Plagueta de Bord

FEM DOS LLETRES A MÀ (I VII)

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dilluns, 6 d'octubre de 2008 | 23:53h

LA CARTA

«Quan en una carta començo a fer rectificacions em sembla tot seguit que faig "literatura". [...] Per això les meves cartes són totes malgirbades. L'acte d'escriure és per a mi un fet artístic i, una carta, un acte utilitari. No he sabut mai compaginar aquests dos extrems. La meva correspondència té, literàriament, un valor nul. Hi veig aquesta descurança, aquest voler sortir del pas, l'acompliment d'una obligació. Una carta hauria de ser espontània com el doll d'una font i nítida com un diamant perfecte. Impossible. Per què l'espontaneïtat amb imperfeccions pot sempre més, en mi, que la perfecció estudiada, en les meves cartes? Per què experimento un cert plaer sadomasoquista sabent que aquestes contenen certes imperfeccions i faltes? [...] Potser perquè el meu català l'he volgut espontani, proper al poble, a la llengua senzilla?»

Josep Palau i Fabre

Estic cansat, molt cansat, amic enfora.
Els mots se'm fonen abans d'escriure'ls.
Has de acostumbrar-te a la muerte que llevas, em va dir l'amic mort F. P., quan jo estava enamoradíssim d'ell.
És mal de dur aquest vers esmolat com una gilet.
Emperò la literatura ha de ser això: un tall viu en el lloc més encès, més carnal, més més.
Aprenc sempre seguit a teixir llunyanies i distàncies, la llatra de l'absència.
Els poetes i les dones en sabem molt de les esperes.
Escolt amb atenció els records de futur.
Faig seminaris sobre la solitud de les intempèries.
No em fa por res. Ja ho deia en Blai, no tingueu por, la por és dels animals.
Camín entotsolat sense idees, ni mots, ni frases. Només l'escriptura de les olors, el tacte de les coses, el gust de la terra, la saviesa del veure-hi entre tanta tenebra.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article