjaments. Seguireu tenint notícies!

El còmic pot ser, també, una barreja d'expressió artística i instrument de denúncia i crítica social. Injustament se l'ha titllat de producte de masses sense cap mena de consideració ni de mínima atribució cultural. El còmic satíric, a ulls de la societat, pot ser més corrosiu que el millor article d'opinió d'un analista, perquè la imatge al servei de la comunicació arriba a transmetre fàcilment missatges de contingut complex i profund. Esdevé una càrrega de rebuig cap a situacions injustes que alimenta l'actual sistema de consum, polític i/o social que ens adoctrina i ens fa inofensius perquè sovint hem renunciat a la reivindicació i a la lluita de molts dels nostres drets individuals i col·lectius. Tan és així que el còmic és objecte de permanent persecució, censura i repressió en països amb carències democràtiques elementals.

Avui és 5 de setembre i, amb l'adhesió de Berga, ja són 65 els ajuntaments del Principat que han anunciat que el proper 11 hissaran la senyera estelada.
És un nombre considerable (malgrat que manifestament insuficient, és clar) per la qual cosa renuncio a relacionar-los tots. Podeu fer el seguiment d'aquesta iniciativa a través del web de la Comissió del Centenari de l'Estelada o del Racó Català.
Si cliqueu a + Vull llegir la resta de l'article podeu veure un interessant muntatge audiovisual que està penjat al web del Centenari.


Amb el nom de la firma Venus la Universal, que la Sara Pérez comparteix la propietat amb René Barbier fill, treia fins ara dos interessants vins: el Venus i el Dido. I dic fins ara, perquè a la recerca de vins de garnatxa blanca, m’he trobat aquestes vacances que la família s’ha fet gran amb un nou Dido, en aquest cas de Macabeu i Garnatxa, molt ben aconseguit, del qual desconec els percentatges de cada vi, però la garnatxa blanca amb les seves característiques hi són molt presents.
Sempre he estat un fan del Dido, un vi de raïm collit amb una certa maduració que el fa un vi saborós i força golós, amb molta fruita però també torrats, que sempre he trobat al seu punt al cap d’un any d’haver sortit i que aguanta bé uns anys més, la garnatxa està ben acompanyada pel merlot i el cabernet. (continua....)

Més imatges del preparatius de la diada per l’autodeterminació dels poble, demà a Blanes els Països Catalans seran presents, des de la cultura a la música, els moviments socials i civils dins una jornada en defensa dels drets dels pobles a decidir.
Aquesta III diada consolida un projecte de diferents entitats gironines que treballant per assolir el repte de la llibertat com a poble. Som una nació i volem un Estat propi.

En un país que etiqueta de seguida les persones. Enmig d'una actualitat literària que determina molt el lloc de procedència. Des del nostre racó de món particular... avui em ve de gust celebrar un parell d'amistats recents que tinc a les Terres de l'Ebre, just al lloc on des de fa una bona colla de generacions van partir els meus avantpassats Pinyol.
Potser és per això que allí m'hi sento tan bé. Per això i perquè les persones d'aquelles terres són realment acollidores.
Gràcies al totpoderós internet un dia vaig contactar primer amb l'Emigdi Subirats, un autèntic activista cultural i literari que, si el nostre fos un país normal, els dirigents el tindrien segur d'obligada referència. Com a conductor d'un programa literari a l'emissora de ràdio Antena Caro, que us recomano d'allò més i que es diu Lletres Ebrenques, tal dia farà un any que vaig tenir l'honor d'afegir-me a la nòmina d'autors entrevistats. Un detall que no li podré agrair mai prou. Ni aquest ni el convit posterior per tal que inaugurés la II Fira Literària celebrada a Jesús en honor de Joan Cid i Mulet, una trobada que em va permetre, entre d'altres, de conèixer la Dolors Queralt (una de les millors regidores de cultura amb què m'he arribat a topar) i el Jesús Maria Tibau, un altre lletraferit, blocaire incansable i narrador excel·lent.
Si per facilitar la meva estada a Jesús en el seu moment l'Emigdi m'obrí les portes de casa seva, aquella Fira Literària em serví per entrar de ple en el món literari i blocaire del Jesús Maria Tibau, amb qui he consolidat després una esplèndida amistat animada pels jocs constants entre les nostres dues darreres novetats literàries.
I després de l'allau de correus electrònics que han anat posant els fonaments més sòlids i perdurables a l'amistat amb l'Emigdi i amb el Jesús Maria, aquest darrer agost vaig tenir l'ocasió, el privilegi, el plaer i la satisfacció de compartir llibre i dia amb els dos en el marc de la III Trobada d'autors ebrencs, celebrada a Vall-de-roures i Fondespala el passat 10 d'agost.
Va ser una meravella compartir la trobada literària i em va produir una il·lusió molt gran publicar un conte dins el recull El riu que parla (Aeditors, 2008), presentat en el marc d'aquella trobada.
De projectes literaris, blocaires i culturals, segur que en vindran més. L'Emigdi i el Jesús M. tenen tanta empenta que qualsevol no es deixa portar. Però en el fons del fons queda...

Ordorika
va vindre al CCOM fa un poc més d’un any a presentar-nos el seu disc “Memoriaren mapan” i fou fantàstic; no només
escoltar tan a prop la seua música i la seua imponent veu, sinò poder conversar
amb ell una bona estona. Des d’aleshores, com ja férem quan ens visità