Trenquem ja amb Espanya, sortim d'aquesta situació colonial ! - EA 87.576 visites

Joaquim Pugnau i Salvador Molins, membres de Catalunya Acció del Baix Empordà i del Berguedà coordinats per construir l'estat català. Les opinions expressades en aquest blog són personals.

A mitjan vacances pensava començar aquest article deixant clar que el Partit Republicà Català no participaria en cap front autonomista que tingués per objectiu donar cobertura a una suposada unitat dels partits parlamentaris a l'hora de defensar un nou sistema de finançament que permetés al govern de la Generalitat tapar forats però que mantingués l'espoli fiscal que, sota la trampa de la «solidaritat», Espanya perpetra cada any contra les catalanes i els catalans. Entre altres raons perquè aquests partits parlamentaris són els primers responsables de la situació de crisi política i econòmica que afecta la societat catalana i, també, de la nul·la confiança que a hores d'ara té l'electorat català en els seus representants polítics.

Poc després, però, ells mateixos es van encarregar de demostrar que no hi ha cap unitat entre partits, ni cap front autonomista català al qual afegir-se. La patètica actuació de Joan Saura fa unes setmanes, que, tot fent de titella del PSC-PSOE –un paper que ja fa temps que representa ICV–, va cedir a les pressions de la vicepresidenta del govern espanyol perquè Rodríguez Zapatero, el gran entabanador, no hagués de donar explicacions al Congrés dels Diputats per haver incomplert el termini del 9 d'agost com a data límit fixada en el nou Estatut perquè Estat i Generalitat haguessin acordat un nou sistema de finançament, va trinxar la suposa unitat d'acció dels partits catalans davant Madrid, si és que mai havia existit. A més, el flamant ministre teòricament del PSC, però a la pràctica del PSOE, Celestino Corbacho, també es va encarregar de deixar clar, pocs dies després, per si algú encara en tenia algun dubte, que els 25 diputats socialistes catalans tornaran a ser la veu (i el vot) del seu amo (el PSOE) quan arribi l'hora de votar el pressupost del govern espanyol en aquest Congrés.

És a dir, sense novetat en el front del nord-est peninsular; tot resta tal com estava: Iniciativa continua fent de vailet dels encàrrecs dels socialistes, el PSC es manté com a franquícia del PSOE a la comunitat autònoma catalana, Esquerra insisteix a demostrar la seva seriositat com a partit de govern traint els interessos nacionals del poble català i lliurant-se en cos i ànima a apuntalar el montillisme, i CiU referma el seu paper com a partit de la queixa permanent contra el tripartit tot esperant que algun dia el PSOE pensi en ells i els atorgui de nou el paper d'aliat català fidel del govern estatal.

Aquesta és la classe política que tenim a Catalunya. Una classe política que ara intenta desesperadament pactar una xifra mínima en la qüestió del finançament perquè pugui ser acceptada per Madrid: 3.500 milions, encara que sigui a assolir en tres anys! Uns minsos 3.500 milions, quan l'espoli fiscal anual de Catalunya se situa entre els 16.000 milions i els 19.000 milions d'euros! Els nostres representants polítics insisteixen a mendicar als governants espanyols i són incapaços d'aprofitar un moment immillorable de crisi de l'autonomisme, que ens permetria, si fóssim capaços de fer-ho, presentar al poble català una alternativa política sobiranista que situés l'horitzó nacional molt més enllà d'un simple nou sistema de finançament, del traspàs de la gestió d'un aeroport o de la transferència d'uns serveis ferroviaris. Ja no és l'hora de conformar-nos amb aquestes engrunes, ara ja volem el pa sencer. Quan estem a punt de rebre una sentència del TC que liquidarà definitivament les ja gairebé nul·les expectatives que encara pugui despertar en algú el nou Estatut, quan ja queda del tot clar que qualsevol sistema de finançament que pugui sortir d'Espanya sempre tindrà l'objectiu de mantenir el robatori i la rapinya sistemàtica que els espanyols exerceixen contra el conjunt dels ciutadans dels Països Catalans, quan no resta cap esperança que les institucions catalanes tinguin poder per decidir sobre infraestructures i serveis bàsics per al nostre país... no creieu que el que toca ja no és insistir a reforçar un model autonòmic espanyol que fa aigües per totes bandes sinó apostar decididament per impulsar un projecte sobiranista que situï la nació catalana com un nou Estat lliure de la Unió Europea?

Cada vegada més sectors de la societat civil catalana tenen clar que la resposta a la pregunta anterior és que sí. Però, alhora, també cada cop més catalans s'adonen que aquest projecte no pot néixer dels actuals partits parlamentaris.