Creièrem amb la supèrbia de la postmodernitat que l'occident glamurós havia creat un nou ideal de bellesa masculina, l'home metrosexual, hedonista, sensible, vanitós de la seva bellesa, afaitat amb treballosa descurança, perfumat amb colònia elitista, depilat, cabell rinxolat o planxat tirant a ros daurat, un home que se sap bell, en treu partit i s'exhibeix com un joiós semental.
Així compara Homer a Paris, el bell troià, amb un "semental , que amb la crinera onejant, segur del seu vigor, es dirigeix galopant cap els llocs que li són coneguts, on acostumen a pastorar les eugues".