Sí, sóc el típic prototip de pixapina / camaca que va dient que és de poble. L'estàndard que utilitza aquella expressió de 'al meu poble', com si l'hagués comprat –posi'm tres quilos de patates, quatre de prèssecs i un poble, siusplau–.
A més, he viscut tota la vida a la ciutat comtal, i la realitat es que no visc a cap barri - guai - alternatiu - que - mola - molt - i - es - fa - l'independent, visc enmig de la tranquil·litat de l'Eixample, barri al que no li fa vergonya dir que és de Barcelona però tampoc li cal fer-se el modern, perquè no ho és gaire, ni ganes.
Però bé, a mi també em surt una bena especial, que em fa dir què sóc calafina –de Calaf–. Si més no, d'allà és d'on venen les meves arrels, i només per això ja m'hi sento. I aquest cap de setmana hi arriba l'alegria, perquè és festa major!
(Val a dir que hi ha d'altres èpoques d'alegria a Calaf, entre les que cal destacar el Festival de Música Tradicional, a finals de juny)
