Mascançà

El bloc de Vilaweb Mollerussa

Crònica des de Madrid (2)

• vwmollerussa
• enllaç permanent
• Francesc Foguet
• dilluns, 6 d'octubre de 2008 | 07:56h

per Francesc Foguet i Boreu

“Nuestros políticos llamados de izquierda, un tanto frívolos –digámoslo de pasada–, rara vez calculan, cuando disparan sus fusiles de retórica futurista, el retroceso de las culatas, que suele ser, aunque parezca extraño, más violento que el tiro”, deia el Juan de Mairena de Machado. Siguin d’esquerra o de dreta, els polítics espanyols sempre disparen amb una escopeta nacional. A Madrid, més enllà de la bandera constitucional, no hi falta la iconografia torera pertot: els símbols identitaris són exhibits amb un orgull ridícul que fa vergonya aliena. A Madrid, no costa gaire tampoc de sentir parlar amb menyspreu dels “polacos” i de tenir-hi una capacitat d’empatia de grau zero.

A la premsa dita d’esquerres, a la de la dreta no cal ni dir-ho, els opinadors no deixen d’atacar de manera virulenta el nacionalisme no espanyol –el basc, el gallec o el català– com si fos un fenomen del passat: no diuen res, tanmateix, del nacionalisme que, per activa o per passiva, defensen, que és naturalment l’hegemònic espanyol. Disparen discursos, molt “democràtics”, amb l’escopeta nacional. Ho fan sense cap mena de pudor, destil·lant ideologia espanyolitzatòria amb tota impunitat. No diuen ni piu tampoc de l’exhibicionisme patrioticoesportiu, tan fora d’osques i tan impúdic, d’aquests darrers temps, secundat per tot l’espectre polític de Madrid.

Quan l’esquerra s’ha quedat òrfena de discurs i de relat, quan es planteja fins i tot de repensar l’Estat, qualsevol intent de qüestionar la validesa de la situació actual és negada d’arrel. I tanmateix, l’Estat espanyol, per als catalans, s’ha convertit en una autèntica rèmora: els xucla des de fa anys el potencial econòmic, els és hostil i els menysté i, per postres, els impossibilita de fer-se un lloc en l’Europa d’avui. Formar part d’Espanya els ha resultat molt car i no els ha reportat cap benefici: només disgustos, mentides i insults. No cal qüestionar l’ordre constitucional, ni pidolar res més, sinó, fet i fet, aconseguir un estatus nou, que converteixi els catalans, mercès al dret d’autodeterminació, en europeus de ple dret.

Carles Soldevila, en un article publicat l’any 1931, a la revista madrilenya Crisol, que duia per títol “Cataluña. ¿Habrá sonado la hora?”, també ho explicava molt clar: “Cataluña ha sido una de las últimas preocupaciones de la difunta monarquía y es una de las primeras preocupaciones de la República naciente.” Poden canviar, si ho fan, els règims, però no l’Estat. Catalunya, com Euskadi i Galícia, sempre serà un “problema” per a l’Espanya excloent que defensen els partits estatals i que ha assumit, fins a la medul·la, la ciutadania. No tenen cap més projecte que l’assimilació nacional a la identitat, a la llengua i a la cultura espanyoles. L’hora que sona per a Catalunya, en aquestes condicions, no pot ser altra –si vol sobreviure– que la de la independència.

• Vull llegir la resta de l'article